Cafè Rebassa

El cervell és com una gàbia d’ocells histèrics. Carles Rebassa és tirant a obsessiu. Barrina i cavil·la molt. Li obsessionen coses durant anys. Per exemple li obsessiona moltíssim la gent que quan puja escales mecàniques no se sap posar a una banda. Li obsessiona molt. Quan ho diu, esclata a riure. A les escales del metro de Fabra i Puig, per exemple, només hi cap una persona i d’acord… ho entén, però a les que hi caben dues persones la gent s’ha de posar a la dreta i els que tenen pressa passen per l’esquerra. És una norma que no ha vist mai escrita, però és així de tota la vida. No és que li obsessioni el fet en si, sinó que s’encaparra amb com deuen desplegar la vida aquestes persones sobre el respecte, la cooperació, la convivència social. Tant si agrada com si no, són coses que s’han de viure en societat. Moltes més parides també l’obsessionen i de vegades ho fa servir en l’escriptura, que no és més que una desengrunamenta d’obsessions…

És un home curiós, el Carles. Recita amb passió. Però el cos, l’expressió facial i la veu sembla com si li funcionessin de manera independent. Quan diu els poemes no acostuma a somriure, ni a enfadar-se, ni a mostrar-se trist. El cos el manté quiet, menys les mans i algun balanceig de peus. Les mans, les fa lliscar com vol, acompanyant la dicció dels poemes fins que sembla que a tu, espectador, te’ls enviï, te’ls regali. La veu. Aquest accent de Palma, melòdic. Com vocalitza! I, amb la veu, et cus els versos lletra a lletra dins del cervell i no te’n desfàs.

M’espero a la plaça del Mercat del Clot. Tot just estava plovent, però ara fa un sol espectacular. Hi ha quatre carrers per on pot aparèixer i mentre esquivo els coloms ronyosos de la plaça mirant carrer per carrer, començo les apostes amb mi mateixa. Passen deu minuts i el veig arribar per davant del mercat, vestit de negre amb una camisa-jaqueta vermella oberta. Carles Rebassa és gai, català i comunista, sap que és el camí correcte i està content d’ell mateix. Ens saludem i intento amagar l’eufòria. Em porta a dinar a La Margui, el restaurant de l’Orfeó Martinenc del Clot. El cambrer el saluda amistosament. És un habitual. Fa xamfrà a la Meridiana amb Consell de Cent. Un local ample, lluminós i acollidor. Entre tot, tres gegants del Clot fent un intent d’amagar la seva constitució esvelta darrere dels bancs i tres capgrossos col·locats separadament sense gaire lògica. Seiem.

Carles Rebassa no està gaire avesat a parlar d’ell mateix. És més, no li agrada gaire. Es considera una persona tímida. I, a banda d’això, li molesta l’esgotament d’egocentrisme que vivim avui dia: «La nostra societat té una necessitat de fer exhibicionisme constant i donar l’opinió per sistema sense que l’hagin demanada, de crear un estat de falsedat pura: crear identitats líquides per tal de fer-se veure. M’esgota molt. En una certa manera està relacionat amb el fet de viure de l’escriptura, que has d’estar disposat a fer una sèrie de coses. Naturalment aquesta conversa d’aquí no la tenim perquè ens hem trobat pel carrer, la tenim perquè jo he escrit una cosa i a tu t’interessa. Escrius un llibre i sembla que hagis de fer un striptease… per a mi són coses estúpides. És una roda del capitalisme salvatge i estúpid. Que em crea aquesta mania de parlar de mi».

Al seu primer poemari, Poema B es defineix com «Jo sóc gai, català i comunista. Sé que és el camí correcte i estic content de mi mateix». Tot i això, per a ell aquesta frase ve una mica després de l’escriptura: “El meu motor de l’acte conscient d’escriure ve de molt jovenet, no tenia idees ni posicionaments que tinc ara”. Es queda una mica sobtat en parlar sobre les seves biografies. Ja és ben bé que no li agrada parlar d’ell.

Fa de professor al Consorci per la Normalització Lingüística (CPNL). Llegeix i escriu molt. Acaba de guanyar el vintè Premi de Poesia Sant Cugat a la memòria de Gabriel Ferrater amb el poemari El Caire Formentera. Jordi Cornudella, president del jurat del Premi, ha dit que “La tensió entre el que és particular i el que és universal, entre el que és íntim o privat i el que és col·lectiu i públic, travessa d’un cap a l’altre El Caire Formentera, un llibre de plena maduresa personal i lírica, dels que saben transmetre l’emoció i, alhora, controlar-ne l’expressió gràcies al domini de l’art del vers. El lliurament del premi i la presentació del llibre serà a l’octubre durant el Festival Nacional de Poesia a Sant Cugat: «Publicar un llibre no és una cosa fàcil. El procés és lent de vegades i està molt de moda que les editorials tinguin una llista de cinc anys de cua. Sembla que així hagin de tenir més prestigi».

A la tardor també publicarà una novel·la amb Editorial Empúries, Divendres, dissabte, diumenge. Serà llarga, el doble que Eren ells. Situa a tres personatges que en comptes de fer el que volen fer fan el que no volen fer. Tot el que hi passa és molt de primer món. Prenen consciència a mesura que passa l’acció, com si comencessin en un estat d’inconsciència plegats i després cadascú se’n va a fer la seva vida, separats. Utilitzen el cap de setmana com a replà de pensament per adonar-se que realment no fan allò que volen fer:

— Tot el que escrius, ho fas per publicar?
— Penso que és un debat una mica infantil. És com si preguntessis que menges perquè tens gana o perquè tens gola? No és una cosa tan clara, no? Quan comences a escriure i com es diu romànticament, agafes la vocació, ho fas per gust, perquè t’agrada, perquè et surt, per declarar-te, perquè t’estimin… Quan ja vius dins d’aquesta cosa, escrius perquè és la teva feina. A l’Associació d’Escriptors, si en vols ser soci, has de tenir un mínim de dos llibres publicats. No té gaire sentit. Escriptors com Kafka, per exemple, no n’haguessin pogut ser mai socis. Hi ha un funcionament humà que sempre es decanta cap a fer públiques les coses. Jo escric per inquietud i publico perquè les coses van fluint.

Dins del seus jo independents, de tant en tant deixa anar una riallada amb els llavis prims, els ulls clucs i inclús m’ensenya les dents amb una pala més curta que l’altra. Però amable, se li dibuixen els clotets de la felicitat a les galtes i el sento còmode.

—Com definiries el teu estil, la teva veu?
―(Silenci)
— (Riu i deixa anar un sospir.) És que són coses que realment no és que hagi pensat mai! Jo diria que és una veu múltiple, un llibre de poemes té aquesta cosa que són veus múltiples. Tots els poemes comencen a dir-se alhora. No és un text dividit a fragments, són éssers que tenen independència. En la novel·la passa el mateix.

Tota escriptura per a ell és política i tot acte d’escriure és reivindicatiu per ell mateix. Quan escriu, es posiciona des d’un lloc determinat i una manera pròpia de viure, de mirar el món i de parlar-ne: «M’agrada l’escriptura política perquè intervé en el món. L’escriptura crea una acció. La meva intenció quan escric un llibre és que quan l’acabis ho facis d’una manera diferent a la que quan el vas començar. És un posicionament personal, cultural, col·lectiu…».

Jo no faig literatura gai. Perquè no és una literatura moralitzant ni pedagògica, la meva. Mostra una realitat vista des d’uns ulls determinats.

— Des d’on vas escriure la teva primera novel·la, Eren ells?
— Volia explicar una sèrie de relacions personals sense haver de fer apologia ni de sortir de l’armari ni de l’adolescència ni de l’homosexualitat.
— Però s’hi veu reflectit el Carles Rebassa gai i adolescent?
— No. Quan tenia 15 anys no era obertament gai. Un homosexual era una cosa que no existia, hi havia maricons, efeminats que parlaven amb andalús i sortien per la televisió. També hi havia els que sortien un cop a l’any a les carrosses vestits de dones, la sida i ja està. Això era tot el que hi havia al meu món, ningú no ho era i qui ho era se n’amagava.
— Tu com ho vas viure, doncs?
— Jo ho vaig viure amb normalitat perquè no necessitava desenvolupar una personalitat política basada en la sexualitat. Jo la veritat és que he tingut una vida sexual bastant completa i de jovenet. No vull dir que quan tenia 15 anys ja tenia una vida sexual adulta, però tenia el que es té en aquesta edat. No va ser fins més tard que sí que vaig tenir la necessitat d’incorporar la sexualitat a la meva identitat.
— El sexe és força recurrent a la teva obra d’una manera molt visual, natural i oberta. Consideres que fas literatura de gènere?
— Jo no faig literatura gai. (silenci.) Perquè no és una literatura moralitzant ni pedagògica, la meva. Mostra una realitat vista des d’uns ulls determinats. La idea és que el sexe sigui generador de la paraula, que ampliï l’expressivitat i la suggestió; que jo parli d’una cosa i que a tu et remeti a una altra. Si jo et descrivís administrativament que un entra a una habitació, s’abaixa els pantalons i els calçotets i l’altre li fot pel cul, el que jo vull mostrar no passaria mai. Jo no tinc una opinió formada sobre la literatura gai, però jo el que busco és mostrar una realitat natural.
— I, el primer recital?
— Uf… Doncs quan anava a l’institut. Hi havia un bar a Palma i una dona em va dir que volia fer un cafè teatre. Nosaltres sempre hi anàvem. Un dia li vam suggerir de fer recitals de poesia. I vaig anar a dir-hi poemes de tant en tant. Ens repartíem el que es guanyava aquella nit. Aquells poemes alguns eren ja meus, alguns eren de Salvat-Papasseit, Pòrcel, Joan Alcover… dels que llegia en aquell moment. No te sé dir.
— I després, el català?
— Em vaig matricular a Filologia Catalana i no sé. Tenia la idea de dedicar-me a la gramàtica i no sé per què, perquè no és que mai m’hagi cridat l’atenció, però ves… tenia això. Vaig treballar de moltes coses: a un magatzem, a una distribuïdora de premsa, muntant pantalles, de paleta a una obra d’una foravila, de cuiner, de cambrer, de professor, de cuidador d’infants i d’altres coses. Al 2006 vaig reprendre la carrera a la Universitat de Barcelona.

No hi entraré, perquè no en parlem, no li pregunto, però el Carles ha patit discriminació lingüística molts cops, per aquesta militància per la llengua que fa sempre. Tant a Catalunya, com a Mallorca… Algun cop ha transcendit, perquè ho ha denunciat públicament i ha aparegut a la premsa. Vilaweb es va fer ressò del molt mal tracte rebut en un bar de Ciutadella el 2015.

— Quina és la teva relació amb la llengua?
— La meva militància és parlar català, que ja Déu n’hi do… perquè els números que et trobes de qui parli català SEMPRE a qualsevol persona, ja em diràs tu. Jo tinc elements per fer-me entendre si algú no m’entén, perquè soc professor.
— Docència o escriptura?
— La docència no m’agrada, és una feina. És una feina per guanyar diners, jo soc un professor mercenari.
— I què faries?
― Escriuria! I viuria del que escric, si em donés…

L’ètica del poema o del text sempre està una mica més elevada que l’ètica de la persona. Igual que quan mengem, no ens estem menjant el cuiner. Hi ha una ètica.

Amb un sol glop, escura el cafè. Està a gust. Porta una d’aquelles cares que no fan res, però semblen contentes i ningú no sap per què. Potser li brillaven els ulls —o les galtes. No sé. El Carles escriu cada dia, però no té manies per escriure. Tant aviat s’hi posa amb l’ordinador com amb una llibreta. Bé: «Quan escric a mà escric amb ploma. Els poemes habitualment els faig a mà, però de vegades en comences un i de vegades el passes a l’ordinador i de vegades no… és que depèn. La narrativa habitualment amb ordinador». No té manies, així que va com va.

Quants jo hi caben en el prim somriure de Carles Rebassa? Des que va guanyar el Carles Riba al 2018 amb Sons bruts és com si hi hagués hagut una pujada de nivell, diu: «Uf em fa molta vergonya dir això, sí, sí sí… D’acord, hi ha hagut una pujada de nivell del jo com a escriptor. Passa que el dia a dia d’una persona és molt complex. Quants jo hi ha? No cal ser poeta ni ser ferrer, quants jo hi caben en un dia? Jo sempre penso que l’ètica del poema o del text sempre està una mica més elevada que l’ètica de la persona. Igual que quan mengem, no ens estem menjant el cuiner. Hi ha una ètica. Només ho sé dir així».

No sé. Potser és cert que quan escrivim posem sobre paper el millor de nosaltres mateixos. Abans d’escriure, tot és difús, desordenat i sovint incoherent. Qui diria que quan parlem en podem dir tantes, de coses, balbucegem i vacil·lem tant. Quan parlem, potser encara no sabem que quan algú agafa la ploma, de seguida es predisposa a mostrar-se millor. Al Carles no li ha pegat cap follia Freud. Sortim del cafè i amablement m’acompanya a la boca de metro del Clot. Miro l’escala mecànica mentre li faig adeu amb la mà. En quin moment se m’acudeix preguntar per obsessions, fílies i fòbies a les persones si després me les enduc?