Una prosa que prefigura la poesia

Ha estat una esplèndida idea, la d’aplegar les proses (podríem dir-ne de formació) de Joan Vinyoli, les quals, a partir d’ara, ja formaran una part no gens negligible de l’obra del poeta, però que fins abans-d’ahir havien romàs a l’ombra! I ho és, a banda el valor intrínsec de la majoria d’aquests textos de joventut, pel fet que avancen molts dels interessos i dels neguits que caracteritzaran la poesia de l’autor, una de les més penetrants i influents del segle XX català.

En donaré un primer exemple. És conegut que el vers inicial de Primer desenllaç (1937), el llibre que constitueix el bateig de foc líric de Vinyoli, és aquest: “—I la natura em crida—”. La relació del poeta amb la naturalesa —el bosc, la mar— sempre fou intensa, des del punt de vista de l’experiència, i molt productiva, des del punt de vista de la creació. I, per tant, també transcendental. Doncs bé, en una de les proses dels anys quaranta, la titulada “Cor feble”, llegim això: “Un vers de Hölderlin li vingué a la memòria: ‘El llis món de la mar, roent…’. Quina grandesa tenia aquesta visió! Era aquesta mena de poesia que ell sentia: la poesia que té per objecte la naturalesa però que no en descriu minuciosament els detalls, sinó que en dona la visió plena de sentit, fruit de l’entusiasme” (la cursiva és meva). La visió plena de sentit, escriu. Hi ha, en l’impuls creatiu vinyolià, una poderosa arrel romàntica. I hi és, encara més, en aquestes proses formatives, que ens mostren una mena d’ànsia de fusió amb la naturalesa (o, potser encara millor, d’aprehensió transcendental de la naturalesa), però també l’anhel d’elevació i, sovint, els deliquis de la natura humana, el moviment divers de l’ànima desficiosa d’un home. 

Són uns textos que revelen el poeta que ja niava en l’ànim de l’autor, l’altíssim poeta que ja estava preparat per créixer i volar.

Torno, però, a la mateixa narració, “Cor feble”, que sembla imbuïda d’aquella ambientació de la narrativa burgesa dels Zweig, Schnitzler, Márai… per no remuntar-la més amunt encara, al Werther goethià (en aquests textos, es pot apreuar el pes d’una determinada tradició germànica en tot el que anava escrivint Vinyoli). No és només la natura que procura una obertura de l’esperit, o un aprofundiment de l’ànima, sinó també la música, que permet veure-hi clar en la irrupció —i posterior representació— dels afectes: “Mentre la música seguia el seu curs exaltat, li semblà comprendre-ho tot amb una llum tan crua… Era tan contundent, el fet; tan irreparable i tan real, que el veia d’una manera semblant a com un contempla atònit des de lluny una tempesta sobre el mar o l’incendi d’un bosc. Es sentí com estamordit. Ni dolor experimentava de veure que perdria la que tant havia estimat”. Diríeu que esteu immergits en una novel·la psicològica de Trabal (però en el sabadellenc, probablement, hi hauria, per sota, una lectura irònica, que no hi és gens en el greu Vinyoli). 

Altres vegades no és pas la música, la que té la capacitat de descobrir algun fet transcendent a un personatge, sinó la natura. Més ben dit, la naturalesa forneix el marc perquè es pugui desencadenar una autèntica revolució dins l’ànim del protagonista. És el que passa en la bella narració “La sorpresa de Penjacans” (el paisatge de Santa Coloma de Farners és molt present en aquests textos: deutors com són d’aquells estius de la infància i primera joventut de l’autor en què, juntament amb la seva mare i la Carme, la germana petita, la família hi estiuejava). Transcric el moment de l’epifania de la narració: “En efecte, fou cosa de quatre passos que ja veiérem mig amagat per les branques un bell recer de penyes segades que feien ombra a una gorga. Ens atansàrem més i vàrem restar de pedra, la cara esblaimada i el cos tremolant de goig. Damunt la sorra massa fina que resseguia el volt de la gorga era ajaguda de cara enlaire una noia. I quina noia!”. Quan he fet servir el terme proses de formació em referia a una altra cosa: a la formació literària. Però és clar que en aquesta, com en d’altres, la formació també és la moral i sentimental del protagonista: el descobriment de la sexualitat, el vertigen de l’amor primicer. La descripció del desencant de Rodolf en no poder accedir a l’amor d’Eva, la seva estimada, resulta prou explícita: “Rodolf, al sentir sobre ell el cos d’Eva, fruita madura, rosa daurada, flaire exquisida, blancor d’ivori, calor de flama, sent dintre el cor desigs irresistibles de besar, d’abraçar. Però Rodolf no pot: si besa o abraça es deshonra”. El fragment forma part de la narració “Sagetes i espases”.

Georgina Torra i Guixeras, l’editora del llibre, ha recollit una cinquantena de proses de l’autor, i ha dividit aquest bagatge narratiu en quatre parts: “Primeres proses”, “Proses dels anys quaranta”, “Proses dels anys cinquanta” i “Altres proses”. I insisteix molt en l’existencialisme de fons que troba en bona part d’aquesta obra en prosa. Fixem-nos ara en una narració —és, de fet, un relat— dels anys quaranta, “Els inguaribles”. Dos amics passegen per un paratge natural ben agradable quan, de cop, se’ls apareix una gran mansió que no havien vist mai fins aleshores. És com si l’edifici se’ls hagués aparegut sobtadament per revelar-los alguna cosa indefugible. Les persianes estan abaixades, com si no hi visqués ningú, com si la casa fos abandonada. Però no, dins hi ha un cert moviment. La parella d’amics s’hi acosta, un xic temoregament, i poden llegir el rètol de damunt la llinda: Asil d’inguaribles.

Es tracta de proses molt ben escrites, en un català un punt afectat, però ple de matisos. I dotades de ritme, un fet que salta a la vista (o, més aviat, l’oïda) si les llegim en veu alta.

No es tracta de revelar l’argument del conte: diré, només, que un dels protagonistes hi retroba, gairebé en la naturalesa etèria dels fantasmes, un antic amor, Sílvia. Perquè no han pogut vèncer la temptació de trucar i d’entrar-hi, per descomptat. Com passa en altres passatges, la literatura (Shakespeare, en aquest cas) havia fet més estret el vincle entre els dos joves, més sublim la condició del seu amor. El retrobament ha trasbalsat el protagonista. No és, ni de bon tros, l’únic relat que ens parla d’amors irrealitzables, impossibles, malgrat el component sòlid de la passió. És un tema que al jove Vinyoli li interessava fondament. La prosa que ressenyo, “Els inguaribles”, sembla una narració gòtico-existencialista. Quan arriba al final, el lector no pot deixar de preguntar-se: ¿qui és, en realitat, l’inguarible? L’aparició inopinada del fantasma femení recorda al protagonista que l’únic inguarible potser és ell, que no s’acabarà mai de curar de la convalescència de l’amor. El record de la muntanya màgica de Mann és inevitable.

Es tracta de proses molt ben escrites, en un català un punt afectat, però ple de matisos. I dotades de ritme, un fet que salta a la vista (o, més aviat, l’oïda) si les llegim en veu alta, com recomanaria que es fes. Són, per tant, uns textos que revelen el poeta que ja niava en l’ànim de l’autor, l’altíssim poeta que ja estava preparat per créixer i volar. En la titulada “I comencí a escriure” (comencí: això que acabo de dir del punt d’afectació, propi dels anys trenta), hi trobem aquests dos decasíl·labs dissolts en el gruix de la prosa: “El meu cervell de noiet meditava una manera de passar l’estona”. No és pas l’única vegada que passa! En aquesta mateixa glossada “Els inguaribles”, el ritme també es va imposant al lector, a mesura que el suspens s’incrementa i fins que no s’arriba al desenllaç: “Seguien corredors llarguíssims, inacabables, galeries estranyes, plenes de llits amb cossos abatuts que s’incorporaven al pas nostre i ens miraven des d’un altre món”.

Moltes d’aquestes proses se centren en el que en podríem dir moments epifànics.

Cito, ara, unes paraules de l’editora que em semblen molt aclaridores sobre l’abandonament de la prosa en un escriptor, Vinyoli, que prometia tant, també en aquest gènere: “Vinyoli, però, no vol ser narrador: vol ser poeta, com Riba o com Rilke, tendir al dellà de les coses i dir d’una manera personal i estranya el que sent obscurament molta gent que no sap o no té possibilitats de dir-ho. La prosa li interessa només quan compleix aquestes mateixes premisses” (la cursiva torna a ser meva). Està molt ben vist! Moltes d’aquestes proses se centren en el que en podríem dir moments epifànics (el primer avís del dellà de les coses): per exemple, una de les proses primerenques més significatives és la intitulada “El dia en què la infantesa em deixà”, centrada en una nit de Reis. El nen protagonista sembla que hagi perdut del tot la il·lusió per aquesta nit que tothom qualifica de màgica (intuïm que és el mateix nen a qui se li ha mort el pare tan d’hora, quan ell només comptava cinc anys). Una altra prosa amb un alt valor diguem-ne simbòlic és la ja consignada “I comencí a escriure”, que acaba amb aquesta confessió una mica refistolada, pròpia d’un heroi (o antiheroi, si voleu) romàntic: “El meu cervell de noiet meditava una manera de passar l’estona, de reviscolar una mica el meu cor decebut, i després de molt rumiar i passar les hores, assegut a la cadira que hi havia al darrere de la taula, arrepenjant els colzes damunt d’aquesta i el sotabarba en les mans, passà pel meu cap la idea, que avui mateix considero magnífica, d’escriure en un paper amb la ploma que trobí en un calaix de la taula-escriptori tot ço que enyorava el meu cor i les impressions que rebia aquells dies, mirant el carrer”. La mà que ha escrit això sembla que, per força, abans hagi hagut de passar els fulls en un llibre titulat Els quaderns de Malte.

La prosa de Vinyoli molt sovint “compleix aquestes mateixes premisses” (això és, les de la poesia). ¿Què hi ha, sinó una operació nítidament i estrictament lírica, darrere aquest fragment de “Sagetes i espases”?: “El dring de les copes devé més tendre —com un piular d’orenetes que volen plàcidament, amb les ales punxegudes i planes, al bes de l’aire i del dol. Els ganivets i les forquilletes, al topar dolçament entre si, escampen remors de cloquer diminut. Cloquer. Cent campanetes d’or, cadascuna amb batall de plata. Quina remor agradable, confortable i exquisida, d’un berenar confidencial”. El dring de les culleretes en xocar contra la tassa recorda al narrador el de les campanes (que no arribarà a ser un símbol en la poesia de l’autor, com l’arbre o el vent, per esmentar-ne dos de molt recurrents, però que s’hi acostarà força: les campanes, en el vers vinyolià, arriben a sonar fins al seu darrer llibre, el magnífic Passeig d’aniversari; en concret, en l’esperançada poètica que ocupa l’última poesia publicada: “D’ençà d’aquell excés / totes les coses se’m canvien sempre / en altres de millors, insòlites: si rocs, / en diamants; si didals, en campanes / tocant a festa; si agulles de cosir, / en parallamps d’acer; si cavallets de fira, / en constel·lacions”).

Hi ha, en la mirada del poeta que ja era llavors Joan Vinyoli, sens dubte, una admiració per aquella àguila que és capaç de conquerir les altures, i de fer-ho amb tanta majestuositat.

En les narracions que tenen més vocació de conte, podem apreciar la tirada de l’autor per determinats éssers marginals: és el cas dels pintorescos Petichien i Cor-de-pedra, que semblen mig hereus d’aquella mena de personatges brutals, fets a la seva, caricaturescos i excessius, que tant agradaven als modernistes. En canvi, en altres proses de caràcter més especulatiu, Vinyoli es permet excursos d’ambició netament filosòfica, com el següent, que hauria plagut a Heidegger: “Vaig passar molta estona amb la mirada fita en l’obscura verdor dels avets i en l’ampla corba del camí, i mentre anava contemplant-ho vaig sentir que m’envaïa una estranya i meravellosa sensació de consol. Era com si, a través de la contemplació d’aquelles coses, de mica en mica anés desvetllant-se en el més íntim del meu ésser el meu jo dels dies d’innocència, i, reconeixent-me en ell, em reconciliés amb mi mateix” (“Vespre de tardor a alta muntanya”). En aquest altre, una visió enlairada de la naturalesa propicia una descripció magistral del vol d’una àguila: “M’atreia tant que no mirava res del que em voltava, és a dir, la buidor, fins que me’n va distreure aquesta meravella que és el vol d’una àguila vista de molt a prop. Mai n’havia vist cap tan a prop. Podia apreciar perfectament la flonjor i la riquesa del plomatge de les grans ales de color blanc gris amb les vores esfilagarsades de color negre. Veia, a més, la corba potent del pit d’ocell i els ulls i el bec dreturers. Donà algunes voltes, majestuosament, al pic, per sota d’on érem. Una altra àguila vingué poc després i totes dues ens sobrevolaren i es van allunyar fins a perdre’s de vista” (“Benasque”). Hi ha, en la mirada del poeta que ja era llavors Joan Vinyoli, sens dubte, una admiració per aquella au que és capaç de conquerir les altures, i de fer-ho amb tanta majestuositat (l’ambició d’un poeta d’ascendència clarament romàntica, esclar).