Joan Brossa, l’home que va regirar la llengua

La Fundació Joan Brossa ha celebrat el centenari del poeta amb el cicle ‘Ens va fer Joan Brossa’, un seguit de converses entre persones que van tractar amb el poeta i dramaturg i d’altres més joves que es declaren bossians però que no van conèixer-lo personalment. L’última trobada ha servit per traçar un perfil el més acurat possible de la seva persona i manera de ser. També s’ha posat de manifest que la seva obra perdura en el temps, tot influint nous artistes. En aquest cas, els interlocutors han estat el corrector de Brossa, Andreu Rossinyol, i el poeta i assagista Martí Sales. Tot plegat, moderat pel comissari de l’any Brossa, Manuel Guerrero.

Andreu Rossinyol començava el col·loqui fent pinzellades de caire anecdòtic en relació a Brossa. “Recordo com un bon dia Brossa em va picar a la porta de la dispesa on vivia amb tres editors més i em va dir: ‘M’agrades perquè m’assenyales els hiats i les sinalefes’”, rialles multiplicades del públic. Ja amb la sala emmudida i frisant per saber més del cantó més desconegut del poeta, Rossinyol declarava que “normalment li feia correccions ortogràfiques. Sovint hi havia discussions en les correccions, però escoltava molt”. I ho rematava, tot assegurant que “generalment, els autors més curts són els que s’ofenen més, i aquest no era el cas de Brossa”. 

Acte seguit, el moderador Manuel Guerrero (que havia tractat amb Brossa) etzibava que el poeta polifacètic havia dedicat, almenys, quatre poemes al seu corrector, l’Andreu Rossinyol. “Ho has de fer molt bé perquè la persona objecte de les teves esmenes t’honori amb poemes”, subratllava amb to sorneguer. Rossinyol, sota l’atenta mirada de Sales, reprenia la paraula per fer dos apunts més sobre el seu tarannà: “Brossa deia la seva amb humilitat i s’hi mirava molt amb les correccions, això diu molt d’un escriptor.”

Ara sí, Sales es feia amb el torn de la paraula per portar Brossa al terreny més personal. “Vaig endinsar-me en el món de Brossa per la germana del veí de casa meva; vaig trobar un llibre seu publicat per l’Institut del Teatre en una prestatgeria de casa seva i vaig quedar al·lucinat”, remarcava amb una mirada nostàlgica. Segons ell, Brossa té la particular qualitat de, al llarg del temps, ser capaç d’arribar a molts llocs diferents i mantenir-se perdurable. A continuació, es disposava a llegir fragments de l’obra de Brossa sota la mirada espasmòdica dels assistents que demanaven, amb insinuacions i gesticulacions, més lectures.

Tot seguit, el mateix Sales indicava que la prova que l’obra de Brossa roman viva és que artistes del camp de la música com Carles Santos i del cinema com Pere Portabella han estat fortament influïts per l’obra del poeta, però sense arribar a copiar-lo. Segons Sales, “Brossa va rebre l’avantguarda en vena per J.V Foix i després la va passar a Carles Santos, el seu apòstol”. Rossinyol reaccionava amb cops de cap d’assentiment i deixava anar rialles sobtades per reprendre el fil i continuar aportant anècdotes: “ell tot ho escrivia a llapis i la dona del corrector Bartomeu Bardagí li passava a màquina”. 

Pel que fa als textos teatrals, Rossinyol asseverava amb humilitat que els debats més “intensos” eren sobre llengua, però també sobre qüestions purament estilístiques. Aleshores, Manuel Guerrero posava de la seva part per completar la visió personal de Brossa. “Sempre es queixava que el seu teatre no es representava, i que quan el representaven no li agradava”. De fet, atenent-nos a les paraules de Guerrero, podem arribar a la conclusió que el teatre de Brossa encara és un món per descobrir a nivell escènic. “La poesia de Brossa sí que va tenir el seu públic, sobretot als anys 70; només hem pogut gaudir d’alguns flaixos i algunes bones representacions, però molt espaiades en el temps”, recalcava. 

Sales seguia l’estela de Guerrerro per posar èmfasi en el fet que, a pesar de la manca de representacions del seu teatre, Brossa va deixar petjada en artistes com Carles Santos o Jordi Oriol, Carles Rabassa o Eduard Escoffet. I insistia en el fet que “s’ha arribat a bon port perquè hi ha una gran obra que perdura. Aquesta obra forma part de la veu d’altres artistes que l’han assimilat, però que no el copien”. I comparava Brossa amb J.V Foix i Joan Vinyoli, tot assegurant que “la irradiació de Brossa tocava tots els pals: música, dansa, cinema…”

“Tot això li dona un joc i un ressò que difícilment tenen altres poetes”, continuava Sales, “Després va començar amb els poemes visuals i els poemes objecte”. I acabava per deixar constància que una persona que ha estat important en el reconeixement de Brossa és Pere Gimferrer. En aquest sentit, Guerrero reforçava l’afirmació de Sales, amb una dada contrastable: que Gimferrer va escriure amb continuïtat sobre Brossa.

Rossinyol, pensatiu, recordava l’extrema necessitat que tenia Brossa de trobar el mot just. “Va regirar la llengua popular gràcies a una gran versatilitat a l’hora de treballar amb molts registres. Tal era la seva obsessió per la paraula escrita que un cop va refusar una invitació a un acte públic perquè estava escrita amb faltes d’ortografia”, deixava anar amb un tímid somriure als llavis.

“El que més em fascina de Brossa és que fes, en el mateix moment, una sextina o un sonet o objectes a la galeria i tingués la capacitat sempre de ser rigorós i, alhora, imaginatiu”, concloïa Guerrero. “Brossa era molt generós i de casa seva sempre sorties amb alguna cosa. Tenia la porta sempre oberta i mai no deia que no a ningú. No li importava que fossis una persona totalment desconeguda”. 

Martí Sales posava punt final a una conversa de dues hores, que es podria haver allargat fins a la matinada, amb la lectura de Formes irregulars de tocar el piano de Carlos Santos.