‘Boulder’ o la maternitat subalterna

Després de l’èxit de Permagel, Eva Baltasar s’enfrontava al repte de la segona novel·la, a repèl de les expectatives generades amb el seu brillant debut en la narrativa a Club Editor. Per mi Boulder redobla la radicalitat que ja impregnava Permagel. Baltasar ens parla de les turbulències d’una relació lesbiana amb la mateixa normalitat amb què abordaria una història d’amor heterosexual. La literatura LGTBi ha tingut, per motius obvis, un plantejament reivindicatiu, per no dir defensiu. El moviment d’alliberament gai ha impregnat també la literatura, que s’ha orientat com a legitimadora d’unes opcions sexuals qüestionades o directament reprimides per la societat. En aquest esforç per assolir la normalitat de l’amor gai, hi havia poc marge per alliberar i expressar les contradiccions, penúries o misèries morals que travessen qualsevol relació de parella, també les homosexuals.

Baltasar fa saltar pels aires aquesta prevenció. Boulder no posa el focus en les convencions socials que encara ara encotillen la moralitat del nostre país. De fet, l’acció de la novel·la transcorre lluny d’aquí, primer a l’illa de Chiloé, als mars del Pacífic sud, on la Boulder s’enamora dolorosament de la islandesa Samsa, i després a Reykjavík, on totes dues s’estableixen i on se situa el gruix de la novel·la. Som a la perifèria més freda d’Europa, en un país on la vida es viu sota teulada, en llocs tancats, que poden arribar a ser claustrofòbics. Boulder és, de fet, la història d’una claustrofòbia: la que sent  la protagonista i narradora a partir del moment que la Samsa decideix ser mare i es fa una inseminació artificial. L’aparició d’una tercera persona, la petita Tinna, destarota l’equació tranquil·la que havia conformat la seva relació. “La maternitat de la Samsa és exclusiva, no m’afecta, m’ha convertit en una exiliada”, diu la Boulder.

La condició d’exiliada de la Boulder ve de lluny. Cuinera d’ofici, ha menat una vida nòmada, desarrelada, anant d’un lloc a un altre. Un cop instal·lada a Islàndia, adquireix un foodtruck, un instrument que curiosament l’ajuda a perpetuar aquest nomadisme.

De la protagonista i narradora no en sabem el nom. Només el sobrenom, Boulder, una imposició de la mateixa Samsa. Batejar a algú amb un sobrenom pot ser un gest d’amor però també un acte de correcció, de possessió i de domini. “No li agrada el meu nom i me’n posa un de nou. Diu que m’assemblo a les grans roques solitàries que hi ha al sud de la Patagònia, peces de món que van sobrar després de la creació, aïllades, exposades a tot. Ningú sap d’on venen. Ni elles ho entenen, per què no es desgasten i per què s’hi estan”. Més tard, la Boulder torna a comparar-se a una pedra quan diu: “El fum [del tabac] surt de mi com el vapor matinal d’una roca”.

Aquesta condició gairebé mineral és un altre tret de la protagonista de Boulder.  Sovint parla del propi cos com si fos una cosa aliena: “És tot tan irreal que ja no tinc consciència del meu cos, ni de la set, el cansament o la gana. La Samsa ho ocupa i ho xucla tot, com un forat negre”. La sensació de sentir-se aïllada en el propi cos, o fins i tot traïda pel seu mateix cos és recurent al llarg de la novel·la. En un dels pensaments més lluminosos de la Boulder, diu: “La sang et recorre de puntetes, silenciosa, és la serventa espavilada amb accés a totes les cambres, ho sap tot de tu. I quan se li demana, n’informa. No es pot confiar en el cos, és massa primari, massa feble. Només la ment pot consolar-te de les seves traïcions”.

L’acció de Boulder s’estén al llarg del més de vuit anys, però el lector no en té la sensació perquè tota la novel·la està escrita en present d’indicatiu i amb frases curtes. Tot té un aire d’immediatesa, i alhora hom té la sensació que entre frase i frase s’obren abismes, el·lipsis que es dilaten i demanen a la imaginació del lector que les ompli. Boulder és una obra d’una brevetat i densitat incandescents, volcàniques, plena de metàfores fosforescents.

Boulder ens parla dels estralls que pot provocar en una parella el naixement d’una criatura. La maternitat sol alterar l’equilibri de forces i atencions d’un matrimoni, i aquí Baltasar ens recorda que això també és cert per les parelles lesbianes. Boulder és mare d’una criatura que ni ha parit ni ha adoptat i no entén que la Samsa hagi ‘subrogat la pròpia vàlua al benestar d’una criatura’. Vet aquí una dona que passa de ser en poc temps de reina coronada (‘ets la meva roca i sobre teu edificaré la meva vida’) a mare subalterna.

En definitiva, un dels atractius d’aquesta novel·la és probablement la capacitat desublimadora d’un model de parella que sempre ha estat defensat contra qualsevol atac exterior. Aquí  l’atac és descarnat i es realitza des del cor mateix d’una relació homosexual. Baltasar escorxa un matrimoni gai des de dins, sense contemplacions. Ara bé, com ja passava a Permagel, el naixement d’un bebè serà, finalment, un punt d’ancoratge i punt d’aterratge de la cordialitat.