Camilla Läckberg: “Les lleis afavoreixen els homes”

Hem fet un zoom amb Camilla Läckberg. L’escriptora sueca, que acaba de publicar una nova novel·la, Dones que no perdonen (Amsterdam), ens atén des del lobby d’un hotel familiar –se sent l’aldarull dels nins jugant– mentre es pren una copa de vi.

Vostè es descriu com una escriptora visual, que comença a construir una història basant-se en una imatge específica. Quina va ser la imatge a partir de la qual va començar a escriure Dones que no perdonen?

En aquest cas no va ser una imatge, sinó que de fet van ser més els sentiments d’enuig i de venjança. La venjança ha esdevengut un motiu molt important en la meva escriptura en els darrers tres anys.

Què té la violència per ser aparentment l’única reacció possible davant algunes situacions?

La violència en aquests llibres és simbòlica. No crec que sigui quelcom que s’hagi de fer servir en cap situació i, per suposat, crec que sempre s’han d’obeir les lleis de la nostra societat, les quals, per cert, no obeeixen els personatges dels meus llibres. Aquesta és la diferència entre ficció i no-ficció. Per a mi, és una violència simbòlica que permet recuperar el poder.

«En una societat hi ha d’haver unes lleis que s’han de complir encara que no les trobis justes»

Les protagonistes són dones que viuen com a esclaves sota la dominació dels homes. Per què dones de tres generacions? Què tenen en comú?

Vaig triar dones de tres generacions perquè volia mostrar que la violència i l’abús no tenen res a veure amb l’edat ni amb el poder adquisitiu o amb el lloc que s’ocupa en la societat, sinó que abasta tots aquests nivells. Allò que tenen en comú és que al principi són víctimes sense poder però ja en tenen prou. Han de trobar un altre tipus de poder a dins elles mateixes per lluitar.

I en què es diferencien?

Les diferències són enormes. Una d’elles fins i tot és d’un altre país, i no tenen el mateix bagatge, ni la mateixa educació, ni els mateixos referents, ni el mateix estatus social, ni la mateixa feina. Aquest era una de les idees més importants que volia transmetre: que dones tan diferents poden estar en la mateixa situació. És un fenomen transversal.

El matrimoni no ha estat una experiència positiva per a cap de les tres dones. Ha estat així perquè es casaren amb els homes equivocats o perquè el matrimoni és una institució defectuosa en algun sentit?

Històricament, el matrimoni ha anat a favor dels homes, inclús les lleis han estat de part dels homes i encara hi estan en molts de països. A Suècia és molt més igualitari avui, però en moltíssims de països encara veiem que el matrimoni és una institució masculinitzada. Està començant a canviar en molts de llocs, però no és perfecte, així que s’ha de triar amb saviesa. Com deia la meva mare: «No només has de triar un bon home amb qui casar-te; has de triar un bon home de qui divorciar-te.» (Riu) És un bon consell. M’he casat tres vegades, i és un bon consell.

En alguna ocasió vostè s’ha referit al moviment #MeToo com una eina amb la qual les dones poden combatre una situació d’injustícia i vèncer les desigualtats. A la seva novel·la, el ciberespai també és allò que dóna a les protagonistes la possibilitat de superar l’esclavitud. Què poden trobar les dones a internet per empoderar-se?

Es podrien trobar moltes similituds entre internet i la literatura, perquè abans d’internet la literatura era la forma de difondre missatges i coneixement, la manera d’obrir, il·luminar i educar les dones, i ara tenim un sistema molts més ràpid per fer-ho. Per exemple, sé que en llocs on les dones estan molt pitjor internet ha servit perquè el món conegués la seva situació, i també és una forma per trobar persones que estan en situacions similars. Internet ho fa tot molt més fàcil. Antigament hi havia altres recursos, però l’abast era molt més limitat. Avui tot és molt més fàcil de fer. Només de clicar un botó pots trobar moltíssima gent que pot connectar amb tu i aconsellar-te.

Hi ha una tensió òbvia tot al llarg de la novel·la entre legalitat i legitimitat, una mena de dilema de què només els homes treuen profit. Pot veure’n cap solució des del punt de vista de les víctimes?

El motiu és que vivim en un món d’homes, i les lleis tot sovint estan fetes per protegir-los. Fins i tot a Suècia, un dels països més igualitaris del món, les lleis afavoreixen l’home, i crec que l’única forma de canviar-ho és lluitar-hi en contra, cosa que les dones ja estam començant a fer. Ja no ho toleram més. Crec que #MeToo va ser un molt bon començament. Des de fa uns anys, a Suècia tenim una Llei de consentiment que diu que has consentir-hi activament en tenir sexe amb algú; si no, es poden produir situacions en què amb la dona adormida o inconscient per la beguda l’home digui: «Ah, és que que ella volia tenir sexe amb mi.» Què? Ara tenim la Llei de consentiment i a poc a poc estam recuperant també els drets. Portarà temps, de fet ja n’està portant massa. Em posa de mal humor que algú digui «Això del#MeToo ha anat massa lluny.» Ni parlar-ne, encara hi ha d’anar molt més!

  «Totes les cultures del món tenen una paraula per referir-se als psicòpates»

Erika i Patrick s’estant prenent un descans, la qual cosa significa que Dones que no perdonen no és una novel·la policíaca, sinó la història de l’assassí. D’aquesta manera, el lector pot empatitzar amb ell?

D’alguna manera crec que sí, però sempre he intentat fer que el lector entengués almenys per què l’assassí fa allò que fa, més que no pas que hi empatitzàs. Mostrar les seves motivacions i el fet de posar-se en el seu lloc i entendre’l sempre ha estat molt important per a mi, perquè la psicologia de l’assassí m’interessa com a ésser humà i com a escriptora. Des que era petita, he llegit llibres sobre la ment dels psicòpates, la dels assassins en sèrie, i he mirat d’entendre per què la gent traspassa aquesta línia, una línia que la majoria de la gent no pot traspassar. Crec que és interessant escriure llibres que et fan entrar dins aquest univers.

Empatitzar-hi voldria dir justificar-lo?

No, crec que en una societat hi ha d’haver unes lleis que s’han de complir encara que no les trobis justes; és necessari perquè una societat estigui en ordre. Si comences a triar quines lleis vols complir i quines no, aleshores destaparàs la caixa de pandora. Per exemple, si uns pares descobreixen que algú ha abusat sexualment del seu fill, puc empatitzar-hi i entendre que vulguin matar el pedòfil, però no creure que hagués d’estar permès. Haurien d’anar a la presó si ho fessin, perquè si tothom comença a matar gent perquè considera que és just, tendríem molts de problemes com a societat. L’empatia és una cosa i la justificació és tota una altra, així que el que s’ha de fer és treballar per canviar les lleis.

Creu que els assassins són persones malaltes o dolentes?

Hi ha molts de casos. No record qui va dir, però era una persona molt sàvia, que la maldat és l’absència de bondat, i aquest és el motiu pel qual sempre m’han interessat els psicòpates. Les estadístiques diuen que 0,5% de la població probablement ho són, la qual cosa significa que no senten empatia. Això és molt interessant, perquè si no sents el dolor o la pena d’altres persones ets més propens a fer coses que no estan bé. També crec que és una dada important que totes les cultures del món tenen una paraula per referir-se als psicòpates. Els inuit, per exemple, s’hi refereixen amb una paraula ad hoc. En la història nòrdica són aquell tipus de gent que senzillament no pot… Saps?, tots els coneixem, tots sabem qui són. Tu mateix estàs pensant en algú en aquest moment.

Sí, i tant, Donald Trump (riu).

Per exemple.

«Vaig començar a escriure més sobre Estocolm és perquè reflecteix els canvis que hi ha     hagut en la meva vida»

Tampoc hi surt Fjälbacka, a la novel·la, que està ambientada sobretot a Estocolm. Què hi aporta l’entorn urbà en comparació amb el d’un poble?

Encara tornaré a escriure sobre Fjälbacka, almenys en els llibres de Faye, però crec que el fet pel qual vaig començar a escriure més sobre Estocolm és perquè reflecteix els canvis que hi ha hagut en la meva vida. Ara fa 20 anys que hi visc, i com a escriptora sempre escrius sobre allò que tens a la teva vida i com t’ho sents, i com que Estocolm també s’ha convertit en la meva ciutat, aquest és el motiu pel qual ara també l’he portada als meus llibres. És evident que hi dóna un regust més urbà que el context de poble petit de Fjälbacka. Els veig com si fossin dos personatges, Estocolm n’és un i Fjälbacka, un altre, i allò que cadascun aporta és molt diferent.

Com vostè diu en algunes entrevistes, normalment escriu històries en dos nivells temporals diferents. En aquesta novel·la, hi ha una única línia temporal però tres situacions diferents que al final esdevenen part de la mateixa història. Què aporta aquesta tripartició al conjunt del llibre?

Visualitzo els meus llibres com un calidoscopi: diuen i semblen coses distintes en funció de quin angle de visió adoptis, de quin paràgraf llegeixis. Sempre m’ha agradat que en la meva escriptura hi hagués entrecreuaments. En els llibres de Fjälbacka he creuat passat amb present, els personatges entre si, històries diferents, he fet que totes aquestes trames hi encaixin. També he volgut fer-ho en aquest llibre, malgrat que sigui només en una línia temporal, amb les històries de tres dones diferents. No sóc una escriptora que tira pel dret, que escriu històries en una sola direcció, sinó que m’agrada aquest altre tipus de patró.

«Les novel·les negres parlen de la naturalesa humana.»

Les novel·les negres parlen de què som. Ens hem contat històries sobre crims i fantasmes des que vivim en coves, perquè ens encanta estremir-nos. En l’actualitat hi ha moltes coses arreu del món que ens preocupen; si llegeixes el diari aviat t’adones que s’esdevenen històries horripilants que semblen irreals. Per a la gent és reconfortant llegir una història en la seguretat de la llar, ja saps, assegut amb una tassa de cafè sabent que tot anirà igual de bé en la darrera pàgina. De fet, ens proporciona benestar, i per això crec que ens agrada estremir-nos amb la foscor. Però tal vegada no hauríem de ser tan confiats, perquè l’àmbit domèstic és molt insegur. La majoria d’assassinats, els cometen persones conegudes de la víctima.

A l’Estat espanyol hi ha un greu problema amb la violència masclista. Moltes dones moren a mans dels seus marits. A Suècia hi ha el mateix problema?

Sí, i tant. No crec que sigui tan greu com a Espanya, però no és poc comú. Moltes dones són assassinades pels seus marits o exmarits, i això ha augmentat amb la crisi del coronavirus perquè han hagut d’estar-se a casa amb els seus maltractadors. Les estadístiques han evolucionat negativament durant aquest període.

Tot i que no hi hagi hagut un increment en els assassinats, a l’Estat espanyol hi ha hagut moltes més telefonades de dones que demanaven ajuda.

Sí, a Suècia ha passat això mateix. Moltes ni tan sols han rebut ajuda de la policia. És per això que dic que les lleis afavoreixen els homes, ja que a les dones que estan recloses o són abusades els és molt difícil aconseguir que les ajudin.

En el marc de la novel·la negra escandinava, en quin punt us trobeu després del boom de Stieg Larsson, de l’èxit de Jo Nesbø o el de vostè mateixa? Quin és el llegat de Stieg Larsson i quin lloc ocupa en la literatura mundial?

La novel·la negra escandinava està molt consolidada, la qual cosa és sorprenent perquè després que arribàs al seu punt àlgid semblava que havia de començar a desinflar-se, però continuam tenint bons escriptors d’aquest gènere. He de dir que em sent molt orgullosa dels meus col·legues, que són uns escriptors impressionants. També tenim noves generacions que ja estan a l’aguait, així que crec que continuarem en aquesta línia.