Boris Vian fracassa, Boris Vian reneix

Club Editor publica ‘L’arrencacors’, un Boris Vian inèdit en català. | Gerard E. Mur

Club Editor publica L’arrencacors, un Boris Vian inèdit en català. Per celebrar la novetat, divendres (revetlla de Sant Pere), l’editorial dirigida per Maria Bohigas va muntar una festa d’esperit borisvianesc a la Llibreria Calders (coorganitzadora del sarau). Després de cruspir-nos un tall de coca regada amb xampany, Bohigas va explicar el perquè de la publicació i les particularitats de la novel·la. El final de festa va ser a càrrec de la cantant Pia Nielsen, que va animar el vespre amb la interpretació de ‘Je bois’, cançó amb lletra de Vian, que també va treballar de parolier (i tantes coses més). Vian va ser, en essència, un fracàs gairebé perfecte.

El Vian escriptor no va conèixer gaire cosa més que la derrota i la frustració. L’autèntica celebració de l’autor ha estat post mortem. Bohigas parla d’un “fracàs absolut de cara als lectors i la crítica” i fa veure dues produccions molt distintes: les obres signades com a Boris Vian i les publicades sota el pseudònim de Vernon Sullivan. Les firmades com a Sullivan (Escopiré sobre les vostres tombes, per exemple) són les que li van portar un cert èxit comercial. Però eren un encàrrec: “Ho va fer per joc i per diners. Un editor va demanar-li obres com les de Henry Miller i ell feia veure que traduïa un escriptor nord-americà. Es feia constar com a traductor i com a prologuista”. Vian, però, malgrat el naufragi professional, va ser respectat i estimat per grans artistes. Va relacionar-se amb Queneau, Sartre o Ionesco.

Pel que fa a la novel·la que ens ocupa, L’arrencacors havia de ser el primer volum d’una trilogia. No va ser així. Signada com a Boris Vian i publicada el 1953 en una minúscula editorial (Vrille), la novel·la ha acabat constant com el final de la seva carrera literària. Amb aquest llibre, el francès abandona l’escriptura. Tot fa pensar que es volia estalviar més fracassos, evitar futures humiliacions. Del 1953 al 1959, any en què mor, va dedicar-se principalment a escriure cançons (‘El desertor’ és la seva peça més coneguda, cantada en plena guerra d’Indoxina).

Avui, Vian és un autor de culte a França. Les seves obres mantenen un ritme de vendes regular i considerable. Són sleepers. El seu perfil de lletrista també és viu. Les seves cançons són conegudes i reconegudes, represes, cantades; han impregnat generacions successives d’artistes. “Ell va morir jove però inocula el seu poder a les generacions posteriors, està en l’imaginari popular. Ha conservat la vitalitat. La seva presència és permanent en el món cultural francès”. Per exemple, el 2013, el director Michel Gondry va adaptar L’escuma dels dies al cinema.

Què vols traduir?

“Falta un personatge important que no és Boris Vian”. Bohigas fa veure durant la presentació l’absència de Joan-Lluís Lluís, traductor de l’obra (que porta el títol original de L’arrache-coeur). En aquest cas, la història que amaga la traducció és una part important del camí que ha fet (i farà) el llibre, una “novel·la veritablement important”.

“Tot ve d’ell”, diu Bohigas. L’editora havia quedat molt satisfeta amb el traspassament que el també escriptor (Lluís ha estat l’últim guanyador del Premi Sant Jordi) va fer d’El llibre dels finals de Joan Bodon. “El llibre dels finals és un llibre estrany, tan poc conforme amb el que se suposa que ha de ser la facilitat i l’empatia. Va fer un treball esplèndid i agraït”. Aquella satisfacció combinada amb la relació de “simpatia literària i complicitat lectora” que mantenen (Bohigas i Lluís són catalans criats a França) van fer que l’editora oferís carta blanca al traductor. La resposta de Lluís va ser L’arrencacors. Una resposta espontània i immediata: “Va sortir com un tap de xampany”. Només L’herba roja, també de Vian, hauria pogut passar per davant de la tria final. “Li vaig dir que sí immediatament. Vian és un dels autors que em van conformar de jove”, explica Bohigas. La novel·la ha passat per un eclipsi llarg (dos anys des que es va fer la proposta).

A Bohigas, editar L’arrencacors li ha servit per examinar l’estat de la seva inclinació per Vian. “He pogut veure si aquest amor resisteix al temps. De vegades, quan tornes a llegir una obra que amb catorze anys t’ha fulminat, resulta que no et provoca el mateix efecte. En aquest cas, però, ha estat tot el contrari. He confirmat el lligam amb l’obra i amb l’autor”.

Bohigas també ha pogut entrellucar els símils entre Lluís i Vian. Unes semblances no buscades i tampoc evidents. Comparteixen, segons l’editora, “un imaginari i una manera de confiar en l’imaginari, d’utilitzar-lo com a reflexió”. Tot això els fa “germans”. El capítol de la traducció, el tanca amb una defensa dels escriptors-traductors: “Cal donar-los territori per triar les obres que vulguin traduir, que potser són obres que els hauria agradat escriure”. “Hi ha escriptors que tenen una relació estreta amb una literatura produïda en una altra llengua. I en aquest sentit, m’agrada que els lectors sàpiguen quin és el seu món literari, les obres que hi ha al voltant, més enllà del que escriuen. És una cosa que m’atrau”, afegeix.

Les lleis d’un poble aberrant

L’arrencacors és una novel·la notablement coral. Hi apareixen molts personatges. Les històries dels quals, Vian va seguint a “salts i trompicons”. Al centre de la trama, hi trobem un psicoanalista que visita el poble protagonista (el poble també el podem considerar un personatge). És un llogaret inventat i bucòlic que, no obstant, amaga una ferma sordidesa. El psicoanalista en qüestió és un home buit de sentiments que per poder-se omplir de les emocions que li manquen ha de psicoanalitzar els veïns del lloc. També topem amb una parella que acaba de tenir tressons, una dona que no sap en què s’està convertint (en mare) o plantes que “no existeixen enlloc més”.

Bohigas defineix el poble com “aberrant, surrealista i aparentment irreal. La diferència entre surrealisme i hiperrealisme no hi és”. També s’atura en l’encaix de les peces que conformen la novel·la: “Els llibres de Vian no són llibres dedicats a un personatge. Són llibres dedicats a un conjunt. L’arrencacors és una pista de patinatge artístic on pot passar de tot”. Bohigas subratlla la relació que teixeix la gent, “que és la relació social”. Vian té una visió “molt negra” de la societat i aquesta societat, en la novel·la, és un lloc on “la gent comet autèntiques barbaritats amb total impunitat”. “La llei serveix per comportar-se com un foll, un frenètic i un criminal”. Podem dir que a L’arrencacors, la llei no evita el crim; al contrari, el facilita, i el renta. La vergonya, la malvestat i la mala consciència són alguns dels ingredients que Bohigas destaca de la novel·la.

El treball d’invenció i els temes que toca la novel·la porten Bohigas a lligar-la amb dos llibres que ha editat: La morta i la primavera i Permagel. Alerta, però, perquè els lligams no s’han de creure “al peu de la lletra”.  Simplement, “és una obra que ressona bé amb el que hem anat fent; és el fil que tu vas trenant, una de les parts interessants d’un catàleg”. De sobte, apareixen connivències que no veiem inicialment. Bohigas parla de les obres de Rodoreda i Eva Baltasar com “fills naturals però no legítims”. Amb La mort i la primavera, L’arrencacors comparteix un ambient de lleis i jerarquies imaginàries i salvatges. Amb Permagel, es parla de vincle per la importància de la cultura familiar en les dues obres: “La gent que té por del món exterior i la família és una campana de vidre”.

La negror de la societat inventada per Vian és relativament fàcil de vincular amb el moment que li va tocar viure. Sense ser “relacions de causa-efecte”, matisa Bohigas. Quina societat va conèixer l’escriptor? Des de quina societat fa el retrat humà de ‘L’arrencacors’? Vian tenia vint anys el 1939, quan esclata la Segona Guerra Mundial. Viu la maduresa en una Europa en runes. Podem intuir un joc de miralls entre aquest continent enfrontat i el poble esgarriat de la novel·la. Vian, però, va ser un contemplador de la guerra, no va tenir-hi cap implicació més enllà dels familiars i amics que va haver d’enterrar. “No va conèixer penúries destacables. No va ser deportat, tampoc va ser resistent, ni col·laboracionista. Ell mateix es veia com ‘un subnormal subalimentat’”. Vian va ser un autor apolític en un període tremendament polític. Tot això ho explica Lluís en un postfaci en què ens esclareix el fracàs i el geni de Vian.

La calor ofega, i Club Editor demanava una festa. Per la publicació d’aquest Vian, pel canvi de solstici, pel final de curs (com si fóssim estudiants entusiastes), i també pel Premi Llibreter a Permagel. El sarau va quedar coronat amb un white lady que intentava traslladar-nos al París borisvianesc.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació