Una filosofia de la crisi dels 40

Ens pot ajudar la filosofia a fer passar el vertigen?

Joan Burdeus

Joan Burdeus

Filòsof, periodista i guionista. Coordinador de la secció Pantalles

El  problema de les crisis de mitjana edat és que fan un tuf de narcisisme pijo que agreuja els símptomes embotellant-los. La crisi dels 40 pot arribar-te als 20, com a John Stuart Mill, o als 50, com a Tolstoi, però la bona notícia és que n’hi ha prou amb una mica d’història, estadística i sentit comú per veure que ni estem sols ni som un Peter Pan amb massa temps lliure: existeix una espiral de preguntes que porta a una espiral d’angoixa que es fan i es viuen amb una textura existencial característica quan s’arriba a la meitat de la vida. L’autoajuda ha intentat rendibilitzar a bastament aquesta mina d’inquietud, però la filosofia té una forma particular d’abordar-la.

Kieran Setiya, professor de filosofia del prestigiós MIT, acaba de publicar ‘En la mitad de la vida’ (Libros del Asteroide), una meditació personal i a la vegada informada sobre l’equador de l’existència. El llibre és breu i es presta a la relectura modular: qualsevol paràgraf triat a l’atzar inclou una barreja entre la saviesa tècnica de l’autor, la saviesa atemporal de les seves lectures – d’Aristòtil a Simone de Beauvoir, de Schopenhauer a Virginia Woolf-, i la saviesa irreductible de la primera persona. Si la filosofia no pot canviar el què de la vida, però pot canviar el com, el com de Setiya és un equilibri entre les certeses absolutes de l’autoajuda i les ambigüitats irreductibles de la literatura. Filosofar sobre les preguntes existencials no resol el problema de viure-les, però si no es pot evitar fer el ridícul una mica, sempre és millor fer-lo des de la claredat.

Es pot datar l’orígen de la crisi de mitjana edat amb precisió: el 1965, el psicoanalista Elliot Jacques va publicar l’assaig que encunyava l’expressió, “La mort i la crisi de la mitjana edat”, motivat per la recurrència de pacients que li exposaven un problema similar. Vet-ho aquí les paraules d’un afligit acostant-se a la quarantena: “Fins ara, la vida m’ha semblat un pendent ascendent interminable, amb res més que un horitzó distant a la vista. Ara, de sobte, sento que he arribat a la cresta del turó, i allà s’estén el pendent descendent amb el final de la carretera a la vista, prou lluny, això és cert, però hi ha la mort observablement present al final”. La imatge de la muntanya o de la corba en forma d’U és ubiqua perquè la seva fisicalitat reflecteix la manera de viure la crisi: fins que no arribes al cim, pots imaginar la baixada, però només quan la veus amb els teus ulls t’entra vertigen.

Com fer passar el rodament de cap? L’assaig de Setiya no divaga, classifica i es mulla amb consells concrets. Les seves dues regles d’or per sortir de la crisi són no obsessionar-se amb sortir-ne –per ser feliç, mai perseguir la felicitat- i crear un espai a la vida per a les activitats amb “vàlua existencial”, és a dir, que no només solucionin necessitats instrumentals sinó que facin la vida positivament gaudible. El següent pas és reconèixer que amb un parell de hobbies i un recital de poesia a la setmana no n’hi ha prou. Cal canviar la manera de mirar. Totes les crisis de mitjana edat són crisis de sobrepensament: de cop i volta, les vides no viscudes deixen de ser abstraccions i comencen a pesar com lloses, precisament perquè, per primera vegada, sentim que ja no són opcions possibles. La recomanació de Setiya es podria imprimir en una pancarta anticapitalista, “no us deixeu enganyar pel poder seductor de la tria” o, en altres paraules, el valor de la vida no s’extreu de les possibilitats, sinó de les realitats.

Pensar per sortir d’un pou d’angoixa existencial és una empresa paradoxal que es pot degradar fins a l’autosabotatge: sense les preguntes filosòfiques que interrompen el flux natural del dia a dia, la suor freda no s’hauria produït de bon començament. Com pot ser, doncs, que la facultat que ens ha fet caure ens ajudi a aixecar-nos? Si el que envegem és el pilot automàtic de la primera joventut, no hauríem de fer tot el possible per deixar de donar voltes a les coses? No és més útil un gintònic que un llibre? Però aquesta pregunta només pot ser retòrica, perquè el que ha estat pensat no es pot despensar. La filosofia per a la vida adulta no ha de fer-nos obrir massa els ulls ni pretendre que els podrem tancar del tot: tal com proposa Setiya, es tracta d’aprendre a entrenar la vista fins a assolir un equilibri entre un excés i un defecte d’ignorància. Aquesta manera de mirar es pot sintetitzar en una paraula: de prop. Citant la meva frase preferida del llibre: “No sospeseu alternatives en teoria, feu zoom: deixeu que els detalls es comptin contra la gran caricatura de les vides inexistents”.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació