En el centenari del naixement del poeta d’avantguarda Joan Salvat-Papasseit (1894-1924), l’Editorial Barcino publica una biografia actualitzada d’un dels grans poetes catalans. Salvat-Papasseit és un activista de l’avantguarda. I també un dels seus protagonistes. El seu rol com a introductor i difusor dels corrents a la literatura catalana és indiscutible. A través de les revistes, dels manifestos i de l’obra pròpia, el poeta desenvolupa una tasca fonamental com a propagador de moviments com el cubisme i el futurisme.

Cada ferida la sang d’un poema és un assaig introductori a la vida, l’obra i la recepció de Papasseit. Ferran Gadea i Gambús, crític literari i historiador de la literatura, ha dut a terme una minuciosa feina d’investigació i recerca, no només entre les fonts publicades sobre Papasseit, sinó també entre els seus documents personals, per portar-nos aquest assaig únic que se suma a altres publicacions previstes per aquest 2024. A l’edició de la Poesia completa d’Edicions 62 —amb un pròleg d’Enric Casasses— s’hi afegeix una segona edició de les obres completes, Poeta amb majúscula, en aquest cas preparada per Jordi Martí Font per a Lo Diable Gros i Godall. Hi ha reedicions d’algun dels seus llibres, com ara El poema de la rosa als llavis (Sembra Llibres), un volum amb l’obra infantil de l’autor (El Cep i la Nansa) i el còmic L’esplendor davant l’abisme, a càrrec d’Agustín Comotto (Comanegra).

Ferran Gadea escriu amb senzillesa, sense faramalla, de manera didàctica amb exemples i comentaris crítics, i amb voluntat d’aportar al lector una biografia actualitzada del poeta barceloní. El primer dels tres blocs en què s’estructura el llibre aborda la seva trajectòria vital i fa un repàs de la seva breu vida (Papasseit mor amb menys de 30 anys). Profusament il·lustrat, amb fotografies inèdites que la família ha cedit a Barcino per a l’ocasió. La segona part, i la més extensa, és un repàs per tots els poemaris de l’autor i es titula «Obra poètica». De manera amena i didàctica, Gadea (que havia estat professor de secundària durant molts anys, i això es nota en la capacitat que té de fer senzill el que no ho és), fa un recorregut per l’obra del poeta i ens dona les claus, mitjançant molts exemples, per entendre-la i gaudir-la. Aquest segon bloc conté nombroses reproduccions a tot color de les cobertes de les primeres edicions, així com d’alguns dels poemes visuals més coneguts del poeta. El tercer, i últim bloc, titulat «Recepció crítica», valora la recepció de Salvat-Papasseit. El llibre es tanca amb una bibliografia que llista tant les obres com els estudis sobre el poeta. 

Al primer bloc, titulat «Trajectòria vital», Ferran Gadea recorda els orígens humils de Papasseit, una circumstància que el diferencia de molts altres poetes catalans de la seva generació: «Joan Salvat-Papasseit és probablement el primer poeta català sorgit del món del treball i de les dificultats econòmiques, el primer líric provinent del proletariat». Aquesta procedència comportarà que en la seva obra s’hi detecti, sempre, «el compromís amb la justícia social, amb el món del treball i amb la denúncia de l’explotació i de les desigualtats». Després de repassar una infantesa marcada per la precarietat i el treball al port (d’on sorgirà tota la imatgeria poètica posterior), Gadea parla de la formació inicial de Papasseit a partir de les primeres lectures, tenint en compte «les limitacions de l’autodidactisme»: Joan Alavedra, Emili Eroles i Antoni Palau constitueixen el primer cercle d’amics gràcies al qual se submergeix en un univers dispers de lectures i ideologies, l’horitzó cultural del tombant de segle.

Ángel Ganivet, Pío Baroja i els novel·listes russos propagadors d’una filosofia basada en la filantropia universal són les seves principals influències primerenques. De fet, Papasseit va publicar els primers textos en revistes en castellà sota el pseudònim rus de Gorkiano. El descobriment de Joan Maragall i, de retruc, Novalis, Goethe i Nietzche, completen la formació. En el capítol titulat «De Gorkiano a Joan Salvat-Papasseit», Gadea exposa la creació d’una identitat per part d’un poeta que és conscient d’un «canvi que implica l’abandonament del periodisme polític per concentrar-se exclusivament en la creació d’una obra poètica». La descoberta de l’avantguarda europea per part de Papasseit arriba gràcies a dues noves amistats: Torres-Garcia i Barradas s’acostaren a les avantguardes amb una certa dosi d’originalitat. Com tants d’altres, configuraren una interpretació personal, fruit de la confluència d’elements cubistes i futuristes, síntesi que a la llarga practicarà el mateix Papasseit a través de revistes, manifestos i poemaris. 

A la segona part de Cada ferida la sang d’un poema, Ferran Gadea recorre tota l’obra del poeta des dels inicis: el 30 de novembre de 1919, les edicions Mar Vella publicaven el primer poemari de Salvat-Papasseit. El llibre suposava una novetat en el paisatge poètic català, regit pel postsimbolisme. L’obra de Joan Salvat-Papasseit esdevenia una anomalia, un fet sorprenent entre les publicacions catalanes, fins i tot peninsulars. El títol, Poemes en ondes hertzianes, es feia ressò dels interessos del futurisme i cantava la ciutat de Barcelona: «L’objectiu és la ciutat moderna, del treball i el port, no la visió amable i burgesa dels noucentistes». Arriben els jocs visuals dels poemes cal·ligrama que van fer de Papasseit una celebritat en la matèria, combinant, com els referents europeus, «una simbiosi d’escriptura cubista i temàtica futurista». Acte seguit, el 1921, amb L’irradiador del port i les gavines, Papasseit construeix una poètica dual entre l’avantguarda i el cançoner, ruptura i tradició. El seguiran obres com La gesta dels estels i El poema de la rosa als llavis, que li suposa la plenitud poètica amb una obra sense precedents que obre la poesia eròtica a la via de l’experiència. 

La part final de Cada ferida la sang d’un poema retrata l’acollida de l’obra de Papasseit per part d’una crítica literària conscient que el poeta obria una escletxa en la literatura catalana i encetava una nova ruta cap a la modernitat. La mort prematura del poeta va accelerar el debat sobre l’avaluació de l’obra i sobre l’espai que li corresponia en la literatura catalana. El primer homenatge col·lectiu sorgeix a les pàgines de la Revista de Poesia, que va consagrar el número de setembre-octubre de 1925 a la memòria del poeta. Els textos de Tomàs Garcés, Joan Teixidor, Josep Janés i Olivé, Joan Fuster i Joan Triadú completen la imatge crítica d’un poeta avantguardista que mai no va voler formar part de cap grupuscle.