Benvolgut Climent

Els teus personatges no parlen de futbol, ni de dones, ni d'alcohols: parlen de coses importants, de les coses veritablement importants.

Benvolgut Climent,

Ahir a la nit vaig acabar la teva novel·la. I què t’haig de dir, m’ha agradat moltíssim. De bon principi em va costar connectar-hi, entendre de què anava, situar aquesta misteriosa conversa entre 4 o 5 amics que fa segles que es coneixen, aquesta enigmàtica relació d’amistat profunda que comença in media res, al galop, sobrevolant complicitats i referències. Intentava esbrinar què hi havia rere tot això que escrivies, quina era la intencionalitat final, si hi havia algun subtext… Vaja, dit en les paraules del mateix Climent, “què és el que no havies escrit” amagat rere el que escrivies, però de mica en mica vaig anar trobant-me còmode en aquest calidoscopi de miralls –veig molt de Fonalleras en Climent, i aventuro si també hi haurà molt de Climent en Fonalleras–  i em vaig anar amistançant amb el to i els personatges.

La teva novel·la m’ha agradat, sobretot, perquè aconsegueixes fugir de la banalitat, de la dictadura de la gracieta que avui en dia impera. Els teus personatges no parlen de futbol, ni de dones, ni d’alcohols: parlen de coses importants, de les coses veritablement importants. Han aconseguit refugiar-se al seu propi món, un univers particular de regles pròpies on la lingua franca són els interessos artístics i una visió estrictament cultural de l’existència. La teva escriptura també està 100% lliure d’aquesta fangosa banalitat, i això és una raresa i un goig estrany. Sempre he estat partidari d’això, de prioritzar les coses que omplen de debò, de viure així o almenys d’intentar-ho, i veure-ho en una novel·la ha estat tota una demostració, un “veus? Es pot fer!”, una sacsejada. Pels teus personatges i el teu narrador les inquietuds artístiques i estètiques van intrínsecament lligades a la seva vida emocional, no s’entén l’una sense l’altra, però no et surt un text pedant, Valentí Puig, ni una prosa falsament afectada, la que li sortiria a algú que intenta embotir referents culturals sense arribar a dominar-los.

També és cert que, com diu algun dels teus personatges al text, quan en Climent es posa divertit encara m’agrada més. Quan dic divertit no vull dir còmic –la banalitat una altra vegada–, em refereixo a la vena poètica –com en l’obsessió amb els estornells– i fins i tot els rampells cínico-irònics, com cada vegada que el protagonista visita els supermercats Lidl. Les visites al Lidl són exactament aquest contrapunt desenfadat al que em referia, una mirada intel·lectualitzant i corrosiva sobre el consum i la solitud que ja li hagués agradat signar al mateix Houellebecq. No vull dir que faci falta més humor, només volia remarcar que aquesta simbiosi resignada entre el narrador i els productes de consum que t’ha sortit, aquests passatges aparentment insignificants, aconsegueixen humanitzar el narrador molt més que les descripcions clàssiques que gasta tot déu.
També m’ha encantat el seguiment obsessiu de Ferdinand Hodler, un pintor que mai m’ha arribat a interessar i que a partir d’ara em miraré amb uns altres ulls. De debò, una vegada vaig visitar un museu pràcticament dedicat a ell –A Suïssa, no em facis dir el lloc– i no vaig parar de badallar tota l’estona. Sí, tens raó, diu molt poc de mi, ho reconec. L’estructura de capítols també m’ha semblat molt encertada, concentrats, autoconcloents i de tant en tant recursius, joc de nines russes entre lector, narrador i Climent que no s’atura. També m’ha fet gràcia trobar-hi una bona pila d’obsessions compartides que no sabia que teníem, més enllà d’aquesta reflexió infinita sobre el fet d’escriure de la que no ens desempallegarem mai. M’ha sorprès el teu breu assaig sobre la fotografia de morts –a la meva novel·la també en parlo!– o la passejada per l’exposició Rachel, Monique de Sophie Calle, una de les aproximacions a la mort més commocionants que recordo haver vist mai.

El final amb la frase de l’Aznavour és francament preciós, i s’agraeix que encabat la novel·la continuï flotant, perquè les coses importants ni comencen ni s’acaben, senzillament suren, senzillament són. Tota la teva història respira un to de tardor, que es pot llegir gris o fosc si intentes fer-ne massa via, però que si t’atures i t’ho prens amb calma, te n’adones que aquesta cosa ombrívola que ho impregna tot en realitat és pessimisme impostat, una tristesa de mil colors.

Font de l’article: El voraç consumidor cultural.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació