Aurora Bertrana i les esquiroles del vici

El gener de l’any 1933, sota la direcció de Lluís Companys, es publicava un petit article a La Humanitat de la jove Maria Teresa Gibert. Sota el títol Què volem fer?, parlava d’aquella ventada d’aire clar que, abans de la guerra, començava a filtrar-se fins i tot pels carrerons més sòrdids de Catalunya. Un aire clar que era, a més, de color violeta. I així, Gibert parlava de la voluntat d’intensificar la tasca feminista, d’emprendre una gran obra d’unió i mobilització femenina, subtil però constant. Aquest formava part de tot un reguitzell d’articles que farien, més o menys, la mateixa flaire dolça i combatent. I cal dir més o menys perquè, un dia, tot d’una, Aurora Bertrana hi publicarà un article que enterbolirà aquest violeta creixent.

Aurora Bertrana

Gibert clamava que “l’exemple d’aquelles altres nacionalitats ha de servir-nos d’estímul, per a alliberar-nos dels defectes dels quals elles ja estan desposseïdes”, parlant, és clar, de com el feminisme a Catalunya, un feminisme tímid i de veus dissonants, havia d’emmirallar-se en els corrents feministes europeus per a ser millor. I si Gibert maldarà per a desprendre el feminisme català dels seus defectes, Bertrana, senyorívola a l’extrem, els anirà recosint mig d’amagat quan Gibert es despisti.

Però, a quins defectes es referia, Gibert? Possiblement a molts, de totes mides i maneres. Però n’hi havia un d’especialment malsà que s’arrapava delerós al feminisme del nostre país i que en definia el corrent predominant. Era el feminisme reformista burgès i d’un catolicisme tosc. La mateixa Gibert en parlava així, dos anys abans, a L’Opinió: “Si aquestes mateixes dames organitzen un repartiment de joguines als infants, aquests han d’ésser els que assisteixin a les escoles religioses i a les Parròquies. Si es fa donació de lots per a nadons, les mares en aquell estat respectable de la gestació han de passar per l’afront de concórrer a una festa de diversió per a les caritatives dames, si volen obtenir aquella roba que haurà de cobrir la trista humanitat de l’infant volgut. Si no es compleix amb els sacraments, si no es va a Rosari o els infants no assisteixen a les escoles de la Parròquia, aquestes dames no practiquen la caritat. Aquella virtut deixa d’ésser-ho per als que no pensen com ells, com si la misèria i la dissort es fixés en la porta que truca. Nosaltres, dones d’Esquerra, blasmem aquest procedir. No és aquest el camí del nostre Feminisme, encara que aquestes dames s’anomenin a elles mateixes feministes.”

Gibert, amb una espurna d’ironia, critica aquest feminisme tenyit d’una religiositat esbiaixada, d’una caritat fàcil, com de plàstic, a voltes hipòcrita, que naixia de reconèixer-se com a superior respecte la part necessitada. Una caritat que no cercava la igualtat, el canvi, sinó aquell esquitx de bona consciència que cal per a dormir serenament, coixí amb puntilló, xambra florejada, rul·lo als cabells. Si fins ara s’havia abocat al mot feminisme un pòsit religiós, hi havia veus joves i progressistes que maldaven per a desfer-se’n. I ho feien mirant de relligar el feminisme a tota una altra cosa, menys tèbia i reposada, més efervescent: la política d’esquerres. “Aquesta bandera blanca de Pau i Amor que uneix les dones de tots els continents, races i pensars, és una doctrina humaníssima, renyida amb tot el que no siguin procediments d’estricta justícia. Què hi fa que no pensin com nosaltres, si necessiten pa i no en tenen?”, exclamava.

Aurora Bertrana arribava a La Humanitat amb la bandera humanista de Gibert en una mà i, amb l’altra, es tapava el nas com podia. Així, el juliol del 34 publicava La prostitució organitzada, on explicava per què no s’havia adherit, amb la seva signatura, a la iniciativa femenina d’abolir la prostitució. Afirmar que tots els seus arguments la traïen seria agosarat. Afirmar que el seu vocabulari feia un tuf embafador de la falsa caritat burgesa que Gibert desaprovava és una evidència.

Havent fet un elogi forçós a les dones que menaven la iniciativa d’abolir la prostitució tot al·ludint la “bona fe”, així com, de la manera més fugaç possible, a les prostitutes, Bertrana exposa: “Hem de tenir en compte que els milers de dones que viuen de la prostitució, no serveixen ni per a un altre ofici ni per a fundar una família. Què faran, demà, aquestes fembres llençades al carrer en legió d’afamades?” I, més avall: “A l’ombra dels carrers estrets, amb la complicitat de l’horabaixa, fugint de la persecució del vigilant i del policia, elles, les tristes predestinades, seguiran cercant clientela i mercadejant amb llurs cossos”.

On és, doncs, la voluntat de canvi en aquests mots si Bertrana, amb més o menys consciència, s’emmarca en el més aferrissat dels naturalismes? Tot just començar l’article cau en l’immobilisme més ferreny: el de la “predestinació”. Les putes sempre seran putes perquè no serveixen per a cap altra cosa, les putes han nascut putes. Podria haver-ho escrit així i hauria dit exactament el mateix.

Per tant, si les prostitutes estan predestinades a ser-ho, tot el que pot fer el col·lectiu de dones respectables com ella és recórrer a la compassió i a la caritat acotada que tant desplau a Gibert. Així doncs, amb la mateixa verbositat de vellut i farbalà, Bertrana afirma: “Jo crec que fora una bella gesta de part nostra acudir intel·ligentment en socors de les nostres germanes congèneriques i millorar llurs vides, amb l’aportació de la nostra simpatia i la força dels nostres privilegis”. Gairebé cada paraula destil·la pretensió i és un fris que marca la distància entre unes, les de baix, “les pobres fembres”, “les esquiroles del vici”, i les altres, “totes les verges integrals, que afortunadament per a elles i per a la dignitat de la civilització nostra, gaudeixen de la llibertat d’ésser-ne, i les dones casades que posseeixen una llar, un marit i uns fills”. Bertrana en parla, doncs, en termes gairebé colonials, cada mot delata el seu univers jeràrquic, i ens fa arribar a una sola conclusió: Bertrana volia fer-se la moderna i no podia.

Aurora Bertrana, entrevistada cap al 1970. Fons El Punt- Barceló CRDI Ajuntament de Girona

Havent parlat en aquests termes acabava l’article afirmant “som dones sense prejudicis i que tenim tot el respecte que es mereix aquest principi de llibertat humana”, sortint-ne més entrebancada que airosa. Deu dies més tard, publicaria un article en què donaria la culpa de l’èxit de la prostitució a les mateixes dones: “Però mai no la venceran [la prostitució], car la darrera dona que visqui damunt la terra, té noranta possibilitats contra cent d’acabar en prostituta (Prego al lector que no s’esveri. La meva trista afirmació és filla d’un llarg estudi psicològic, que m’ha mostrat la propensió femenina a triar el treball més fàcil).” I Gibert, en llegir-la, devia mossegar-se les ungles i fumar, si fumava, una cigarreta amb frenesia.

Podem mirar de comprendre Bertrana amb aquell l’argument de “era una dona del seu temps, feta a l’antiga”, però seria, segur, una conclusió massa fàcil i incerta. La mateixa Gibert és un exemple de com sí que era possible deslliurar-se de les brides de la tradició. I, com ella, moltes altres dones ens servirien d’exemple d’aquest alliberament. Bertrana, a més a més, havia viatjat a llocs que encara avui ens poden semblar remots, i havia presenciat molts models d’organització social, també models sexualment lliures. Per tant, Bertrana es va posicionar amb coneixement de causa.

També ho va fer, però cap al costat contrari, Rosa Maria Arquimbau. Ella també va parlar de prostitució des del seu llibre Prostitució. L’ofici més vell del món, publicat quan la censura ho va permetre, l’any 1971, i l’any passat reeditat a Comanegra amb el subtítol Des d’allò de la poma fins als nostres dies, que deixa entreveure tant el fil conductor com el to de l’assaig. Que és una mica un recorregut històric, una mica un anecdotari de barri, una mica una reflexió crítica, sense escrúpols, fresquíssima.

Bertrana s’endinsa a parlar de la prostitució des dels seus articles, referint-s’hi com un “tema escabrós”, plena d’enravenament. Si encarem articles i assaig hi trobarem, probablement, allò que més separava a les dues escriptores: Bertrana, quan parlava de sexe, parlava d’amor. Arquimbau, no. Qui sap si no era aquest l’epicentre de la rigidesa moral de Bertrana. Mentre aquesta afirmava que: “Les filles, les esposes, les mares de família que sota la careta de dones decents es lliuren a la prostitució […] actuen en nom de sentiments que no experimenten”, o parlava de “l’ofici de l’amor”, Arquimbau es referia a un altre tipus d’amor, “d’aquest que es compra i es ven”. “El sentimentalisme és sovint un mal company en la vida, i en coses de negoci s’ha de bandejar el sentiment”. Arquimbau, doncs, va saber trobar una terminologia diferenciadora, aclaridora. Una cosa era fer l’amor i, l’altra, fornicar. “Això que en diuen fer l’amor, és clar, i ja es comprèn què vol dir, perquè l’equivalent seria la paraula fornicar, és una paraula curta i prou descriptiva per a no deixar lloc a dubtes, però que no es gosa emprar així com així.” Arquimbau hauria pogut encarar-se a la moral raquítica de Bertrana amb aquests mots seus de Prostitució: “¿Per què fer l’amor resulta pecat unes vegades sí i unes altres no? […] I això de la dignitat que vostè m’està dient són punyetes. ¿Què vol dir dignitat? ¿Morir-se de fàstic o de misèria?” Clar i ras.

Avel·lí Artís-Gener, unes dècades més tard, confessaria una anècdota a Maria-Antònia Oliver que és, potser, el retrat més exacte del caràcter censurador de Bertrana. Una censura que, malgrat la seva experiència i els anys d’anar pel món, la sobrepassava a ella mateixa i que fa que, avui, si diem que Bertrana era feminista, sentim una punxada a la consciència.

Oliver va presentar la seva primera novel·la al premi Prudenci Bertrana. Del qual Artís-Gener i Aurora Bertrana formaven part del jurat. Artís-Gener explicava a Oliver que: “El teu grum d’hotel, aquell marrec, es masturbava cada vegada que aquelles turistes li ensenyaven per atzar algunes intimitats. Això que jo trobava normal i lògic, a l’Aurora l’escandalitzava. I més que el propi fet, que en darrera instància és un recurs de novel·lista lícit, alguna altra cosa extraliterària. ¿Com podia ser que una mossa –parlava de tu, és clar– sabés que els nois fessin aquelles porqueries? Aquest pensament censurador l’obnubilava, li bloquejava el camí per a descobrir l’evident qualitat literària que hi ha en la teva novel·la.” Podríem dir, doncs, que Oliver no va guanyar pel pudor de Bertrana. I hauríem de dir, sobretot, que aquest “pensament censurador” del qual parla Artís-Gener per a descobrir “l’evident qualitat literària”, devia ser exactament el mateix que va fer que Aurora Bertrana no abandonés mai el feminisme neulit, de porcellana i de saló, que planava a Catalunya en aquell segle XX que començava. I que ho era tot, menys feminisme.

Aurora Bertrana durant la seva estada a Oceania

Així doncs, per què avui ens presenten Aurora Bertrana, i tantes altres dones de lletres, com senyores lliures i feministes quan, de fet, a la rereguarda –i sovint també al camp de batalla– lluïen un masclisme desbordant com el més bell dels trofeus? Potser van fer aportacions al feminisme, que mereixen respecte i reconeixement, però no ho eren pas, de feministes. Bertrana no era feminista, més val saber-ho i dir-ho. Com potser tampoc no ho era tant, per exemple, Anna Murià, que l’any 1940 parlava amb aquest to confessional a Mercè Rodoreda: “Saps quina és l’alegria més gran que he tingut d’ençà que sóc aquí? El dia que l’Agustí va donar el recital de poemes seus, que en acabar m’oferiren un ram de flors […] Jo, sempre fins avui isolada en la pròpia personalitat, trobo dolç d’ésser una extensió de la personalitat de l’home. No ho coneixia, això! Jo havia nascut per casada, Mercè.”

Seria, doncs, de justícia fer una recerca de noms de dones catalanes feministes a ultrança, activistes, militants. Perquè, tot i que d’entrada no fossin tan populars, enaltirien amb coherència i noblesa el feminisme català del començament del XX, que ara és una cosa més aviat boirosa i insípida, amb algun nom titil·lant i pacient. I, a totes elles, caldria fer-les anar amunt, amunt. Cap al tron, encara no conquerit amb claror i consens per ningú. Cap al tron que ha de ser per a la nostra icona feminista primera, la de referència. Una icona present i viva, d’institució i també de samarreta impresa. La icona que tots els països normals han de voler tenir.

Articles relacionats:

Aurora Bertrana: feminista. I tant!, d’Oriol Ponsatí-Murlà

Bones i males feministes?, de Iolanda Batallé