Barcelona sota la massa de greix amb potes 

Cada vegada que l’actualitat duu un fet una mica insòlit, les nostres converses i les nostres ficcions pateixen una plaga: individus amb el dit alçat, que tanquen una mica els ulls i ens avisen de futurs distòpics. Raül Garrigasait explica l’angoixa del present d’on neix aquest impuls quan escriu que “la profecia glorifica la destrucció com a pas necessari per a la renovació”. A Profecia (Edicions de 1984), la seva segona novel·la, aquesta destrucció pren forma de porcs senglars que s’atreveixen a sortir del seu perímetre natural. A partir d’aquesta imatge fa lo seu: es mira la tradició i, amb un gest personal, assenyala els desajustos que vivim a causa de no assumir-la.

Profecia és una mena de faula que gira sobre un únic fet: els senglars de Collserola han començat a baixar de la muntanya i envair Barcelona. Diu l’autor que ja rumiava la història quan els animals que campaven per la ciutat durant el confinament del 2020 li van confirmar les fabulacions. Els protagonistes són l’Andreu Garom, un home de mitjana edat, expert en senglars, dèbil i desesperançat, i la seva filla, la Dèbora, estudiant de semítiques amb una pulsió molt forta i no gaire definida a dintre, que serveix a l’autor per enllaçar un futur desconcertant amb els orígens. La narració se situa d’aquí a dos anys, i aprofita aquest lleu desencaix temporal per forçar les imatges de la ciutat: el 2025 Barcelona està governada per una alcaldessa que sedueix amb un discurs sense idees i el Palau de la Generalitat s’ha convertit en el Museu de l’Autogovern Català. 

Garrigasait traça una línia entre els humans de fa 45.000 anys que s’imaginaven amb bec i cua de porc perquè buscaven mimetitzar-se amb la natura fins als senglars farcits de greix de McDonalds i malalties que poblen Collserola, un espai on els límits entre civilització i natura són tímids. La plaga de senglars és un abocador dels desordres humans, i això inclou l’allunyament de la natura però també la por i la ira. És a dir, tot allò que des de la Il·lustració hem frenat a cop de racionalitat. Per aquesta càrrega simbòlica, els senglars de Profecia són més una imatge que un ésser de quatre potes, i la manera com colonitzen gradualment tots els racons de Barcelona és etèria, com si es tractés d’un núvol o d’un soroll.

En aquesta novel·la l’autor s’ha permès més lirisme i més humor que en els seus anteriors llibres: alguns personatges i situacions freguen el ridícul i hi ha passatges on l’al·legoria es menja la narració. Però Raül Garrigasait és molt bo quan utilitza la ficció com a bressol per a les idees, i els millors fragments de Profecia són les digressions sobre el llenguatge com a esforç per dominar tot allò que ens inquieta. La Dèbora, que és l’encarregada de colar la tradició judeocristiana a la novel·la, estudia el llenguatge antic perquè creu que a través de les paraules profètiques, accedirà al Desconegut: “… li deia que els hebreus eren més profunds que els grecs, que tenien un Déu remotíssim, una veu que baixava de no se sabia on i parlava i deixava els homes amb quatre paraules murmurant-los dins el cap. I llavors no tenien més paraules per dir el que els passava només aquell murmuri i pous negres plens de vents i tempestes dins el cap. I tota aquella buidor ressonant era el fons de la vida”. Però si per a ella les paraules són ventríloqües d’aquesta força antiga, els discursos que l’envolten s’eleven per sobre del temps i del lloc, i deixen els humans desproveïts perquè no diuen res. Els personatges de Profecia, polítics i civils, mai no es miren de cara els senglars, sinó que de seguida els transformen en mems, ideals, estratègies i posicionaments. I mentrestant, la plaga continua baixant les Rambles. 

Profecia és una novel·la amb un estira-i-arronsa al seu nucli. Entre l’atracció per la força del desconegut, i tots els topalls amb què ho refrenem. I també entre el greix amb potes del present i la grandiloqüència de les distopies i utopies amb què encarem el futur. Sense déus ni connexió amb la natura, és la imaginació, sembla apuntar Garrigasait, el que ens acosta al fons fosc de la vida que tapem amb el soroll de converses buides.