Vicenç Pagès Jordà, l’escriptor insubornable

Vicenç Pagès Jordà (Figueres, 1963), el nostre millor jugador de whist, ha mort aquest dissabte als 58 anys. Un escriptor que ha eixamplat els límits de la literatura i ha obert camins que altres podran seguir. Pagès era també un gran lector i crític, que ens ha reptat sempre a llegir més enllà. I un mestre d’escriptors, com a professor a Blanquerna i a l’Aula d’Escriptura de Girona.

En Vicenç ha fet una obra d’una coherència i d’un rigor extraordinaris. Va demostrar que ho podía fer tot. Dominava tant les distàncies curtes amb relats i nouvelles com Carta a la reina d’Anglaterra o Robinson, com les novel·les de gruix, com va demostrar amb El món d’Horaci, La felicitat no és completa o Els jugadors de whist, probablement la seva obra més apreciada, que li va valdre el premi Crexells. Hi ha escriptors que escriuen sempre la mateixa novel·la. D’altres, en canvi, que es proposen de no repetir-se mai. Pagès era d’aquests últims. Així ho deia en una entrevista a Núvol: “La meva idea és que cada llibre és un problema que es resol. Quan el llibre està fet ja, no té cap interès. D’aquí ve el títol d’”Exorcismes” per referir-me al meu recull de contes. Cada problema, dona lloc a una obra. Quan acabes l’obra, et mires tots els problemes que encara tens i et preguntes “ara què podria fer?”

Pagès tenia molt clar que amb cada llibre havia d’experimentar coses noves sense renunciar mai a ser entès. Amb tot, concebia la literatura com un espai de risc. I havia reflexionat molt sobre el seu lloc en una literatura com la catalana, on la professionalització de l’escriptor és improbable: “El fet de no guanyar-me la vida escrivint em dona molta llibertat. Si fas Sherlock Holmes, la gent et demana Sherlock Holmes, perquè se’n venen molts. No ser un esclau de les vendes em permet fer el que vull”, deia.

Màrius Serra, nascut també el 1963, diu que “en Vicenç sempre em semblava més gran de l’edat que tenia. Més madur. Capaç d’entendre la crisi dels quaranta als trenta. De seguida va entendre que per menar la vida d’escriptor que volia, li caldria trobar una altra font d’ingressos. Després d’una primera etapa barcelonina al periodisme cultural, de seguida va explorar la via dels cursos d’escriptura i l’articulisme literari. Era (merda de verb ésser en passat) un lector clarivident i tenia una gran capacitat per endreçar les idees”.

La seva agent literària, Mònica Martín, amb qui tenia afinitat generacional, constata que en Vicenç Pagès ha estat un referent per a autors posteriors, com Borja Bagunyà, Víctor Garcia Tur o Melcior Comes, que han adoptat la mateixa gosadia a l’hora de portar la novel·la catalana a nous horitzons. Esteve Miralles, company de generació i gran coneixedor de la seva obra, ho corrobora quan diu que Vicenç Pagès era “un discret facilitador de moments i oportunitats, i un assagista i un crític d’una intel·ligència sempre reveladora, però sobretot és, i serà, el millor narrador -el més avançat, el més desafiant- de la nostra generació”.

Vicenç Pagès tenia una gran consciència generacional, i havia recollit en un diccionari les seves memòries de boomer. A Memòria vintage: del primer home a la lluna a Pulp Fiction, va definir les fites d’una educació sentimental amb una gran precisió. A Núvol vam publicar l’entrada ‘absència’. Com deia el seu exalumne Joan Burdeus en aquest article, Pagès hi juxtaposa alta i baixa cultura, humor i seriositat, argumentació i lliure associació. En aquest llibre Pagès es proposava “qüestionar alguns tòpics del relat oficial de l’època: desmitificar els clixés més autocomplaents i fer zoom sobre detalls omesos injustament o interessada. La nostàlgia és una arma poderosa quan ens mou en comptes de paralitzar-nos, identificant allò que val la pena del passat per tal de defensar-nos del present”.

Pagès va tenir molta cura en la seva obra de no deixar-se arrossegar per l’ímpetu del Procés. Defensava el dret dels escriptors de mantenir la ficció al marge d’aquest moviment polític popular. En rebre el premi Nacional de Cultura, l’any 2014, va deixar clara la seva posició política en el seu discurs quan va dir: “Si som una nació no és perquè les balances fiscals ens siguin desfavorables, sinó gràcies a gent com Ramon Llull, Ausiàs March, Ramon Muntaner, Pompeu Fabra o Mercè Rodoreda. Salta a la vista que, per sort o per desgràcia, hem tingut millors resultats amb les lletres que amb les armes. Escriure és una feina solitària, però tots aquests solitaris que ens han precedit fan molta companyia. De fet, sense ells seria impossible escriure. Tinc la convicció que un dels camins perquè un dia siguem un país normal és comportar-nos com si ja ho fóssim, és a dir, amb imaginació, amb rampells, amb follies, amb una rauxa assenyada. Perquè si perdem el temps queixant-nos o empipant-nos estem permetent que ens robin dues coses més importants que els diners: la dignitat i el sentit de l’humor. Ara bé, això no vol dir que ens haguem d’enganyar: encara no ho som, un país normal”.

Professor de la facultat de Periodisme de Blanquerna i impulsor de l’Aula d’Escriptura de Girona, Vicenç Pagès va ser també un mestre per a les noves generacions de periodistes i escriptors. Autor del manual d’escriptura Un tramvia anomenat text (Empúries) sostenia en aquesta entrevista de Núria Surrell a Núvol que “escriure surt de dintre, però es pot educar”. Joaquim Noguero, company de generació, confident literari i professor com ell a Blanquerna, en destaca “la seva curiositat, tan bàsica per ensenyar i dir res que tingui interès, una curiositat que era sincera, juvenil, vital i, doncs, sabia encomanar. També recordaria la seva sensibilitat, que començava en les paraules, però marcava totalment la seva relació amb els altres i, per tant, també el respecte absolut per l’alumne, conscient que els que ens arriben ara poden valorar molt menys el llenguatge del que ho fèiem nosaltres a la seva edat, però el necessitaran tant o més i cal, doncs, fer-los-en conscients. Sempre sense imposar res, perquè com més anys passaven menys segur estava de cap solució magistral, de cap regla mestra, i més conscient era d’haver de fer-ho tot a mida i treballar humilment de tu amb tu amb els alumnes. Precís en cada comentari. De mirada irònica, però mai, mai, cínica, perquè la ironia no es pren mai seriosament un mateix per poder fer les coses millor, i el cinisme és plegar veles carregant-ho tot sobre els altres”. 

Pagès ha mort víctima d’un càncer que se li va declarar abans de l’estiu. No serà a temps de veure publicat el seu darrer llibre, Kennedyana, una història panoràmica i molt personal de la família Kennedy, que ja havia lliurat a l’editor Ernest Folch, que té previst de publicar-lo el proper mes de novembre. Pagès va començar la seva carrera publicant a Editorial Empúries, de la mà de Xavier Folch, que va ser el seu editor al llarg de molts anys. El seu fill Ernest, que tancarà una obra que va començar a publicar el seu pare fa més de trenta anys, també coincideix a dir que Pagès és una de les veus més originals i innovadores de la literatura catalana contemporània, un d’aquests rars escriptors que va pensar sempre la seva pròpia obra com un corpus unitari i insubornable”. Josep Lluch, editor de Vicenç Pagès a Empúries durant els darrers deu anys, se suma a aquesta admiració: “L’obra de Vicenç Pagès Jordà, esperit inquiet, quedarà com una de les més il·luminadores i estimulants de les últimes dècades”.

“Si Déu existeix, és un bromista”, deia Vicenç Pagès, que ha mantingut el bon humor fins al final. “M’he agafat la malaltia com una beca de lectura”, va confessar fa uns dies a la seva agent. El seu era un humor empordanès, però no era de collonar sinó més aviat flegmàtic, irònic, soterrat. Tot just ahir publicava el seu últim post a Twitter, amb una frase digna d’epitafi: “No blanquejarem la cendra”. El trobarem a faltar.

Aquest dilluns se celebra el funeral a les 17.30h al tanatori de Torroella de Montgrí, on a partir de les 15.30h la família acomiadarà el dol.