Un mapa personal i literari amb Mercè Rodoreda

Amb Rodoreda, un mapa. Viatges, faules i lectures (Editorial Barcino), l’escriptora i periodista cultural Mercè Ibarz (Saidí, 1954) ha traçat un mapa literari amb episodis significatius provinents de la seva memòria: els que recorda i els que van sorgint a mesura que va escrivint, perquè així obra l’escriptura un cop flueix. Rodoreda, un mapa és, doncs, alguna cosa més que un llibre de memòries personal. Es tracta d’una cartografia intel·lectual i literària dibuixada amb traces de la vida i obra de Mercè Rodoreda que Ibarz coneix tan bé: fa dècades que l’estudia i ha escrit amb solvència retrats cada vegada més aprofundits sobre una de les nostres escriptores més rellevants del segle XX.

Em trobo a pler llegint llibres de memòries, autobiografies, relats i assaigs amb base autobiogràfica. La particularitat d’aquests treballs literaris, la seva personalitat, sovint es manifesta en l’enfocament de la narració, així com en la imaginació creadora del seu autor. La força literària d’aquest text dividit en set capítols rau, per una banda, en l’efecte mirall: una escriptora que escriu sobre una altra escriptora. Per altra banda, rau en l’efecte comparatiu d’obres literàries i vivències posades en relació, Ibarz estableix un diàleg figurat entre Rodoreda i escriptors contemporanis a ella, com ara Italo Calvino, Natalia Ginzburg o Anna Murià, l’amiga escriptora i periodista que va compartir amb Rodoreda dies d’exili i la posterior correspondència.

¿Com traçar un itinerari per la memòria sensorial i íntima que al mateix temps sigui una cartografia de la memòria intel·lectual i espiritual? En un dels capítols, Ibarz dona la pista: «La paraula [japonesa] per dir assaig és zuihitsu: seguir el traç amb el pinzell si pintes, deixar que el traç guiï l’escriptura si escrius». Escriure amb tota l’ànima, és a dir: amb totes les potències de l’ànima que el pinzell o la ploma segueixen perquè orienten tant el que se sap com el que hi és en estat de gravidesa i, per tant, encara no desvetllat. Quantes vegades el creador se sorprèn d’allò que ha escrit, perquè, com diu també Mercè Ibarz, és allò que «la literatura escriu per nosaltres».

A Rodoreda, un mapa, Ibarz s’aboca a l’escriptura de manera ben personal amb tot el que és i sap, seguint un traçat sobre el mapa de la vida accidentada, intensa i adolorida de Mercè Rodoreda, caminant, és clar, sobre un itinerari propi cosit amb lectures, viatges, investigacions i recreacions literàries del que també podia haver sigut, qui sap, ja que és a través de la imaginació, a vegades poètica, que es poden reconstruir episodis que són forats, però que potser no ho són a la vista del que Rodoreda va escriure en la seva obra: transposicions de pensaments i sentiments amb els quals es podia omplir el buit.

Com passa amb tots els grans escriptors, el món de Mercè Rodoreda és un univers, com el que segons la seva pròpia visió genial va pintar Ángeles Santos. Ibarz agermana Rodoreda i Santos de manera fraternal, ja que durant una època, en els seus anys de París, Rodoreda va pintar: l’escriptora es va sentir atreta per l’expressió plàstica del món i les seves criatures fràgils que després, amb tanta força visionària (imaginatio vera, com en deien els medievals), va recrear en la seva literatura més onírica, més imaginativa, més esotèrica, més il·luminada. Les seves aquarel·les podrien haver il·lustrat La mort i la primavera, Viatges i flors o Quanta, quanta guerra.

Rodoreda, un mapa, de Mercè Ibarz, és el relat creatiu d’un itinerari personal relacionat amb un tu, el de Mercè Rodoreda, en una conversa intemporal: en l’escriptura «els temps es donen mesclats» perquè es donen en la intimitat de l’ànima, en aquest cas travessada per les capes de cultura de les dues Mercès. Capes de referents i vivències culturals que van des de la mirada sensible que permet anar més enllà dels límits d’una pintura –o de la lectura d’un llibre que obre finestres al pensament, o de la visió d’una pel·lícula amb un guió amb fondària–, fins a la reflexió que s’aproxima a la realitat. Aquest misteri que l’art i la literatura manifesten, expressen i aboquen a la creativitat i, qui sap, potser també a una transformació espiritual.

Un llibre, un autor, poden canviar la vida del lector perquè poden actuar d’agents provocadors. Sens dubte el diàleg amb els clàssics inspira i, com una estrella, potser orienta el sentit dels mapes i no només els mapes terrestres. Perquè Mercè Rodoreda ja és en un empiri amb els creadors contemporanis que Mercè Ibarz posa de costat en una imaginària comunió dels sants. Utilitzo aquesta imatge perquè em sembla molt gràfica del que la mateixa Rodoreda va escriure a Aloma i que Ibarz recull en el seu magnífic llibre d’assaigs creatius, literaris, amb base memorialística, autobiogràfica: «¿Què és morir-se? Tornar-se estrella».