Berta Jardí: “Ens agradaria saber molt més de tothom que ha marxat de les nostres vides”

L’escriptora Berta Jardí ha fet el que tots hem pensat en fer alguna vegada: investigar qui era aquell oncle del que se’n parlava de tant en tant a casa, que tenia alguna història curiosa, que havia fet no sé què durant la guerra i ens ho havien explicat mil vegades però no recordem del tot. En el seu cas, era el seu tiet avi Heribert Casany, artista que va acabar sacerdot i detingut, amic del pintor Joan Miró i protagonista d’un dels seus quadres. En ell, hi apareix amb un barret. L’autora no ha pogut constatar que en general l’Heribert portés barret, “segurament era com una broma, perquè en el quadre semblés que era un xofer”, però n’ha investigat d’altres coses i n’ha escrit un llibre: L’home del barret (Univers, 2019).

E.G.: Com és això d’escriure la història d’un familiar teu?

B.J.: És interessant perquè constates que en definitiva, tots tenim percepcions dels altres, i això és el que queda quan ja no hi ets. Algú algun dia et podria dir que a vegades ets seca o estirada i tu no haver-ho pensat mai o que no sigui la teva intenció, però és com et veuen els altres i el que queda.

E.G.: Quina percepció en tens de l’Heribert Casany?

B.J.: Era una mica el rara avis de la família, si t’ho pares a pensar. A casa tenien l’empresa de lloguer de carruatges i automòbils més important de la Barcelona del 1900, i ell en canvi, va decidir agafar un altre camí i ser artista. Per les seves ceràmiques i cròniques artístiques de l’època es pot veure que era una persona molt pura, sensible i moderna, lluny de l’art convencional d’aleshores. El que em desconcertava és que quan va ser més gran va decidir ser sacerdot. Deuria ser una persona molt espiritual, i això és el que he tractat de reflectir: va acabar triant un altre camí de vida interior, mentre els seus amics, com en Joan Miró, eren a París en plena carrera artística.

E.G: Què en sabies de l’Heribert Casany abans d’escriure el llibre i què en vas investigar per escriure’l?

B.J.: Era allò típic que se’n parlava a casa i sabia que era parent nostre, però no en sabia res. Teníem alguna ceràmica seva i algun cop havien comentat que era sacerdot, però en teníem poca informació. De totes maneres, no he fet la típica biografia canònica de buscar dades rigoroses, sinó que amb la documentació que en tenia per ordre cronològic vaig anar estirant fils,  fins a reconstruir la història.

E.G.: A la novel·la reconstrueixes converses i tot!

B.J.: Sí, però tot són especulacions i les faig amb tot el respecte, pensant en com deurien ser, pensar i parlar. Una cosa és tirar milles amb novel·les de fantasia i creativitat pura i dura, però quan es tracta d’un personatge que és conegut i que hi tens un vincle de sang, a mesura que anava escrivint em frenava. Ho feia amb molta delicadesa perquè, vulguis o no, és una memòria que estàs creant. Et poses a la seva pell i suposes que podria haver estat així.

E.G.: A la novel·la fas diverses referències a com ha passat el temps i com ha canviat tot.

B.J.: Sí, perquè va ser molt impactant veure dues fotografies reals, una del 1906 i l’altra dels anys 30, i a una es veien aquelles faldilles, botins i bigotis recargolats i a l’altra ja tenien fills, els cabells diferents, els barrets… no té res a veure, la família havia crescut, en una l’Heribert era jove i a l’altra sacerdot. El temps passa i la gent, l’estètica i els rols canviaven, i tot es veia en dues fotos.

E.G.: La guerra també està present al llarg de tot el llibre, i a vegades dóna la sensació que petites històries com aquestes que van passar durant la guerra van quedar invisibilitzades.

B.J.: És el context que li va tocar viure, i estàs en aquell ball i balles. A ell la guerra li va afectar molt perquè el van detenir per ser sacerdot i el van posar a la presó, i també va ser un punt d’inflexió per la seva salut. Al final, tots estem emmarcats en un context i això ens afecta.

E.G.: I conèixer personatges com aquests també te’l fa entendre d’una manera diferent.

 B.J.: Sí, i a tots ens passa que tenim gent a prop que marxen i aleshores penses que t’hagués agradat saber molt més d’aquella persona, fer-li moltes preguntes. El meu pare i la meva àvia m’haguessin pogut explicar moltes coses d’ell però ja no hi eren quan jo m’hi vaig posar. I a vegades penses: com pot ser que no en tingui ni idea d’aquesta persona si recordo a la meva àvia que de tant en tant en parlava? Però quan ets petita no en fas cas i no li dones la importància que té. I què en queda? Per això, jo quan vaig veure el quadre del meu tiet avi vaig pensar que d’alguna manera aquella vida havia quedat immortalitzada només en aquella pintura. Se’ns escapen moltes coses i històries maques que tenim a prop, i després, quan ja no les tens, t’agradaria saber, i saber…