Baixauli, el Montaigne de Sueca

“Què aporte jo a la història de la humanitat? La resposta et deixa nu. La presa de consciència de no ser ningú és el millor per l’escriptura, com un mirar-s’ho tot des d’una finestra amunt”. Manuel Baixauli era un pintor que de vegades escrivia, però fa temps que és un escriptor que pinta. El seu nou llibre, Ningú no ens espera (Edicions del Periscopi) està farcit d’il·lustracions pròpies i deu el seu títol a William Faulkner, que deia: “Ningú espera el teu proper llibre”. Baixauli també és autor de les novel·les L’home manuscrit i La cinquena planta (Proa), gestada durant els quaranta-dos dies que va passar en un hospital paralitzat sota l’efecte del sindrome Guillain-barré. Des d’Ausiàs March fins a Baixauli, hi ha creadors de fora el Principat que han fet i fan de la nostra literatura un lloc millor, més universal.

“Escric contra el monstre majúscul del pas del temps, que ho aniquila tot”. La lluita és absurda però no és inútil perquè el fa sentir viu, igual que el centenari cineasta Manuel Oliveira revifava a cada pel·lícula que dirigia. Manuel Baixauli parteix de l’obra d’art (una imatge de Rembrandt, una entrevista que van fer-li a George Steiner) per parlar de la vida i escriure contra la distracció quotidiana. A l’assaig que obre Ningú no ens espera ho explicita: la major distracció és el dia a dia, l’art ha de fer pensar perquè tenim una eternitat per no pensar i no ésser. De fet, el motiu principal que hi ha darrere la publicació d’aquest llibre és la lluita contra la caducitat: Ningú no ens espera és una tria d’articles publicats en un interval de 7 anys al Quadern d’El País de València, del 2007 fins el tancament de l’edició valenciana del diari 2014. D’aquesta nova publicació Baixauli n’hi diu dietari, i com a tal segueix la línia de Montaigne i també la de Joan Fuster, que vivia a la casa que està paret per paret de la seva d’ara, a Sueca. “De vegades encara sent el tecleig de la seva màquina d’escriure”. Però no és més que el so de l’aire condicionat que conserva frescos els papers del difunt, emmagatzemats com en un museu.

Durant la roda de premsa, Maria Nunes pregunta la fragmentarietat dels articles-assajos recollits a Ningú no ens espera i Bauxauli contesta que el gènere de l’article és concentrat i contundent, de frase curta. Elogia l’articulisme de Pla i de Sagarra. Reivindica la literatura que defuig l’amenaça de la banalització i que, a més de complexa, és divertida i té una dosi de mala llet. Parla de Bernhard, l’austríac més antiaustríac que hagi escrit mai, i esmenta el seu gust per la prosa del francès Céline. I la ironia?, pregunta algú. Baixauli respon que la ironia és important, però que no se’n pot fer un gra massa. “Tothom vol fer gràcia i una broma a cada paràgraf fa molt lleig a la literatura”. Troba a faltar els seriosos “Tolstoievsky”, que eixamplen l’esperit sense buscar-te la rialla. Per ell, l’art ha de ser espiritual com ho és la pintura de Piero della francesca, o la de Mondrian (“Mondrian és quasi religiós”). Les seves il·lustracions tenen un tarannà metafísic. També és cinèfil: “M’agrada el cinema que és art i no pur entreteniment”. Per principis detesta l’emotivitat fàcil, “afegir sucre a la mel”. Menysprea l’obvietat, però clama en favor de la simplicitat  de Graham Greene i de Simenon perquè “saben dir coses profundes de manera senzilla”.

“La corrupció al País Valencià ja la coneixíem, ara hem fet públiques les proves”. Tot i que no escriu sobre els estira-i-arronsa de l’actualitat, Baixauli lamenta de debò la profanació de la cultura valenciana perpetrada en el tancament de Catalunya Ràdio i de Canal 9, també en la fi de la retransmissió de TV3. Ara ha de recórrer als podcasts i a la visualització online. Es queixa que el canvi polític que prometia Compromís encara no es nota en la seva rutina, “La llibertat que teníem abans encara no se’ns ha retornat, a nivell cultural tot està molt parat. Hem de veure Rita Barberá i Francisco Camps declarar, interioritzar-ho”. També titlla d’excessiva la tendència a centralitzar de l’IEC, que hauria d’acceptar més expressions i mots de la variant valenciana: “Sovint es titllen de castellanismes paraules que en realitat són genuïnes”, diu Baixauli.

El dia de la roda de premsa de L’home manuscrit que es va fer anys enrere a l’Fnac, plovia. Quan Baixauli va arribar, no havia vingut ningú. Ell va dir-se “si que començo bé”. Però ara hi ha tot un fenomen Baixauli, li comenta algú. “Sí? No me n’havia adonat. És cert que tinc lectors que em comuniquen que els agrada la meva obra i que s’ho han llegit tot, n’hi ha que em coneixen millor que jo mateix. En tot cas, torno a la recepta de preguntar, Què aporte jo a la humanitat?” I així pot mirar un cop més des de dalt, com a través d’una finestra”.