Un país de fusta que és pa d’or

Els noucentistes van imaginar Catalunya com un país de marbre, escriure sobre les arrels gregues més per crear-les que per descobrir-les, endegar una col·lecció de textos clàssics traduïts al català per elevar la llengua i la cultura a l’esplendor de l’universal. Era un exercici de poder, de perquè jo m’ho valc, d’esdevenir el que ets sempre que siguis tu qui tria les paraules de la definició. Segurament hauria estat més fàcil contar la història contrària: Catalunya com un país de fusta, tres segles de derrotes i malfiança respecte del poder de la cort i les seves columnes, terra que radica en comptes d’irradiar (Perejaume), bandolers, emboscats i contrabandistes; fusta que crema en barricades anarquistes i incendis carlins, branques que es recargolen en una pulsió de forma que rebutja el domini de les línies rectes del castell. Però guanya qui guanya i “clàssic” és un elogi mentre que “barroc” és un insult. Fins que escrius el teu barroc en comptes de deixar que te l’escriguin els altres.

És irònic que Raül Garrigasait, director de La Casa dels Clàssics, el nostre hel·lenista de capçalera, amb una història sobre la Col·lecció Bernat Metge encara flamant a les llibreries (El Fundadors, publicat a Ara Llibres), reconegui la seva Catalunya com un lloc més barroc que no pas clàssic. País Barroc (L’Avenç) recull onze assajos en què l’autor nascut a Solsona posa paraules a les arrels per tal de fer-se-les seves, un treball per relligar una estètica escarnida pels tòpics amb un coneixement segur d’ell mateix, la pirueta hegeliana que aconsegueix que la humiliació del derrotat, de tan pròxima amb la terra, es demostri més fonda, més forta i més fèrtil que la lluentor buida del vencedor fatxenda. El llibre de Garrigasait és com el retaule barroc del Santuari del Miracle: transforma la fusta del país en or. Millor dit: en pa d’or. Igual que el fastuós retaule de l’escultor Carles Morató i del pintor i daurador Antoni Bordons, que Garrigasait converteix en el protagonista d’un capítol, la prosa i la idea del barroc que s’articula a les pàgines del llibre és un exercici d’insurgència amb vocació fundacional, de “donar forma a una experiència rebaixada” i de vindicar una abundància que els que han escrit la història voldrien fer passar per decadència. Quan el 1777, Francisco de Zamora, “un autèntic professional de la dominació borbònica”, que treballava en nom de la “Real Disposición para destruir las deformidades arquitectónicas de los edificios” de Carles III, va veure les estàtues de fusta de mida natural que defensaven l’aparició de la Mare de Déu del Miracle, va expressar, escandalitzat, que “formadas en cualquiera de los estrechos de estos montes, detendrían a un ejército”. Més endavant en el llibre, Garrigassait escriu que “m’agrada la idea de ser un soldat de la tropa lleugera que dispara contra la falange”.

El barroc de Garrigasait participa d’una intuïció orsiana: Eugeni d’Ors va escriure que la manifestació històrica que anomenem barroc només és una expressió de “l’éo del barroquisme”, el barroc entès com “una certa actitud de l’home davant la vida” present en totes les cultures, que es contraposaria a una sensibilitat clàssica igualment universal i intemporal, el barroc com un afebliment de la raó clarificadora i classificadora en favor de la vitalitat de la naturalesa que “se’n riu del principi de no-contradicció”. L’autobiografia cultural de Garrigassait és també una dansa entre la pulsió clàssica i la pulsió barroca, entre la filosofia i la literatura, entre teoria i sensibilitat, entre la timidesa professada en públic i els solos de guitarra que perpetrava d’adolescent a Solsona amb el seu grup de rock californià, entre la calma de l’erudit i la ira de la persona. Explica l’autor que, des de fa uns anys, ha deixat d’imitar l’accent barceloní al qual va intentar emmotllar-se en arribar a la capital. La maduresa és apoderar-se de la tradició per apoderar la tradició, i Garrigasait ha posat nom a la bèstia que viu adormida al cor d’un pis de l’Eixample, a punt per recargolar-se i defensar la vida i les arrels de la falange i les línies rectes, que sempre tornen. La bèstia és barroca i clàssica alhora: és un drac que escriu.