Una mica de gentrificació

Torno a ser al forn del Padró. Un dels germans del Forn m’explica que les ones del microones estan deixant els homes sense esperma, espermatozous fregits per les ones del mòbil que són com les del microones. “Quina pena, ja no podré reproduir-me”, el barret blanc de forner li cobreix el front, la closca envoltada d’una aurèola entranyable de cabells grisos. “No tinc ni mòbil ni rellotge. Soc així, jo”. Quan els dos germans no hi siguin, el Raval haurà de reinventar-los. Un noi tatuat de cabells curts parla amb un home jove davant del forn. “I’m sorry, man. I brought my girl home and she didn’t feel comfortable. The place is great, she just didn’t like the area”. El tatuat procedeix, que és una pena, que ara per fi havia trobat un propietari amb qui s’entén, que li sap molt de greu. Em fa gràcia que la noia temi els homes del barri i no tingui cap inconvenient amb aquest marrec d’aspecte trash que li fa de nòvio, una prova més que l’estètica no té cap relació amb la realitat.

Quan l’he trobat, el Roberto m’ha dit “cuánto tiempo”, perquè he estat fora i he tornat per poc temps. M’ha parlat de la mili, que li va tocar al Sàhara en temps de la Marxa Verda; en Franco encara no havia mort, i el van convèncer per entrar a la legió. “Me tocó rodeado de mujeres, las mujeres de los legionarios”. Es mossega els llavis prims, com en èxtasi. “Me gustó. Luego Franco se murió y tuvimos que irnos”, i diu que van dinamitar les casernes i tot perquè ni els marroquins ni els saharians les reaprofitessin. No el veuré més, el Roberto, i em sembla que no se’n fa el càrrec. Fa dies vaig trobar-me el Berlín, el vagabund que vaig tenir un vespre a casa. Passava amb dos amics i vestia diferent, els dos amics semblaven gent que dorm a resguard i vaig pensar que per fi s’ha escapat de la indigència. Va fer com si no em veiés, per si se m’acudia delatar-lo. També he vist en Lamine, una última vegada; seia al Padró amb una colla d’amics africans, li he dit que he deixat el meu pis a cura d’algú que no és ell i s’ha enfadat, fa mesos que em diu que busca un pis. Tothom vol un tros de Barcelona i la ciutat ja no sap com fragmentar-se més.

Penso amb orgull estúpid que mentre el Raval faci una mica de por no podran doblegar-lo, un ressentiment que guia els meus pensaments de vegades. Han fet un cotxe amb el nom del barri.

L’endemà he quedat amb el Ramon a Robadors. Observo incòmoda que hi han obert un coworking diàfan. Les putes de mitjana edat i més enllà prenen la fresca en cadires, al marge del feineig dels Macs al nou local impol·lut. La Filmoteca ja havia d’expulsar-les del barri i no va fer-ho, i em pregunto si el coworking cedirà a la pressió dels clients puters o si serà l’inici de la gentrificació imparable que vindrà i convertirà també el pinyol del Raval en un aparador perquè les parelles hi facin brunchs. Penso amb orgull estúpid que mentre el Raval faci una mica de por no podran doblegar-lo, un ressentiment que guia els meus pensaments de vegades. Han fet un cotxe amb el nom del barri.

Dues dones xerrotegen a Robadors. Una té els ulls i la mirada clara, potser un toc eslau, l’altra és castanya com castanyes som quasi totes les autòctones. Reconec la llengua que parlen, que jo miro d’aprendre a quilòmetres i quilòmetres de distància. És romanès, una llengua agermanada de la nostra, com va escriure certa ploma rància amb voluntat de difamar-me. Són les putes de qui m’havia parlat el Jose, desdentegat, carn i ungla amb el Roberto, antic camell i de rialla ximple. Ell em va dir que les putes de qui s’havia fet amic a Robadors eren romaneses, no sap si tenen xulos o no, ell no els ho ha preguntat i jo tampoc. M’atanso a elles, els pregunto si parlen romanès, em responen que sí i prossegueixo a mantenir amb elles una conversa lleugera, segur que tenen poques ocasions de mantenir converses lleugeres amb dones desconegudes. Hem parlat de la seva llengua, i de la meva, en honor al vell impotent que va escriure per a difamar-me encara no fa gaire. 

En Ramon és policia de la guàrdia urbana i ha patrullat un any per aquests carrers. Em va escriure perquè va sentir-me dir a L’Illa de Maians que estaria bé parlar amb la policia que treballa al Raval. Em va sobtar que un policia em llegeixi i escolti L’illa de Maians, però ell em va dir “vigila amb els clixés”. De fet, en Ramon era advocat fins que va decidir deixar el despatx i vestir-se d’uniforme per un sou més baix. Treballar entre quatre parets l’atabalava. “Quedem d’hora al matí, que el barri és maco quan es lleva”, m’ha escrit. 

“Els nanos del carrer Hospital són furtadors, rellotgers, potser venen una mica d’haixix, poca cosa, de totes maneres el consum està tan normalitzat que si haguessis d’aturar tothom que té una pedreta d’haixix no pararies […] sí, es troben a la Paloma, de vegades a desgrat de la mestressa de la pastisseria, que és una treballadora nata. Saluden els secretes com a vells coneguts. Em va sorprendre la quantitat de policia que arriba a haver-hi al barri i la quantitat de delictes que es produeixen. De policia n’hi ha molta, i encara no n’hi ha més, tot i que el problema no és policial”. 

En Ramon evoca l’època gloriosa del Raval, la gentrificació estroncada abans del 2010. Parlem del tabú de l’heroïna que fa uns anys que ha tornat, de les putes de Robadors i els esforços institucionals per fer-les fora. La mateixa Filmoteca ja va néixer una mica amb aquest objectiu, i tanmateix el seu director Esteve Riambau va explicar-me que una tarda, després de molt mirar el cartell, una prostituta de l’est va entrar a la sala per veure-hi Mama Roma de Pasolini. Riambau també em va parlar d’unes noies amb hijab que havien entrat a veure-hi Mad Max, i va emfatitzar la importància d’un equipament públic que ha de preservar el fons cinematogràfic i buscar una programació equilibrada. “Què en penses de l’Albert Serra, Riambau?”. I em va dir que a més de ser un gran director sempre optava per estrenar les novetats a la Filmoteca, en un afany diàfan per l’aposta pública. 

En Ramon procedeix amb les explicacions. “Els clients són heroïnòmans de l’Europa de l’Est i pakistanesos que venen al Raval atrets per la narcosala i tota la xarxa de narcopisos que s’ha fet […] Al Pakistan no és estrany, el consum d’heroïna, la regió està plena de camps de roselles. Com que policialment s’ha perseguit molt el consum, ara van a consumir als narcopisos. I un narcopís et degrada tota la finca, baixen els preus, venen famílies desestructurades, ocupacions. Hi ha molts pisos de fons voltor”. Pregunto al Ramon per altres delictes, trames jihadistes i violacions. No em sap dir res del jihadisme, és assumpte dels Mossos, que controlen més o menys qui és qui al barri. Crec que el curandero moderno no serveix per a jihadista, ell és un predicador d’estar per casa, el gurú que converteix l’islam en una cura new age a peu de carrer. De violacions, als narcopisos n’hi ha moltíssimes, diu. De les ionquis se n’abusa nit i dia, “Coneixes la Dulce? És jove i presumida, encara”, però no sé a qui es refereix, o potser sí, i en qualsevol cas, a diferència de les turistes de la Barceloneta, les ionquis no denuncien. En una ocasió un menor marroquí li va ensenyar un document del jutge que acreditava que l’havien violat. 

“Ara els únics heroïnòmans autòctons són gent amb problemes mentals, ja no és com als vuitanta”. Em ve al cap el Jose de bracet amb el Roberto, el Jose amic de les putes romaneses i l’antic camell ara a la seixantena, l’altre dia va dir-me que encara pren cocaïna. El policia m’explica que les batusses d’Hospital són entre marroquins i algerians, que el vell Charles Chaplin era un lladre professional i que avui segurament s’ha retirat i es limita a estar-se al lloc on s’havia estat sempre quan treballava. Qui està sol o és apassionat del seu ofici mai no busca jubilar-se, i això de ben segur que també val pel lladre. 

 “Una vegada vam enretirar la dona cega que demana davant la Paloma Blanca per veure si algú havia amagat rellotges robats sota la seva faldilla; els marrecs de la cantonada van saltar a defensar-la, és un tarannà que tenen, i la fixació de protegir-se els uns als altres”. Els rellotges es revenien a la plaça del Dubte, en un mercat informal que va durar mesos i que la presència policial ha ofegat. 

La xenofòbia contra un col·lectiu concret no té sentit perquè la criminalitat també es renova. Potser per això el que és xenòfob ho és amb tots i a ulls clucs, perquè així sense encertar-la mai, d’alguna manera l’encerta sempre. V

Quan li he preguntat pels venedors de drogues als narcopisos, el Ramon ha abaixat la veu, com si corréssim perill, m’ha dit qui són. Ara són els dominicans, es veu, però abans eren uns altres. “Del Poble-sec”, apunta, i ho diu amb veu més baixa. La xenofòbia contra un col·lectiu concret no té sentit perquè la criminalitat també es renova. Potser per això el que és xenòfob ho és amb tots i a ulls clucs, perquè així sense encertar-la mai, d’alguna manera l’encerta sempre. Vaig xerrar amb un dominicà, l’altre dia, un aspirant a seductor que em va dir que treballava en una associació cannàbica. No sé si movia res més, potser va mentir-me o potser ell no era un d’ells, les associacions en principi no tenen res a veure amb els narcopisos.

Sé que no té sentit, que és d’un romàntic tonto, que la policia diu que “el Raval s’ha de gentrificar una mica –però mai no es podrà gentrificar del tot, els edificis són massa estrets per posar-hi ascensors”,

Del llit estant m’ha despertat el so d’uns trabucaires. He remugat, persisteix la tradició bàrbara de fer anar els tambors qualsevol diumenge al matí. Després he sortit al carrer i he vist que els tambors eren d’una festa sikh. Una corrua d’homes amb turbant taronja i dagues, un altar blanc i amb l’aspecte fantasiós d’un núvol de sucre. Hi ha dones amb les mans tatuades amb henna i el cabell cobert amb gases, i un adolescent sikh m’ha dit “celebrem el dia que va néixer la nostra religió, i l’altar porta el llibre sagrat”. Amb armilla fluorescent d’escombraries, homes i dones de la processó es passegen amb escombres a mesura que avancen, netegen i celebren de forma simultània. A dues passes d’aquí, al Pati de la Misericòrdia rere el carrer Elisabets, lletraferits i poetes reciten versos dalt d’un escenari del Festival Barcelona Poesia. Per la meva estada curta al temple històric del carrer Hospital crec que els sikhs són els qui més a prop estan de la veritat última.

L’Adnan seu de genolls i s’està a l’aguait al seu lloc, al carrer Hospital. En Ramon creia que no hi era tot, l’Adnan: el sap reconèixer igual que em sabia reconèixer a mi quan encara patrullava el barri. No sé com el Ramon va poder pensar que l’Adnan no hi era tot, un punt calb, fosc de pell i amb uns ulls vius com cuques de llum.

– T’he vist al diari.

No l’he vist mai amb cap diari a les mans, però tothom té un mòbil a la butxaca. La premsa mor i no mor a la vegada, ningú sembla pagar per la informació però de tant en tant els diaris sembla que encara tinguin alguna cosa a dir, l’oportunitat de recordar-nos com hem de ser, qui hem de votar, quina opinió és acceptable. Feia temps que no et veia, li dic. 

– Sempre soc aquí, però m’esmunyo entre la gent –Mira a banda i banda, somriu trapella, afegeix–: Com estàs?
– Me n’aniré, Adnan. 
– Per quant de temps?
– Un any, suposo, si allà on vaig m’hi volen.
– Està bé, canviar d’aires. De tant en tant va bé.
– Aquí ja saben qui soc, sempre la mateixa.
– L’anonimat ho és tot, és més valuós que els diners. –M’ho diu amb una tassa de cafè de cartró entre els dits, parla per experiència–: Adéu, mi reina, vas molt guapa avui.

Barcelona és teva, Adnan, no permetis que el turistam i el benestar uniformador dels febles ens prenguin aquesta conversa. Sé que no té sentit, que és d’un romàntic tonto, que la policia diu que “el Raval s’ha de gentrificar una mica –però mai no es podrà gentrificar del tot, els edificis són massa estrets per posar-hi ascensors”, el Ramon m’ho deia quan vam trobar-nos.

De nit la petita m’ha convidat a sopar. Hem anat al restaurant Dos Pebrots, a la part més aristocràtica del Raval. Hi feien un menú degustació i ella ha pagat per demostrar-me que de cap manera és petita ni està per sota meu. Ho sé del cert, que no està per sota meu en res, menuda i jove, dolça i llesta com la fam. He begut un vi silvestre mentre l’esperava i ha arribat amb una faldilla llarga amb dues vetes de teles al voltant de la cintura. Hem menjat carxofes amb garum, que es fa a partir d’espines de peix i és una recepta de l’Edat Mitjana. El Dos pebrots és el restaurant de moda, m’ha dit ella. Quan ha anat al lavabo he aprofitat per demanar moll d’os amb cargols, un plat fora del menú que també ha pagat ella.