Un caos amb mètode

Quan érem petits ens van dir que als anuncis hi posaven coses que no vèiem, imatges que duraven una fracció de segon insensible a l’ull, però no a la ment, amb la intenció d’influir més i millor en els nostres desitjos i passions, o sigui, en la psicologia dels possibles consumidors, que érem tots.

Recordo que a vegades em concentrava i m’esforçava a veure si captava les imatges en qüestió, perquè deien que d’erotisme anava la cosa. Aleshores, però, vaig entendre que de manera general hi havia un element pervers en la publicitat, que deuria ser il·legal, i em revoltava pensar que es pogués jugar amb el cap de les persones amb total impunitat.

Això passava durant els anys setanta del segle passat. Cinquanta anys després, les qüestions que aleshores es plantejaven han fet un doble salt. Primer, de la televisió a internet – una tecnologia que llavors era mera ciència ficció – en la forma de xarxes socials, blogs, aplicatius i buscadors d’informació. I segon, de la publicitat a la política, tractant la segona definitivament com una variant de la primera i amb les seves mateixes regles.

El que es crea a la xarxa, però, lluny de quedar-s’hi, té repercussions ben vives en el món real de carn i ossos, i això és el que ja fa uns quants anys van saber veure abans que ningú els tres personatges principals de Los ingenieros del caos (Ed. Oberon) del sociòleg italià Giuliano Da Empoli, important no només per tenir coneixement al voltant del com i del què està feta la política avui, sinó sobre el principi de la configuració de la que vindrà.

El primer és el més conegut, Steve Bannon, que va ser el director de la campanya mediàtica que va dur Donald Trump a la presidència dels EE.UU. el 2016, combatent de la globalització des de la dreta més reaccionària, el somni del qual és paradoxalment la implantació d’una Internacional Populista.

L’ultradretà Jair Bolsonaro | Foto: Agência Brasil

El segon és Milo Yannopoulos, un bloguer anglès, definit pels seus admiradors com “un creuament entre un pitbull i Oscar Wilde”, mestre de la queixa a través d’invertir-ne la transgressió. Si abans l’esquerra era entesa com l’oposició al sistema, Yannopoulos està al darrera de la creació de la imatge de l’esquerra com a enemiga de la llibertat d’expressió, amenaçada per l’ortodòxia progressista del políticament correcte. Entusiasmat, Steve Bannon va cooptar Yannopoulos, catalogant-lo com un “nihilista immoral. Vaig saber des del primer instant que seria un fantàstic meteorit”.

Tots els personatges que formen part de la trama que explica G. Da Empoli són deixebles de Carl Schmitt

I el tercer respon al nom d’Arthur Finkelstein, que malgrat ser jueu es va convertir en el primer conseller de Viktor Orban, el president ultra d’Hongria, paladí de la tradició, la família i la cristiandat. L’especialitat coneguda de Finkelstein no és la promoció del seu candidat, sinó la destrucció del seu adversari.

Tots els personatges que formen part de la trama que explica G. Da Empoli, i que han forjat en bona mesura el món en el qual avui ens movem, són deixebles del jurista i filòsof polític, pròxim al règim nazi, Carl Schmitt: la política consisteix principalment en la identificació d’un enemic, real o imaginari, i sobre aquesta base es construeix una comunitat de persones unides en una mateixa lluita. Tots es presenten com a marginats enfront de les elits – encara que Orban, Trump o Bolsonaro formin part de l’establishment des de fa dècades – i això els interessa especialment perquè una de les estratègies del populisme, vingui d’on vingui, és fer miques, per acabar negant, les categories dreta/esquerra. Quan l’enemic és presentat com el poderós i l’immigrant, la batalla – el diàleg aquí ja ha deixat d’existir – no és d’un cantó a l’altra, sinó de baix a dalt i de dins a fora, i així es va construint la ficció del poble amenaçat, captant l’adhesió de tots els furiosos i revoltats i no només la dels ultranacionalistes.

Tal com ho diu Da Empoli, “per als nous Doctors Fantàstics de la política, el joc ja no consisteix en unir les persones a l’entorn d’un denominador comú, sinó, al contrari, en inflamar les passions del major número possible de grupets i, de seguida, ajuntar-los encara que sigui a contragust”. Avui, doncs, les majories no es busquen al centre, sinó als extrems i la polarització no és fruit de l’atzar, la polarització es planifica. “Cultivant la còlera de cadascú, l’alogritme dels enginyers del caos dilueix les antigues barreres ideològiques i rearticula el conflicte polític tenint com a base una simple oposició entre ‘el poble’ i ‘les elits’”.

No ens enganyem, el que interessa a aquests manipuladors no és la política, de la qual en realitat abominen, sinó l’opinió pública. La tecnologia actual posa al seu abast un nou tipus de propaganda que es dirigeix directament, i personificada, als diferents segments socials als quals es vol subordinar a través de la disseminació de missatges que alimenten emocions negatives, que són les que proporcionen una major adhesió. D’aquí l’èxit de les fake news o de les teories de la conspiració. Passa però que aquests homes, que sens dubte van saber veure alguna cosa que la majoria de nosaltres encara estem mirant d’entendre, estan al servei – aquests sí – de polítics amb pocs escrúpols per als quals el benestar social no entra en la llista de les seves prioritats.

La campanya presidencial de Bolsonaro va esquivar els límits imposats per Facebook als continguts polítics comprant números de telèfon.

La campanya presidencial de Bolsonaro va esquivar els límits imposats per Facebook als continguts polítics comprant números de telèfon per a bombardejar segments estudiats de la població amb mentides absurdes sobre l’adversari. Comparats amb els debats i els arguments, lents i racionals, de l’anomenada vella política, és en la indignació, en el prejudici racial o sexual, en la por, en la vulgaritat i en els insults, que els enginyers del caos capten l’atenció del seu públic objectiu. Andy Wigmore, estrateg del Brexit, ho deia així: “quan publicàvem alguna cosa sobre economia, rebíem tres o quatre mil likes com a màxim. Però cada vegada que incloíem un factor emocional en teníem, sempre, almenys quatre-cents o cinc-cents mil, a vegades dos o tres milions de likes”. Si amb aquesta manera de fer es perjudiquen els drets i la dignitat de minories racials, dones o homosexuals, tant li fa, i si els polítics, o les anomenades elits enemigues, s’ofenen, millor encara, és el senyal inequívoc que estan desconnectades del poble. “Nosaltres – diu el manipulador – fotografiem la realitat”.

I no li falta raó. El neoliberalisme ha portat molts i variats motius d’enuig i de ràbia. El problema és qui recull aquesta por i aquesta còlera, perquè les noves tecnologies, si bé és cert que necessiten d’una regulació legal urgent, han vingut per quedar-se. Deixant de banda els abusos, diu Da Empoli, la força dels enginyers del caos és la de recordar-nos que la política no només és feta de números i d’interessos. Per molt que hàgim entrat en un món nou, algunes coses romanen. La força d’una visió política, la capacitat de lideratge, saber traçar un camí i despertar passions: “No existeix cap projecte polític victoriós que no dugui en si mateix la voluntat contagiosa de transformar la realitat, encara que sigui donant unes quantes passes enrera, com desitja la majoria dels nacional-populistes”.

Fins ara, han estat aquests els que han sabut recollir la ràbia i la impotència estesa pels carrers de tants països. L’autoritarisme postdemocràtic ha sabut reconduir el neoliberalisme per als seus propis fins mitjançant les noves tecnologies. I en això porten uns quants anys d’avantatge respecte de les forces moderades i progressistes, que fins que no aprenguin a dominar aquest nou llenguatge, omplint-lo de continguts propositius diferents i d’emocions positives amb capacitat de contagi, no començaran a sortir del pou on ja fa massa temps que van caure.