Xesco Reverter: “Els Estats Units tenen moltíssims deures per fer”

Durant anys, els Estats Units han sigut un referent a escala mundial. El país de la llibertat on qualsevol somni pot arribar a complir-se. Una imatge, potser una mica romàntica, sobre un territori amb una cara oculta plena de desigualtats i complexitats. Xesco Reverter (1978) explica que des de petit sempre li ha cridat molt l’atenció la informació internacional. De corresponsal a Londres, a director i presentador del programa Món i, després, a cap de la secció d’Internacional dels informatius a TV3, al 2017, Reverter aterra a Washington com a corresponsal de TV3 als Estats Units. Hi ha passat cinc anys; un lustre marcat per la presidència de Trump i l’auge de mobilitzacions socials. A Estats Units, el país de les contradiccions. Cròniques d’una era turbulenta (Ara Llibres) Reverter s’endinsa en les complexitats d’aquest país que ha estat explicant durant aquests cinc anys a la televisió amb cròniques humanes que retraten la societat estatunidenca i les grans qüestions a les que s’ha d’encarar aquest país.

Què et porta a escriure un llibre com Estats Units, el país de les contradiccions?

Ja quan vaig anar cap allà, algun col·lega m’ho havia plantejat. Jo n’era una mica reticent perquè soc vergonyós i tinc aquest punt de pudor en pensar que a ningú li interessarà el que jo expliqui. Però després de quatre anys tenia bastantes coses a explicar sobre tota l’època Trump i va tornar a sortir la idea del llibre. Va ajudar moltíssim la baixada d’actualitat després de l’elecció de Joe Biden. Així que entre que era l’últim any, era més tranquil i ja portava una motxilla de moltes coses, m’hi vaig posar.

La coberta del llibre mostra l’Estàtua de la Llibertat cap per avall. Vol ser un emblema de la situació actual?

No sé si els Estats Units és un país que està del tot cap per avall, però molts conceptes i idees hi estan un mica en contradicció. El mateix concepte de llibertat està molt en qüestió. Els Estats Units és el país de la llibertat, però és el país que més presos té de tot el món. De fet, una quarta part dels presos del món són als Estats Units. Per tant, la portada amb l’Estàtua de la Llibertat del revés trobo que ho reflecteix molt bé.

Què és el que més t’ha sobtat dels Estat Units?

És un país que coneixem molt. Tots hem mamat cultura i política americana. Quan arribes allà ja tens un coneixement bastant més profund del que tindries si anessis a Moscou o Pequín. El que més m’ha sobtat a mi, però, és la profunditat i la complexitat d’aquest país que a vegades pensem que és bastant homogeni, però té moltes capes de grisos i molta història per entendre al darrere, tot i ser un país tan jove.

Així doncs, com s’arriba a explicar un país tan gran, tan complex, tan divers i tan ple de contradiccions?

Crec que intentant sortir de la capital. A Washington, sens dubte hi passen moltes coses i és molt important ser-hi. Però, com Nova York, les grans ciutats són una bombolla. El país és molt més profund i molt diferent. Penso que un corresponsal a Washington ha de fer molts esforços per sortir d’aquesta bombolla i anar a altres regions per veure l’Amèrica profunda i més real, per poder explicar el país, entendre’l i interpretar-lo millor. El llibre és un resum d’això i crec que deixa una imatge completa d’aquest país.

Conèixer i explicar realitats que potser ens són llunyanes, ha sigut una dificultat a l’hora de fer-ne una peça?

A l’hora d’afrontar alguns temes sempre t’ho mires amb un punt de distància. Sí que és cert, però, que a base de passar-hi una vegada i una altra et vas implicant més. Per exemple, he fet temes de presons. Els primers no t’afecten gaire, però quan n’has fet diversos i veus que es repeteixen una sèrie d’injustícies, t’acabes indignant. El mateix amb el tema del racisme. Toques un tema d’urbanisme i resulta que el racisme hi està present, igual amb un tema d’educació, de sanitat o d’economia. Contínuament vas topant amb aquests substrats racistes que hi ha als Estats Units i això t’enerva.

Fins a quin punt pots arribar a implicar-t’hi emocionalment?

Sempre has d’intentar posar distància, que no es noti que t’hi impliques. Encara que hi hagi un tema que t’ofengui i et faci enfadar molt, has de mantenir la distància. No ho pots transmetre, però sí que t’afecta. A més, jo crec que al cap dels anys, el que ens passa als corresponsals és que acabem empatitzant o estimant el país d’acollida. Per tant quan veus les disfuncions que té, no és com si fos el teu país on et deprimeix més, però sí que acabes tenint un vincle fort.

Ser un periodista estranger et tanca portes?

Sovint, pel fet de ser un periodista estranger, la gent et rep bé i una mica encuriosida, pensant “per què li importa a un periodista d’Europa el que ens està passant aquí?”. Sí que quan intentes picar una mica més alt i entrevistar a l’autoritat costa molt més perquè en el cas de TV3 la veuen com una televisió regional, espanyola i d’Europa. Així que l’entenen molt lluny i no tenen cap interès perquè no els hi donaràs cap vot i no volen perdre temps. Com a corresponsal estranger també tens l’avantatge que el que fas són grans pinzellades i no has d’anar súper en profunditat; tens dos minuts per explicar una història i ja està.

I, com és treballar amb una diferència de sis hores entre Washington i Sant Joan Despí?

Al final no és tan complicat. A mi, fins i tot, m’ha agradat (riu). El hàndicap és que comences molt d’hora al matí. Jo començava a dos quarts de sis del matí perquè l’informatiu del migdia a TV3 és a dos quarts de tres del migdia, i a Washington són dos quarts de nou del matí. Però clar, has de preparar abans la història perquè es pugui emetre. Comences molt d’hora però també acabes molt d’hora perquè a dos quarts de quatre a Washington, aquí Barcelona són dos quarts de deu. En general, tens coses per treballar durant la tarda, però molts dies tens tota la tarda per tu. A la corresponsalia de Washington funciones així, en canvi els corresponsals de Brussel·les o Madrid, comencen a les nou del matí i acaben a les nou de la nit.

“Molts països abans volien ser com els Estats Units, però ara han vist els problemes que tenen i com de complicat els hi és reformar-se”

Al principi del llibre parles que els cinc anys de corresponsalia han sigut anys de turbulències. Per què?

Han sigut uns anys de turbulències perquè, a nivell polític i social, s’ha viscut una tensió que penso que no es vivia a Estats Units des dels anys 60. A nivell polític hem tingut un president molt particular i caòtic com és Donald Trump, que ha tensionat moltíssim les postures institucionals i democràtiques. Anàvem d’un sobresalt a un altre, d’una crisis a una altra amb escàndols i polèmiques. Per trobar un paral·lelisme semblant a una presidència tan trasbalsadora com la trumpista, hauríem d’anar a Nixon. I Trump, al costat de Nixon, és molt més disruptor. A nivell social, la meva estada va coincidir amb les protestes de George Floyd. No es produïa una onada de protestes tan gran des dels anys 60, quan hi va haver tota la lluita pels drets civils de Martin Luther King. A nivell de mobilitzacions i de commoció del país, realment afegeix un plus de volatilitat i de turbulències. Després de veure Washington i moltes ciutats amb la guàrdia militar desplegada, helicòpters sobrevolant els carrers i els comerços tapiats crec que no exagero si dic que és una època turbulenta bastant inèdita als Estats Units. 

Alhora, però, també expliques que aquests anys han sigut una fortuna.

De fortuna absoluta. Com a periodista el que sempre esperes és anar a un lloc i que passin coses. El pitjor que et pot passar és ser en un país i que siguin uns anys de tranquil·litat sense gaires notícies. Egoistament esperes, no que li passi res dolent al país, però sí que passin coses que et permetin fer la teva feina, gaudir i publicar coses. Ha sigut una època turbulenta on m’he cansat de fer cròniques i històries, però és el que volia i el que buscava, així que n’estic agraït.

És inevitable no parlar de Trump. Al llibre reculls moltes ocasions en què heu cobert alguna notícia relacionada amb l’expresident republicà. Has arribat a tenir la sensació de només estar fent peces sobre Trump?

Absolutament. Trump ven molt i jo penso que ell té la teoria que encara que es parli malament d’ell, l’important és que se’n parli. El que passava molt sovint és que ell realment anava d’escàndol en escàndol. Repassaves les peces que havies fet un diumenge i eren tres o quatre merders diferents on s’havia posat. Contínuament estàvem parlant d’això. Era llaminer i informativament tenia el seu valor perquè era el president dels Estats Units que deia qualsevol barbaritat i es ficava en qualsevol embolic. Arribaves a dir que si només informem dels merders de Trump, deixem de banda tota l’altra feina que està fent. Darrere de tot aquest caos de tuits, Trump anava fent de president, feia feina de govern important que estava canviant el país, una feina que quedava eclipsada. A més, també teníem un punt de recança perquè, quan informes de Trump, sempre tens el perill de quedar com un antitrumpista. Quan dius que aquest senyor ha dit això i que és mentida, perquè com a periodista has d’intentar explicar el que està passant i donar context, llavors contínuament tens la sensació que la gent pensarà que tu ets un antitrumpista quan simplement estàs donant context i explicant la barbaritat que ha dit aquell senyor.

En algun moment vas començar a filtrar més les peces que feies sobre Trump?

Crec que va ser a partir de la meitat del seu mandat, quan era molt més selectiu a l’hora de triar els temes i apostar per les polèmiques que consideràvem que eren més fortes. També era important marxar fora de Washington, deixar Trump i anar-nos-en a fer reportatges d’històries que potser tenien relació amb ell. Per explicar el país era important explicar què feia Trump, però també què pensava la gent. Era important anar preguntant als ciutadans perquè expliquessin com ho vivien ells.

Trump ha estat molt bel·ligerant amb la premsa i la tasca periodística. De fet, al llibre parles d’un acte en què tan Trump com els seus seguidors van escridassar-vos. Com a professional, com et senties davant d’aquesta hostilitat?

És una mica incòmode i contradictori. Quan vas a un míting de Trump, tots els fans i els seguidors són allà i abans que comenci el show hi parles per conèixer aquella gent. En general, molts són súper amables, hospitalaris, divertits, expliquen les seves idees i teories. En cap moment trobes una hostilitat. En canvi, un cop ell comença, pràcticament en cada míting dedica uns minuts a trinxar la premsa. És paradoxal, perquè ell és súper addicte a la premsa i és gràcies a la premsa i a l’atenció que li dispensen els mitjans que Trump va guanyar. Ell ataca la premsa i convida la gent a escridassar els periodistes que estan cobrint el seu acte. Llavors sents una escridassada brutal de tota aquella gent, que són milers de persones, com si fossis el Real Madrid sortint el Camp Nou. Xoca molt perquè de cop, al país que té la llibertat d’expressió a la primera esmena i que gràcies a la premsa independent és així, els periodistes ens convertim en part de la batalla política i en l’enemic del poble. Sap greu i et quedes amb un estat d’ànim trist perquè, a més, en el moment en què el quart poder queda tan desprestigiat en una democràcia, és tota la democràcia que trontolla.

El periodisme estatunidenc està malament de salut?

Els Estats Units jo crec que té molt bona premsa escrita, mentre que les televisions fan una feina bastant deficitària a nivell de qualitat i de continguts i, a més, estan bastant polaritzades. Això provoca que sobre un mateix fet hi hagi mil versions. En aquesta època de la postveritat no hi ha un relat general sobre uns mateixos fets. Als Estats Units l’exercici del periodisme potser és un punt més difícil perquè tens una part de la població que veu les coses radicalment diferent a l’altra i no hi ha vasos comunicants entre elles. Això fa que es posin en desacord amb temes fonamentals, com ara què va passar en unes eleccions i qui va guanyar.

Arran d’aquesta forta divisió pels resultats de les últimes eleccions presidencials que van donar la victòria a Biden, es va donar l’episodi que obre el llibre, l’assalt al Capitoli. Aquest episodi històric va acabar amb un discurs on Trump parlava de reconciliació i de “guarir ferides”. Aquest gener farà dos anys de l’assalt al Capitoli. Els Estats Units han cosit aquestes ferides?

No soc gaire optimista, no crec que el país s’hagi curat. Potser seria més acurat dir que la tensió s’ha rebaixat una mica. El fet que Trump sortís i tot acabés com va encendre les alarmes a tota la gent que potser era més condescendent i ara s’ho miren amb un punt de distància. A més, Biden tampoc és un president tan inflamatori com era Trump i la sortida de l’expresident de Twitter també contribuït a la baixada de tensió. Ara bé, això no vol dir que s’hagin curat les ferides, que la polarització s’hagi reduït o que hagi disminuït la desconfiança atàvica que hi ha entre els dos bàndols. Penso que l’època Trump ha convertit en bombolles les dues amèriques i els punts de connexió  entre elles són molt febles. Bona part és, també, perquè els republicans estan molt ancorats a l’extrema dreta, segueixen molt les ordres i dictàmens de Trump i aquest segueix alimentant molt la confrontació. Això fa que sigui més difícil una possible entesa o rebaixa. En el moment que Trump o el trumpisme eventualment desaparegui del mapa o hi hagi un altre tipus de lideratge republicà, potser sí que podríem entrar en una zona més tranquil·la.

Al llibre afirmes que el Partit Republicà s’ha convertit en el partit de Trump. Pot existir un Partit Republicà més enllà de la figura de Trump?

El Partit Republicà és el partit de Trump. El control que té sobre el partit és brutal. Dels 222 membres de la Cambra de Representants dels republicans, com 150 o 160 neguen les eleccions del 2020. Són clarament trumpistes i conspiranoics. Amb les eleccions legislatives del novembre, els candidats republicans més extremistes van tenir mals resultats. Això ha fet que el domini absolut que tenia Trump sobre el partit pugui començar a tenir alguna escletxa i que, eventualment, li puguin començar a sortir rivals. Crec que és aviat per saber si ell guanyarà o no, si té possibilitats de guanyar una nominació a la candidatura dels republicans a la Casa Blanca, però el poder que té sobre el partit encara és molt gran.

Les midterms han pintat de blau demòcrata el Senat i de vermell republicà la Cambra de Representants. Com es llegeixen aquests resultats?

La lectura d’aquestes eleccions és que Biden i els demòcrates havien de fotre’s una castanya considerable, però van salvar els mobles. Els republicans, conseqüentment, esperaven una gran victòria i arrasar per començar a fer la traveta a Biden. Ara bé, amb el fet que els republicans recuperin la Cambra de Representants, sí que poden posar pals a les rodes a Biden. És a dir, el demòcrata no podrà aprovar pràcticament res a partir d’ara perquè necessitarà les dues cambres. Que els demòcrates aguantin el Senat, però, li permetrà fer nomenaments de ministres o de jutges i avortar qualsevol mesura legislativa dels republicans que surti de la Cambra de Representants.

Què implica això, sobretot de cara a les eleccions del 2024?

Els pròxims dos anys seran de paràlisi absoluta al Congrés. Biden intentarà viure de les coses que ha fet aquests dos anys. També s’haurà de veure fins a quin punt les travetes i els boicots que li faran els republicans li faran mal o l’ajudaran, perquè  a vegades, si hi ha molt la percepció que l’oposició només obstrueix, la gent se’n cansa.

Han sigut uns anys de turbulències perquè s’ha viscut una tensió que penso que no es vivia a Estats Units des dels anys 60.

Els capítols del llibre aborden diverses qüestions com el racisme, les drogues, les armes, les presons, etc. Són qüestions que afecten a la població estatunidenca. Els Estats Units tenen deures pendents?

Sí, Els Estats Units tenen moltíssims deures a fer com a país. És un país meravellós en moltíssimes coses, però a l’hora té unes fractures internes i unes crisis. M’ha sorprès la dificultat que té per canviar les coses. És un país que li costa molt reformar-se. El tema del racisme i la desigualtat racial per mi potser és el més flagrant, perquè encara a dia d’avui els negres pateixen una discriminació que no és legal, però que és real. El tema de les presons també és brutal. Com pot ser que tinguin un sistema penitenciari tan dur, malgrat que està demostrat que no és gaire efectiu? Als Estats Units hi ha un sector de la població amb una mentalitat reaccionària que fa molt difícils els canvis, perquè hi ha la por que si el país canvia massa, perdrà la identitat. Al llibre exposo els motius pels que costa tant això i quan parles amb la gent que els defensa, entens el seu punt de vista tot i no estar-hi d’acord.

Ha canviat la nostra imatge dels Estats Units?

La imatge dels Estats Units jo crec que va una mica amb ‘ups and downs’, depèn molt de l’administració de torn pel que fa a la imatge al món. Quan era George Bush fill, amb tot el tema de la Guerra d’Iraq o l’11 de setembre, la imatge del país se’n va ressentir molt. Obama va tornar a generar aquell punt d’il·lusió i de referent. Amb Trump hem tornat a baixar. Penso que sí que podem afirmar que, un cop s’acaba la Guerra Freda, el món es va convertir en un món unipolar, amb una sola potència, que era els Estats Units. Era el gran referent. Amb totes les crisis que ha anat tenint, crec que aquesta imatge s’ha anat deteriorant i ara tothom és més escèptic. Hi ha molts països que abans volien ser com els Estats Units i ara ja no tant perquè han vist la quantitat de problemes que tenen i com de complicat els hi és reformar-se i millorar en alguns aspectes.

A Washington, hi vas marxar amb la teva família. Com heu viscut aquests cinc anys?

Com a família, ha sigut una aventura fantàstica, meravellosa. Vaig tenir la sort que la meva dona estava disposada a venir amb mi i deixar el món que teníem aquí. Les filles, pobres, no tenien gaire a dir perquè eren molt petites, però no hi volien anar. Després de cinc anys, però, la conclusió és súper positiva perquè ens hem enriquit moltíssim en tots els nivells, personal, professional, com a família. Ara, si els preguntes a les meves filles si volen tornar als Estats Units, avui et dirien que sí.

Al llibre expliques que, a l’institut, les teves filles havien de passar per un detector de metalls cada dia. Hi ha realitats, potser quotidianes, que xoquen?

Coses com el detector de metalls per arribar a l’escola xoquen, sobretot el primer dia, però després una mica te n’oblides o, quan hi penses et dius que millor que hi hagi un detector de metalls pel que pugui arribar a passar (riu).

Heu arribat a patir que pogués passar alguna cosa?

Les notícies que arriben aquí són les de les grans matances, però la probabilitat que et toqui a tu, hi és, però és molt baixa. És curiós perquè a les  meves filles tothom els hi demana si no tenien por d’anar a l’institut i elles els diuen que no, que és un institut normal i corrent. També és cert que totes les escoles, un cop l’any, fan exercicis d’un lockdown per si entra un desequilibrat amb una arma. És com aquí fer un simulacre d’incendis. Clar, els nens ho viuen una mica com un joc, però en el fons s’hi ho penses és fort que estiguin fent un simulacre.

“He descobert totes les complexitats dels Estats Units i també un país molt més humà”

Dius que aquí arriben les notícies de les grans matances i al llibre també comentes que els periodistes sovint se centren en les males notícies. És una cosa que tu has tingut en compte a l’hora de fer les cròniques?

Sí, però és difícil perquè malauradament si tu mires un diari, la majoria de notícies no són positives. La inèrcia és explicar coses més negatives i, en el meu cas, s’ha vist accentuat perquè ha coincidit amb una presidència com la de Trump. Jo he intentat sortir de les zones comunes i buscar temes propis que mostrin més una imatge positiva. Penso en temes d’immigració que són relats molt durs, perquè parles amb gent que s’hi juga la vida sense saber què els passarà, però alguns se n’acaben sortint i quan pots explicar un final una mica més feliç també tens un punt de satisfacció.

T’ha canviat la perspectiva dels Estats Units en aquests cinc anys?

Canviat radicalment no, però sí que ara és molt més rica en matisos. He descobert totes aquestes complexitats, que és un país molt més divers del que m’esperava i això m’ha agradat molt. Segurament veig un país molt més humà perquè abans la impressió d’Estats Units em venia  molt determinada per la política exterior nord-americana, que és el que més afecta al món i el fet de viure-hi. Conèixer molt la política i les històries internes, també fa que l’humanitzis. Com qualsevol persona, el país està ple de virtuts i de defectes, de punts foscos i de punts brillants.

Què t’emportes d’aquests cinc anys de corresponsalia als Estats Units?

M’ho he passat pipa fent la meva feina (riu). He crescut molt com a periodista i he tingut la sort de cobrir aquest país en un període excepcional. M’emporto tota aquesta riquesa de realitats, de coneixement, de persones que he conegut, de paisatges que he visitat… M’emporto la motxilla súper plena a nivell professional i a nivell vital.