Braquiosaure estima braquiosaure

Club Editor publica Animal trist, una novel·la de l’alemanya Monika Maron

Que l’amor ens fa indefensos és una afirmació que faria posar les mans al cap a qualsevol persona sintonitzada a l’actualitat dels afectes. Però què és el que ens passa quan no vivim l’amor de cara a la galeria? L’escriptora berlinesa Monika Maron ens acosta al seu amor de cova particular i escriu una oda a tot allò que vivim en silenci, bé per vergonya, bé perquè no tenim ningú a qui explicar-li. 

Monika Maron

A Animal Trist –obra traduïda al català per Carlota Gurt i publicada per Club Editor– la protagonista és una dona de la qual no se sap del cert l’edat perquè ella tampoc no la sap. Tota la novel·la és plena de dubtes espaciotemporals, i això és part de l’encant encegador de la història. Sabem que és vella, que potser té cent anys, i que ha treballat gairebé tota la seva vida sota un braquiosaure al Museu d’Història Natural del Berlín d’abans i després del mur. 

Probablement, ningú mai abans havia omplert els fòssils de tanta vida. La narradora s’enamora d’en Franz sota l’esquelet d’un braquiosaure i al llarg de les pàgines li retornen la carn, el color i la vida. Viuen un amor paleolític que ens cala els ossos perquè la sequera mai serà a prop de l’enamorament. És una història bonica perquè neix del silenci d’un museu i troba els llocs perfectes on fer soroll, on explotar, on fer-se viva. 

Més enllà de fer-la entranyable, l’amor desmesurat que sent per en Franz ens la perfila com una dona certament embogida. Qui no ha dubtat mai dels seus propis records quan aquests estan esbiaixats per una passió descomunal? I tan bé ens ho explica Maron que tots llegim sobre el nostre Franz, sobre les nostres bogeries adolescents –moltes d’elles, igual que a la protagonista, ens duren tota la vida– i sobre les coses que mai explicarem a ningú perquè sabem que no són moralment correctes. 

‘Animal trist’ fa referència a l’expressió llatina ‘Post coitum omne animal triste’, i ens recorda a tota la buidor que ens omple els llits quan els amants marxen, quan els amants deixen de ser amants i tornen a ser boscúria anònima. Tothom comprèn la soledat de les ruptures, però ningú parla de la soledat que també se sent en parella: cala més endins, és més densa, fa més por. 

Monika Maron ens agrada perquè quantifica els anys de vida amb els anys d’amor. Perquè ens fa pensar en com de ridícula i absurda és la vida quan no tenim ningú a qui estimar, ningú amb qui compartir llençols. Animal trist ens fa veure que si no hi ha amor només ens queden els ossos, i llavors, què ens diferencia dels dinosaures? 

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació