Els fantasmes no fan por

Benjamin Lacombe il·lustra 'Historias de fantasmas de Japón' (Edelvives)

Irene del Val

Irene del Val

Estudis literaris

Molts dels que vam créixer als anys noranta ens hem criat envoltats dels éssers fantàstics dels còmics manga i de les sèries d’anime que miràvem després de l’escola. Ja d’adults, què en sabem d’aquesta cultura llunyana que ens va robar hores davant la pantalla?

Il·lustració dels contes

L’il·lustrador francès Benjamin Lacombe (París, 1982) ens torna al món del sobrenatural japonès a Historias de fantasmes de Japón (Edelvives), on dona vida a deu, dels prop de cent relats sobre Yökais (éssers sobrenaturals japonesos) que Lafcadio Hearn (Grècia, 1850 – Tòquio, 1904) va recopilar a finals del segle XIX. Lacombe ens parla de la seva atracció per la cultura nipona, que li ve des de jove, quan s’amarava de manga i anime. A més a més, coneix la cultura de primera mà gràcies a diverses visites que va fer al seu germà quan aquest treballava al Japó.

Quan li preguntem per la seva trajectòria com a il·lustrador i per on es remunta la seva passió per dibuixar, ens respon que la pregunta hauria de ser en quin moment els altres han deixat de dibuixar. “El dibuix és quelcom innat en els nens que alguns adults van perdent quan s’aboquen al món de la materialitat i la immediatesa. En deixar de somiar deixen de dibuixar”, sentencia Lacombe. Però si donem una ullada al seu recorregut professional, l’any 2001 Lacombe assisteix a l’Escola Nacional Superior d’Arts Decoratives (ENSAD) de París i dos anys més tard, amb només dinou anys, publica el seu primer còmic El espíritu de los tiempos, protagonitzat per l’esperit d’una noia japonesa. A partir d’aquí, la temàtica japonesa continuarà ocupant un paper cabdal en la seva obra amb contes com Los amantes mariposa (2007) o Madamme Butterfly (2013).

Lafcadio Hearn, l’autor dels relats que ha il·lustrat Lacombe, és un referent nacional al Japó per la important feina que va fer recopilant i modernitzant les històries sobre els Yökais de la cultura japonesa. Lacombe matisa que “Hearn seria per orient el que els germans Grimm a occident”. Tanmateix, malgrat ser tan reconegut al Japó, les històries de Hearn són poc conegudes a occident i precisament per això Lacombe ha escollit treure-les de nou a la llum.

Il·lustració de Benjamin Lacombe

Pel que fa a la seva tècnica i evolució com a dibuixant, Lacombe explica que cada projecte és diferent, i que un evoluciona i varia de tècniques en funció del que busqui crear. “En aquest cas, per exemple, cada dibuixant ha representat els Yökaia a la seva manera. És com en la música, que hi ha diverses versions de la mateixa cançó”, diu Lacombe. Tanmateix, considera que la part fàcil d’un projecte és fer les il·lustracions i que els obstacles que ha de superar recauen en la recerca prèvia i en l’expressió dels sentiments. D’una banda, la recerca de referents culturals, tan antics com contemporanis —La il·lustració de la mujina del setè conte està inspirada en el personatge Sense Cara creat per Hayao Miyazaki a El viatge de Chihiro (2001)—. D’altra banda, saber transmetre les emocions dels contes. Ell crea un relat pictòric, que acompanya el relat escrit però que no és mai una còpia del text, sinó que el text inspira la creació d’un relat propi. Per ell és molt important poder transmetre les sensacions d’aquest món oníric i espiritual dels contes. Els relats de Yökais giren entorn de la cultura budista i de les idees de la reencarnació i la creació d’un tot connectat amb la natura. Els esperits tenen un paper rellevant en aquest cicle de la vida. És molt curiós percebre que en aquest recull de contes i per extensió a la cultura nipona o oriental, la mort i els fantasmes no fan por. Creuen que els esperits viuen entre ells i han normalitzat la seva presència.

L’escriptura dels contes de Historias de fantasmas de Japón no és especialment senzilla (sense ser en cap cas críptica). Per aquest motiu i per la seva naturalesa fosca i melancòlica, Lacombe comenta que no és un conte per a nens de sis anys però que es pot llegir perfectament a partir dels dotze: simplement, els infants de dotze anys el llegiran amb una profunditat diferent que els de trenta, n’extreuran diferents aprenentatges. “Una bona obra no té edat”, afirma l’artista, que explica que de jove va quedar molt marcat per la lectura d’Edgar Allan Poe. Tant que, probablement, el mestre del conte de terror l’ha portat a fer el que fa.

Il·lustració dells contes

Per acabar, Lacombe ens confia que el seu conte preferit del recull és el penúltim: La historia de Itõ Norisuké, on un jove samurai s’enamora i es casa amb la filla d’un gran general mort fa segles. Hauran de passar deu anys fins que els dos enamorats es puguin retrobar.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació