Ramon Farrés

Ramon Farrés

Poeta i traductor. Llicenciat en filologia clàssica per la Universitat de Barcelona (1985) i doctor en traducció per la Universitat Autònoma de Barcelona (2001). Ha estat professor de llengua i literatura catalanes i de traducció alemany-castellà a la Freie Universität de Berlín (1991-94). Des del 1995 treballa a la Facultat de Traducció i d’Interpretació de la Universitat Autònoma de Barcelona.

Bettine, un amor de Goethe

Un amor així no necessita ser correspost: conté la crida i la resposta; té cura de si mateix.

Per fi arriben en català les cartes d’amor de Bettine von Arnim al poeta Johann Wolfgang von Goethe. Adesiara Editorial publica Correspondència amb Goethe, amb pròleg de Ramon Farrés.

Goethe a la campagna romana, de Tischbein

Malte Laurids Brigge, l’autor fictici dels Quaderns de Malte de Rainer Maria Rilke, dedica el següent comentari a la protagonista de la correspondència que presentem ara per primera vegada traduïda al català:

«¿Com és possible que no se’n parli arreu, del teu amor? ¿Què ha passat, d’aleshores ençà, que sigui memorable? ¿En què s’ocupa, la gent? Tu mateixa coneixes prou bé el preu del teu amor, el deies en veu alta al teu més gran poeta per tal que el fes humà; perquè en les teves mans encara era un element pur. Però, en escriure’t, ell ens va confondre sobre la vàlua del teu amor. Tothom ha llegit aquestes respostes, i se’l creuen més a ell, perquè el poeta els resulta més clar que la natura. Però potser algun dia serà evident que en això residien els límits de la grandesa del poeta. Li va ser imposat aquest amor, i no se’n va poder fer càrrec. ¿Per què ho dic, que no va ser capaç de correspondre-hi? Un amor així no necessita ser correspost: conté la crida i la resposta; té cura de si mateix. Però el poeta hauria hagut d’humiliar-se davant seu, en tota la seva esplendidesa, i escriure allò que li dictés Bettine, amb totes dues mans, com sant Joan de Patmos, de genolls. No hi havia tria davant aquesta veu que “acomplia la tasca dels àngels”; una veu que havia vingut per abraçar-la i endur-se-la a l’etern.»[1]

Rilke escrivia aquestes paraules prop de cent anys després de la correspondència original entre Bettine von Arnim i Johann Wolfgang von Goethe. Avui n’han passat prop de cent més i la pregunta de Malte continua sent vigent: ¿com és possible que no se’n parli, d’aquesta excepcional declaració d’amor d’una dona excepcional? Tan sols uns quants iniciats, com Rilke, han estat capaços de veure en les cartes de Bettine un dels cims literaris de l’expressió de l’amor absolut i incondicional, aquest amor que «no necessita ser correspost» perquè «conté la crida i la resposta». I això que quan es va publicar el llibre per primera vegada, l’any 1835, dos anys després de la mort de Goethe, va tenir una gran repercussió. Fins i tot la traducció a l’anglès que en va fer la mateixa Bettine el 1837 va gaudir de força ressò al món anglosaxó. El poeta i filòsof nord-americà Ralph Waldo Emerson va escriure després d’haver-la llegida: «[Bettine] és un geni superior a George Sand o Madame de Staël, més autèntica que totes dues, més enginyosa i profunda, així com molt més llegidora. ¿On trobaríem una altra dona comparable amb ella?»[2] Per cert que també se’n va publicar una versió francesa, i la mateixa George Sand en va fer grans elogis.

Però ¿qui era Bettine von Arnim? Nascuda el 1785 a Frankfurt, Bettine Brentano —aquest era el seu nom de soltera— era filla del negociant d’origen italià Peter Anton Brentano i la seva segona muller, Maximiliane von La Roche, bona coneguda de Goethe, que li va fer la cort tant quan encara era soltera com quan ja s’havia casat.[3] La mare de Bettine va morir quan ella tot just tenia vuit anys, i el pare, quan en tenia dotze. Això va fer que Bettine visqués durant un quant temps en un convent i després amb la seva àvia materna, Sophie von La Roche, autora d’una extensa obra literària —se la considera la primera escriptora professional de la literatura alemanya— i promotora d’un saló literari de molta anomenada. Amb aquest context familiar no ha d’estranyar que Bettine tingués accés, des de molt joveneta, als cercles artístics i il·lustrats de l’època. Així, va mantenir una relació d’amistat amb l’escriptora Karoline von Günderode, cinc anys més gran que ella, durant els anys previs al seu suïcidi, que va tenir lloc el 1806.

Va ser també el 1806 que Bettine va entrar en contacte amb la mare de Goethe, que vivia a Frankfurt, atreta per la possibilitat de conèixer la progenitora de l’autor que més admirava, i de qui havia començat a enamorar-se platònicament.[4] Les dues dones van establir una relació d’intensa amistat fins a la mort de la mare de Goethe, dos anys més tard. Animada per aquesta relació, Bettine va atrevir-se a visitar el seu idolatrat Goethe a Weimar, on el poeta, d’edat ja avançada —s’acostava a la seixantena—, vivia al cim de la seva glòria amb Christiane Vulpius. Així sorgeix una relació epistolar intensa, sobretot per la banda de Bettine, acompanyada d’algunes altres trobades esporàdiques, que s’interromp abruptament —per part de Goethe— el 1811, a causa d’una discussió molt pujada de to entre Bettine i la dona de Goethe durant la inauguració a Weimar d’una exposició d’un artista amic dels Goethe que Bettine va criticar amb paraules de menyspreu.

En produir-se aquest incident, Bettine ja s’havia casat amb el poeta Achim von Arnim, amic del seu germà, i també poeta, Clemens Brentano, i havia passat a anomenar-se Bettine von Arnim. El matrimoni va tenir set fills al llarg de vint anys, fins a la mort d’Achim von Arnim, el 1831. En quedar-se vídua, Bettine va dedicar-se a la vida intel·lectual: a més d’editar les obres del seu marit, l’any 1835 va publicar un volum d’homenatge a Goethe que incloïa la seva correspondència amb el poeta, amb el títol Goethes Briefwechsel mit einem Kinde («Correspondència de Goethe amb una nena»); el 1840 va donar a conèixer un llibre dedicat a Karoline von Günderode, que incloïa també la correspondència entre les dues dones, amb el títol Die Günderode («La Günderode»); el 1844 va publicar un altre volum d’homenatge, aquesta vegada al seu germà Clemens Brentano, de nou amb la correspondència que hi havia mantingut, i el 1852 va sorprendre l’opinió pública amb Gespräche mit Dämonen («Converses amb dimonis»), on es declarava partidària de l’abolició de la pena de mort i defensava els drets de les dones i els jueus. Dos anys més tard va tenir un vessament cerebral, del qual ja no es va recuperar. Va morir el 1859 a Berlín.

La correspondència amb Goethe que presentem en aquest volum constitueix la part central del llibre Goethes Briefwechsel mit einem Kinde, el qual inclou també la correspondència amb la mare de Goethe i un diari de Bettine referit a la seva relació amb el poeta. Cal dir que la nostra autora no es va limitar a reproduir-hi les cartes que ella i Goethe es van intercanviar, sinó que les va reelaborar literàriament, tal com va fer també amb els altres volums epistolars que va publicar. La dimensió real d’aquesta reelaboració no es va conèixer fins a començament del segle xx, quan es van publicar per primera vegada les cartes originals conservades. Aleshores es va poder comprovar que Bettine no tan sols va embellir estilísticament el text, sinó que hi va afegir i en va treure el que li va semblar, va canviar dates i en alguns casos sembla que fins i tot s’ho va fer venir bé per donar la impressió que Goethe s’havia inspirat directament en les cartes d’ella per escriure alguns poemes o passatges de la seva obra. Això va valer-li al llarg del segle xx una fama de manipuladora que es manifesta, per posar un exemple especialment punyent, en la visió que en va donar Milan Kundera a la seva novel·la La immortalitat, del 1990.

Actualment, la interpretació que es fa del llibre de Bettine von Arnim és més matisada. Són molts els estudiosos que advoquen per llegir-lo com una novel·la epistolar, un gènere molt en voga en aquella època. La particularitat del text que ens ocupa, però, és que es basa en una correspondència real, que en constitueix l’esquelet bàsic. Damunt d’aquest esquelet Bettine va construir una obra literària on Goethe i ella mateixa, sense deixar de ser els dos personatges històrics que trobem referenciats a les enciclopèdies i als tractats sobre literatura, es converteixen en figures literàries fins a cert punt independents, que representen els dos pols d’una relació desigual però fructífera. El que compta, en qualsevol cas, és l’elevadíssim grau d’autenticitat literària que l’autora va saber transmetre en el seu testimoni ficcionalitzat d’una relació epistolar autèntica i la seva capacitat de descriure personatges, paisatges i estats d’ànim amb una sensibilitat poderosa que va captivar Rilke, Emerson i George Sand. Esperem que la versió catalana que ara n’oferim conservi prou d’aquesta força, sensibilitat i autenticitat per captivar també els lectors d’ara i d’aquí.

[1] Cito la versió catalana de Jordi Llovet: Rainer Maria Rilke, Els Quaderns de Malte Laurids Brigge, Barcelona, Proa, 1991, pàg. 156.

[2] Cito a partir del prefaci de Bruce C. Charlton a l’edició en línia de Bettine von Arnim, Goethe’s Correspondence with a Child [http://www.hedweb.com/bgcharlton/bettina-goethe.html].

[3] Maxe von La Roche —tal com l’anomenaven— va servir en part de model per a la protagonista femenina de Les desventures del jove Werther, on Goethe reelabora també literàriament la gelosia que havia provocat en el marit de Maximiliane, el senyor Brentano.

[4] L’atracció per Goethe va ser esperonada en gran part per les cartes que el poeta havia enviat a la seva mare, i que l’àvia La Roche li havia deixat llegir.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació