Jordi de Manuel (Barcelona, 1962) és doctor en biologia, professor, autor de disset novel·les de ficció especulativa en català i de més d’un centenar de relats, sobretot de gènere negre i ciència-ficció. Ha estat guardonat amb diversos premis literaris i és creador de la saga de novel·les protagonitzades per l’inspector Marc Sergiot. Amb una magnífica il·lustració de la portada a càrrec de Pep Boatella, a Àcars (Obscura Editorial), Jordi de Manuel presenta un recull d’onze històries connectades que es llegeixen com una novel·la breu postapocalíptica i que reflecteixen el dolor, l’afecte, l’odi, l’esperança i la desesperació humana davant els conflictes provocats per una situació límit. La novel·la va ser pensada durant la pandèmia de 2020, quan a l’autor el perseguia una idea recurrent: com ens ho faríem si en lloc de confinar-nos a casa haguéssim de viure al carrer? Si a l’anterior novel·la de Jordi de Manuel, Caront, ens situàvem en un espai tancat, una nau espacial amb estructura semblant a un cub de Rubik, a Àcars som sempre a l’exterior, als carrers d’una Barcelona infectada.

El pròxim divendres 20 de setembre a les 17h, Jordi de Manuel presenta Àcars a La Setmana del Llibre en Català (Escenari 2).

L’àcar Sarcoptes miocardis, una espècie nova i letal originada en una granja de porcs francesa i descoberta per l’aracnòleg marroquí Imran Faruk, comença a parasitar els humans —els provoca una infecció molt greu al cor que els causa la mort—, i ha obligat les autoritats a decretar mesures dràstiques. La gent ha d’abandonar casa seva (les mascotes quedaran confinades en un espai exterior de la llar) i viure al carrer per evitar l’endoparàsit, que ha envaït la majoria de les llars. A la ciutat de Barcelona, parcs, places i carrers s’omplen de veïns que conviuen a la intempèrie, obligats a racionar menjar i aigua. Els cossos de bombers, a càrrec de l’anomenada Operació Farenheit, treballen incansablement retirant mobles, matalassos, llibres i altres objectes domèstics on el paràsit prolifera, i incinerant-los a les platges. 

El to pessimista i desesperat, inherent i lògic a una situació invasiva com la que planteja Àcars (ja han mort més de 30.000 persones en menys d’una setmana), contrasta amb la manera heterogènia de reaccionar que té cada personatge davant la situació: civils, aracnòlegs, epidemiòlegs, bombers, policia i polítics. Els paral·lelismes amb la distopia futurista Farenheit 451 (1953) de Ray Bradbury són evidents, i no només pel nom que Jordi de Manuel tria per anomenar l’operació dels bombers. Bradbury apel·lava a la temperatura en la qual crema el paper, ja que una de les característiques dels líders del relat és cremar els llibres per controlar el que aprèn la població. A Àcars, en canvi, els llibres es cremen per no prodigar la malaltia, tot i que hi ha personatges que en guarden un de sol com a acte de rebel·lia o com a record.

El llibre és una reflexió fonda de llenguatge científic precís i entenedor sobre les reaccions humanes davant les pandèmies.

D’altra banda, el fix-up que és Àcars —una forma de novel·la creada a partir d’un seguit de contes que poden o no haver estat relacionats entre ells en un inici— també recorda la novel·la composta, com les Cròniques marcianes del mateix Bradbury, relats que poden compartir trames i personatges, però que, tot i això, es poden llegir com a històries individuals que comparteixen escenaris i personatges. 

En aquesta obra, la ciència-ficció (o l’element distòpic, més aviat) treu el cap en forma d’assistents robòtics que netegen Barcelona, d’androides que fan les feines de la llar i d’una situació política ucrònica on ja existeix la presidenta de la República, una República sense exèrcit. El primer relat, «FOC», dibuixa l’escenari general del llibre. Som a la Nit de Sant Joan, amb una calor infernal. En Joel, del Cos de Bombers de Barcelona, vesteix casc i jaqueta ignífuga, i narra en primera persona l’entrada en una casa deshabitada amb una gossa al balcó que ja presenta els primers símptomes: «la vermellor i les lleganyes untuoses». En Joel, amb l’ajuda d’en Mateo, posa en marxa un procés de desinfestació arriscat i de buidatge del pis: «manipulem objectes que amaguen enemics mortals i diminuts».

Els bombers de Jordi de Manuel són humans, empatitzen amb la desgràcia i la humiliació dels barcelonins que han hagut de fugir de casa. Troben a faltar l’ofici: apagar focs i baixar gatets dels arbres. No són simples treballadors socials que fan la seva feina de manera mecànica, com sí que ho poden ser els «homes i dones enfundats en granotes de color fúcsia» que apareixen en tot el llibre. Un cop acabada la tasca, en Joel enganxa una etiqueta a la porta del pis perquè els de Protecció Civil entrin i fumiguin fins al darrer racó. Protocol: «la infestació no és per l’aire, és per contacte». Els petits aràcnids arrasen amb tot, van sorgir a una granja de porcs del sud de França i només maten els humans. La Nit de Sant Joan les platges de Nova Icària, Bogatell i Mar Bella seran un niu de fogueres. Els antiavalots reparteixen llenya, però ha arribat un moment en què «tothom ha perdut la por» a les pallisses. 

Amb una nota de premsa prèvia signada per l’ACN, Àcars està estructurada en dues parts que contenen cinc relats cadascuna —Nit de Sant Joan, el dia 23 de juny, i Després del solstici, del 24 de juny fins a l’agost— i un epíleg titulat GRATACEL, on en Joel s’amagarà amb el porc Marlowe, «un prodigi biotecnològic» de la tecnogranja de la seva germana bessona, quan la gent es comença a matar per poder menjar.

Recomanaria a les llibreries que no posessin aquest llibre a la prestatgeria de ciència-ficció juvenil. Bàsicament perquè no és ben bé ni una cosa ni l’altra.

Jordi de Manuel presenta un seguit d’escenes encadenades des d’altres punts de vista narratius, però repeteix espais, temps, temàtica i personatges, als quals fa protagonistes o secundaris depenent del cas. En el cas de «PARC» és la Malena, una sensesostre que té un gos anomenat Bingo a qui li va prometre que deixaria de beure i tothom la defuig justament per això, per dur un gos. La Malena no mira les notícies i està desconnectada de la ciutat i del món, i se sorprèn quan un matí el camió no passa a regar i els robots no han vingut a netejar la Ciutadella. També l’espanta veure tanta gent junta al seu parc, persones que Jordi de Manuel insisteix a fer amb «ulls esbatanats, cares esmaperdudes i caminar indecís» per deixar clara aquesta zombie-walk en què es transforma Barcelona.

Àcars és una reflexió fonda de llenguatge científic precís i entenedor sobre les reaccions humanes davant les pandèmies, sobre un confinament transposat, al carrer, quan les cases i les residències de la gent gran han estat infectades, però també sobre altres temes secundaris com la demència senil (a COETS, la Joana ja no reconeix l’Isidre, el seu marit, i li diu «papa»), les addiccions, el racionament de l’aigua, els crims passionals, la desaparició de les llibreries, el fet d’acostumar-nos a les pèrdues, l’etern debat entre la fe i la ciència o l’amor cap als animals domèstics, per posar alguns exemples. Recomanaria a les llibreries que no posessin aquest llibre a la prestatgeria de ciència-ficció juvenil. Bàsicament perquè no és ben bé ni una cosa ni l’altra. Jordi de Manuel ha escrit una obra mestra que no se’ns oblidarà en molt de temps.