Vida i opinions de Quim Soler

Joan Todó ha ressuscitat un personatge oblidat, l’escriptor Joaquim Soler i Ferret (1940-1993), membre de la generació dels 70, integrant del col·lectiu Ofèlia Dracs, un autor únic però també incomprès i bandejat a la paperera de la història. Soler podria ser viu avui si no hagués mort prematurament a l’edat de 53 anys al costat de Roser Vernet, la dona que ha mantingut viva la flama del seu record durant trenta anys des del Centre Quim Soler per la Literatura i el Vi, al Priorat.

Todó defineix amb encert Soler com un autor de culte sense culte, perquè el seu hermetisme no ha contribuït a que deixés una petjada en la memòria de la gent. “Soler era una mena d’àngel trist”, diu Todó, un autodidacte intuïtiu, que “mai va disposar dels instruments per explicar què volia fer; potser ni tan sols els estris per fer-ho”. Fer-nos comprensible la incomprensió que va patir Soler és un dels grans mèrits d’aquest llibre, i per clarificar-ho Todó no s’està de mostrar les inconsistències literàries d’un autor que abusava dels relats estàtics, sense trellat ni tensió, plens de jocs de paraules i marrades narratives i no sempre se’n sortia, i més en un sistema literari en el qual faltaven editors i sobraven les temptacions de presentar-se a premis literaris. Un dels seus amics i defensors, Pep Albanell, descrivia aquests mateixos defectes en positiu quan deia que “Soler no treballa la novel·la segons les normes tradicionals, no basteix l’obra sobre un argument sòlidament construït i orientat, sinó que vessa, incontinent. (…) Els resultats són, doncs, imprevisibles sempre”. I Todó ho diu encara més bé quan escriu que en la literatura de Soler “tot passa, en realitat, com si les qualitats del llibre en fossin els defectes, com si s’enfonsés allà on se salva i se salvés allà on s’enfonsa”.

Todó apunta convincentment que la participació de Quim Soler al col·lectiu Ofèlia Dracs li va donar una visibilitat que no hauria obtingut tot sol, però també el va fer passar per una mena d’escriptor que no acabava de ser. “En lloc d’encastellar-se en una orgullosa marginalitat que li donés una aura de maleït, de subterrani, Soler va intentar per tots els mitjans a l’abast dur la seva literatura excèntrica al centre de la literatura catalana i, pel camí, va perdre l’aura d’autor singular”.

Todó ja ens adverteix de bon començament que La verda és porta no és una biografia convencional. Més aviat ha sabut transubstanciar la vida d’un home i ubicar-la en el fresc de tota una època, la Catalunya dels anys setanta i vuitanta, la de la Transició i el pujolisme, i en tota una cartografia literària, plena de contrapesos. Soler forma part d’una generació d’autors que seguien l’estela de Pedrolo, Perucho o Calders i que es van trobar aviat amb la competència hostil i ferotge dels autors que van irrompre als anys vuitanta i que més aviat reivindicaven els models de Pla, Rodoreda i Sales. Soler va ser un dels damnificats d’aquest xoc, que Todó descriu molt bé, i que se centrava en el model de prosa que defensaven uns i altres. El títol mateix del llibre és el trabucament d’una frase burleta que, segons la llegenda, Pla va dir a Espriu a cau d’orella al sopar de la Lletra d’Or: “La porta és verda”, que era una manera de reivindicar l’ordre sintàctic més elemental davant l’esdrúixola adjectivació d’Espriu.

I passa que Soler era un escriptor autididacte, que després d’un pas fallit pel seminari no havia pogut anar a la universitat. La seva imaginació torrencial -i no el rigor lingüístic- era el que el movia, fins al punt que poc abans de morir, quan ja sabia que patia un càncer terminal, va dir: “L’altra vida, si no és una novel.la, no m’interessa”. Todó ens dona la mà i ens guia fins a l’habitació de l’hospital de sant Pau on Soler va morir, en un traveling final que fa posar la pell de gallina i que és un colofó magnífic d’un llibre memorable. Sens dubte, un dels llibres més importants de la represa.

Joan Todó. La verda és porta. Vida i opinions de Joaquim Soler i Ferret. Godall.