Víctor Català, l’escriptora emmascarada

Necessari l’assaig Víctor Català, l’escriptora emmascarada (l’Avenç) de Margarida Casacuberta sobre una de les grans figures de les lletres catalanes. Perquè, malgrat els esforços en la recuperació i les rectificacions que els especialistes estan fent des de ja fa uns anys de la imatge de l’escriptora, aquesta encara no ha assolit del tot l’objectivitat que li pertoca en justícia. Perquè l’estudi de Casacuberta, professora i investigadora de literatura contemporània de la universitat de Girona i especialista en literatura catalana del segle XX, no és, com el títol podria donar a entendre, cap biografia, sinó una panoràmica de les vicissituds que va haver de travessar la seva obra.

El llibre de Casacuberta mostra fins a quin punt la recepció (o no) d’un autor està sempre influïda per un seguit de factors que poc o res tenen a veure amb la qualitat de la seva literatura. Caterina Albert n’era ben conscient quan va decidir ocultar-se darrera el pseudònim de Víctor Català. 

Però les dificultats que va haver d’afrontar l’escriptora empordanesa no es devien només a la seva condició de dona. El recorregut que fa Casacuberta, molt ben documentat a partir dels treballs dels especialistes, mostra els moments més sensibles d’encontres i desencontres entre Català i els autors i crítics literaris més influents del moment. I ho fa aportant profusament la correspondència sobre el tema en qüestió entre els implicats i els articles de crítica amb què era rebuda cada nova publicació de l’autora. Així seguirem els canvis que es van anar produint en la relació amb Maragall, arran de les cartes que van intercanviar entorn a la poesia, o veurem la influència que les crítiques més o menys negatives de Carles Riba, Josep Carner, Domènec Guansé o Manuel de Montoliu fins a Gabriel Ferrater van tenir sobre els moments de silenci públic de Català-Albert. I la relació directa d’associació entre moda o percepció de modernitat i qualitat literària. Així també tracta a bastament la polèmica entre vuitcentisme-ruralisme-novel·la modernista i noucentisme-novel·la ciutadana, sobretot arran dels «Drames rurals» i de l’etiquetació de Català com a «ruralista».

Però, a banda d’això, i precisament per això, Casacuberta ens permet conèixer l’extraordinària personalitat i fermesa d’una figura que, volgudament aliena als poders literaris més instaurats del moment, es manté fidel a la seva concepció de la literatura i no dona el seu braç a tòrcer. Casacuberta insisteix en la idea d’obra d’art total que l’autora tenia dels seus textos, que fonamentava en la visió totalitzadora del món, i, contradient l’etiqueta de «ruralista» que li penjaven, amb intenció de menysvalorar-la, posa de relleu la modernitat de la seva escriptura, fins i tot com a molt avançada al seu temps. Català-Albert ho era, en molts sentits: va trencar els límits entre els gèneres i fins i tot es va avançar a la teoria de la recepció per la importància que donava al lector, al qual es dirigia sovint als pròlegs o als postfacis, com a figura integrant de l’obra literària. Perquè, per bé que Català-Albert hagi passat a la història de la literatura sobre tot com a narradora, també fou poeta i escriptora de monòlegs teatrals, i, seguint la seva idea de  «Dir-me, desdir-me i tornar-me a dir», reivindicant la seva llibertat d’escriure com volgués en el moment que li semblés oportú, va sorprendre amb el seu canvi d’estil amb la novel·la Un film (3000 metres), que no va ser ben acollida. 

Casacuberta inclou també —no podia ser d’altra manera— els malentesos que va haver-hi arran de la publicació en espanyol de Retablo, en anys de la dictadura franquista i la prohibició de la llengua catalana, sobre tot pel fet que el seu Post scriptum, on n’aclaria les raons, havia estat censurat i eliminat.