Bellesa en aquest infern

“Vam créixer pensant que jocfloralesc era sinònim de cosa rònega, vuitcentista i carrinclona, un placebo folklòric de catalanitat, una antítesi de la poesia, però hem anat veient que no, que cada present conquereix, refà i actualitza les tradicions, que és sempre el present el que influeix i construeix el passat”, deia, ahir, Manel Ollé al Saló de Cent de Barcelona, on va rebre la Flora Natural dels Jocs Florals de Barcelona, guanyats amb el poemari Un grapat de pedres d’aigua, que La Breu Edicions publicarà la tardor vinent. Ollé, ell mateix, ha refet el passat des del present, el propi.

El recull vencedor és una col·lecció de haibuns, forma japonesa que consisteix en un text breu de prosa poètica tancat amb un haikú, composició popularitzada per Matsuo Bashō al segle XVII. Ollé construeix haibuns que fan circular el lector per Barcelona, un escenari urbà i mediterrani, el present de l’autor. Si se sap actualitzar, “res queda fora del temps”, sosté el poeta i sinòleg, que demana a les institucions, als lectors i al país dissociar la literatura catalana dels conceptes de quota, murga sectorial o decorat. La poesia, diu, “no és un luxe, no és una mania privada”. Un grapat de pedres d’aigua s’ha escrit “sota l’advocació d’un díptic de dues reflexions”. Per una banda, Italo Calvino i la ciutat invisible que convida a buscar allò que “no és infern en aquest infern”. De l’altra, René Char, que “dobla l’aposta”. Char afirma que “a les nostres tenebres no hi ha un lloc per a la bellesa, tot el lloc és per a la bellesa”.

Philippe Jacottet —recordava Clapés— deia: “El poeta ha tingut ganes d’escriure poemes cada cop que ha viscut una desgràcia”

Abans de les paraules del premiat, va parlar també Antoni Clapés, president dels mantenidors (el jurat). Clapés apuntava el rècord de participació assolit enguany; s’ha passat de la vuitantena d’originals als 109 aspirants. “La pandèmia ha estat present en alguns dels treballs presentats. Sovint amb un caire positiu. La poesia, doncs, és una manera de reflexionar sobre l’estat de les coses que ens ha tocat viure”, deia el Clapés. La por i la incertesa estan en “les meditacions de l’escriptura poètica”. Philippe Jaccottet —recordava el president— deia: “El poeta ha tingut ganes d’escriure poemes cada cop que ha viscut una desgràcia”.

Del poemari d’Ollé, Clapés en destaca “l’alta i diversa qualitat literària”, la recuperació del haibun (que a Catalunya ja han treballat Francesc Prat, Ponç Pons o Abraham Mohino) i la seva incorporació a la nostra tradició: “Amb una mirada diversa, una lírica apura i una escriptura carregada d’experiència, urbana i quotidiana. Ollé combina retalls de vida —situacions del passat i vivències del present— en el marc d’una gran ciutat. Carrers, places i els no-lloc que també té la ciutat”. És, en resum, “un quadern de viatge que combina l’ahir i l’avui amb un llenguatge cru i acurat”. Cada petita prosa es tanca amb “l’elegància precisa dels seus haikús”. En aquest sentit, Ollé fa un pas més enllà i aconsegueix que “la bellesa que no sigui un simple decorat”.

El professor i escriptor Miquel Maria Gibert va ser l’encarregat de llegir la glossa de l’autor. Gibert va presentar Ollé com un “poeta de treball lent i minuciós, que reescriu els versos tant com calgui”. Els resultats d’aquest treball són “excel·lents, tal com Ollé demostra a Mirall negre, el segon llibre, publicat vuit anys després del primer”. Segons el glossador, fins ara, la plenitud de l’Ollé poeta culminava a Bratislava o Bucarest, l’última referència (Premi Gabriel Ferrater de Poesia 2012). Ara, amb aquesta quarta col·lecció de poesies, el sinòleg ofereix una depuració de la serenitat, la inquietud i l’angoixa; tot filtrat per una llum feridora “que es fondrà a l’instant”. El llibre funciona com “una escletxa imaginària” que obre la porta “a una llibertat que mereixi aquest nom”.

Com és habitual, l’acte de lliurament de la Flora Natural també va incloure la lectura d’alguns dels poemes inclosos al balanç poètic de l’any, enguany elaborat per l’assagista Ingrid Guardiola. Van dir versos propis Lluís Calvo, Chantal Poch, Gabriel Ventura i Manuel Forcano. I a l’inici, per introduir l’acte, Mireia Vidal-Conte va glossar la figura de Felícia Fuster, poeta barcelonina de la qual se’n celebra l’any commemoratiu. Una escriptora que, com Ollé, també va fixar la mirada en la cultura oriental.