Bernard Hilda, l’espia del Ritz

¿Com hi va anar a parar, al Ritz, el matrimoni Hilda i la seva orquestra que tant d’èxit tenia a París? Pilar Rahola narra amb tot detall i vivesa narrativa l’odissea que recorda la de tants jueus recorrent desesperats tota França tan bon punt els nazis del III Reich la van ocupar amb la connivència del règim de Vichy que feia de policia, com els lectors potser recordaran que va patir la llibretera Françoise Frenkel, una jueva d’origen polonès, que ens va deixar el seu escruixidor testimoni escrit a Una llibreria a Berlín. Cap jueu no podia escapar de l’internament en un camp de concentració, la deportació i sovint la mort segura en un camp d’extermini nazi si no era exposant-se a emprendre un viatge arriscat. El perill de ser capturats en qualsevol moment sempre era al clatell amb el seu alè fred de mort per a aquells jueus fugitius que de nit i de dia experimentaven, amb dolor, «la fatiga del jueu errant», com constata Rahola.

Però gràcies a la solidaritat organitzada de la resistència francesa i de la bona gent que sempre hi ha pel món, amb molt de risc van travessar la frontera dels Pirineus i Bernard Hilda i els membres de la seva orquestra van arribar a Barcelona amb una recomanació escrita en un tovalló per un amic que els adreça al director del Ritz. A partir d’aquest moment, Hilda i els seus músics comencen una nova vida que en la novel·la de Pilar Rahola s’entrecreua amb un altre fil narratiu que forma part del complex tapís de la Barcelona de l’època, tot i que «l’Espanya del 1942 era un país en blanc i negre, negada tota feblesa de cromatisme». Així, en paral·lel a la història de Bernard Hilda, llegim la història de Merceneta Corner, una burgesa casada amb un franquista estraperlista mediocre, però malànima, que troba un sentit decent i útil a la seva vida «ajudant persones», en l’expressió d’un protagonista secundari de la novel·la, el famós Albert Puig i Palau, que figura que col·labora en la tasca humanitària d’ajudar evadits del nazisme a través de l’American Joint Distribution Committee, una organització que a través dels germans Samuel i Joel Sequerra va salvar tantes vides.

«No existia el dret a la indiferència». I Bernard Hilda, que assabentant-se’n mentre són al Ritz plora per la mort de la família de la seva dona moria en els camps d’extermini nazis, decideix fer d’espia, una tasca perillosa, tant com la travessa de França, però ineludible en «la lluita de l’ésser humà per la dignitat en circumstàncies extremes», en paraules d’Imre Kertész escrites al seu llibre L’última posada, indret no tant del repòs com de justificació d’una existència amb un sentit humà, civilitzat.

Pilar Rahola, que per escriure L’espia del Ritz s’ha documentat a fons, no poques vegades es refereix a formes incivilitzades, inquisitorials, que semblen emergir com lava roent a cada segle. Així, en un dels capítols relata com el feixisme espanyol en conjunció amb el nazi es complau també a cremar llibres. L’aquelarre va tenir lloc a Madrid i es va anunciar com una «Fiesta del Libro»: «Condenamos al fuego los libros separatistas, liberales, marxistas, los de la leyenda negra, anticatólicos, a los del romanticismo enfermizo, a los pesimistas, a los del modernismo extremista».

Juntament als fils argumentals que donen fe d’unes vides com la de Bernard Hilda, sempre al límit de l’horror i temença per la vida, fins i tot quan sembla que tot va bé, a L’espia del Ritz Pilar Rahola mostra amb l’agudesa del seu verb l’ànima putrefacta del feixisme que tan bé es dibuixa en personatges com un tal Emiliano Bartolomé, cap dels cambrers del Ritz, espia al servei dels nazis i que amb tants compliments va servir les taules en què se celebrava amb tota pompa a Barcelona la festa de l’aniversari de Hitler. Un cop acabada la Segona Guerra Mundial el tal Bartolomé es passeja tranquil·lament per l’hotel Ritz com si res no hagués passat. Ara sabem que el règim franquista va emparar criminals nazis fins al seu llit de mort.

Amb anècdotes significatives entreteixides en l’argument de L’espia del Ritz, relatsamb un alt valor testimonial, Pilar Rahola mostra fins a quin punt hi ha un feixisme constitutiu rampant, un àngel negre les ales tenebroses del qual no han desaparegut, la seva foscor i tirania roman, governa. Potser nosaltres, en consciència, si bé som en uns altres dies, tampoc no tenim dret a ser-hi indiferents.