‘Camelot o la poesia social’: el viatge del poeta-cavaller

Joan Deusa (Gandia, 1993) va ser el guanyador del Premi Ibn Hafaja Ciutat d’Alzira 2019 amb el seu primer poemari Camelot o la poesia social (Bromera poesia, 2020). Prèviament havia publicat Periplo lapislázuli (2016), un llibre de contes. El 2017 va ser guardonat amb el Premi XXVI Certamen de Poesia Jove Miguel Hernández Daia Nova, el 2018 va ser un dels finalistes del Premi Salvador Iborra de Poesia Jove en Català (AELC) i l’any següent va ser guardonat amb el Premi Pare Miret de Poesia. Actualment, forma part de l’associació d’escriptors Saforíssims i de l’AELC, i és el fundador i director de Poetry Spam, la revista antipoètica de treballadorXs precariXs i desocupaXs. 

Camelot o la poesia social s’obre amb unes frases de l’autor que, juntament amb el primer poema, ens expliquen l’inici del procés d’escriptura del poemari. Un dia, Juma B. Barratxina, editor de Poetry Spam i amic de l’autor, el va trucar entre plors i ebri per confessar-li que estava escrivint poesia social. El primer poema del llibre («Tres sobre poesia social») escenifica, en certa manera, aquest diàleg entre els dos i, de passada, serveix a l’autor per presentar el seu parer sobre la poesia en general, opinió que travessarà el llibre de cap a peus i ressorgirà en determinats moments per tal de conspirar i acabar portant la mort al poeta. 

Joan Deusa reescriu, així, uns versos del poeta rus Nikolái Gumiliov per assenyalar que la poesia que busca escriure ha de ser impura i bruta del dia a dia, sincera i descarnada, i de cap manera pura o acadèmica: «No vull / anar al paradís dels protestants, / pulcre, de brutes i testosteròniques flors / sinó al jardí blau i trist del soterrani / on la puta menyspreada i el bandoler subjecten les lluents tasses de cafè».

Amb aquestes paraules, es dona pas a la primera part del poemari, «El balcó. Preàmbul d’uns dies abans», on un poema de Nikolái Gumiliov ens introdueix al món artúric en què acabarà esdevenint l’imaginari del poemari. A continuació, però, els següents poemes ens situen al pis de Gandia de l’autor, des d’on pensa i escriu el poemari. Es tracta d’un lloc solitari i nostàlgic, amb vistes al mar, des del qual reflexiona sobre la seva condició de poeta i la seva relació amb el llenguatge. «Escric lentament una obra, escric, vull dir, les misèries», diu. I més endavant confessa: «Jo vaig ser un poeta important anys enrere», però «jo ja no sóc un poeta important, / tinc una sensibilitat que no transvasa les paraules».  

I és en aquesta soledat, en aquest aïllament i en aquesta melangia que provoca la impotència de saber que s’ha perdut l’habilitat d’escriure i d’expressar-se com un voldria que el jo poètic descobreix el mal. Al mal, li dedica el poema «Ars de cavalleria», títol que troba la seva continuació en el poema final de l’apartat, on el jo poètic decideix escapar del món quotidià per endinsar-se al regne llegendari de Camelot, tal com un xiquet faria. Així ho anuncia: «[…] sobre visions de canyes i arbres d’humitat / construiré una barraca / i li diré Camelot».

S’inicia així la segona part del llibre, que porta el nom del poemari per títol i que consistirà en una mena de viatge quixotesc en què el jo poètic s’internarà en un món de fantasia i il·lusió per retrobar els valors de la poesia perduts, com la bellesa, l’amor, la valentia o el fracàs. D’aquesta manera, es barregen les experiències i els objectes quotidians, com els grafits, la postpoesia, l’Instagram, els cigarrets, la laca o la gasolina, amb tota mena d’objectes i éssers de la mitologia artúrica, com els unicorns, les espases, els cavallers i les bruixes, Excalibur o la taula rodona. Catul, Montaigne o Wittgenstein es troben aquí, cara a cara, amb Uther i Artús Pendragó.

El poeta esdevé, llavors, un cavaller més de la taula rodona i la seva ploma es converteix en una espasa. Però Camelot es troba en perill, i un sol poeta no és suficient per salvar-lo. El jo poètic abandona, per tant, la seva soledat per invocar la resta de cavallers, un grup de vint-i-cinc poetes com ell que lluitaran per assegurar la supervivència del regne: «Vull almenys vint-i-cinc poetes al meu costat / quan vinga el moment cantarem una marxa i farem ferides horribles / en l’agonia del llop».

No obstant això, els seus esforços són en va i Camelot acaba caient i, amb ell, mor la literatura. La fantasia es desfà i el poeta es retroba en el seu apartament, sol de nou i amb un poemari a les mans que no reconeix del tot. Les referències al món artúric desapareixen i la segona part del poemari arriba al seu final amb el record nostàlgic de tot allò que s’ha perdut i que ja no es podrà recobrar: «Entrem ara plegats, que la misèria del temps / és en fer memòria». 

Dos poemes conformen l’última secció del recull, titulada en honor a l’illa mitològica on descansa la tomba d’Artús Pendragó: «L’únic que em queda. Avalon». El primer poema serveix al jo poètic per reflexionar sobre el seu trajecte d’elaboració del llibre: «No puc dir que haja sigut feliç / fent aquest ofici d’estiu / que és escriure…». El poema final, «Paradís», presenta, doncs, la resolució que pren envers l’escriptura poètica: «Si tenim una altra vida / de cap manera escriurem poesia». 

D’aquesta manera conclou el poemari i el viatge surrealista i oníric del jo poètic, que sembla que només ha quedat en paraules. El xiquet ha despertat del seu somni i reconeix que, tot i que a vegades s’ha deixat endur i s’ho ha passat bé, no tornaria a repetir el viatge. El fracàs del poeta-cavaller comporta la mort de Camelot i la fantasia i, per tant, la renúncia a la mateixa poesia.