Un brindis pel cringe

Hi ha dos tipus d’artistes: els que s’amaguen darrere la seva obra i els que la carreguen sobre les espatlles. Basant-nos en aquesta entrevista de Rita Roig a Martina Millà, els podríem dividir entre mironians i dalinians. I tiraré pel broc gros, però les darreres dècades de mainstream català han estat més aviat mironianes. Fa unes setmanes molts mitjans parlaven de l’aturada de Manel i, tot i que fa temps que el grup ho sabia i el públic ho ensumava, no es va fer ni un sol gest grandiloqüent (en Gisbert els qualifica d’”horterada”). Aquest decòrum burgès funciona molt bé, perquè és literal i, sobretot, digne: diu Millà que, a Miró, Dalí li feia molt de cringe. És precisament aquest cringe el que explica perquè els del segon grup costen tant de veure: la vergonya encara és un valor importantíssim en el nostre criteri artístic. Només els que saben que mai seran admesos pel cànon i els que han triat trencar-lo metòdicament són hàbils a l’hora de sobrepassar la por al ridícul. I cal brindar per ells. 

Albert Serra és probablement el dalinià més evident que hi ha ara mateix a casa nostra, i tot just publica Un brindis per Sant Martirià (H&O), que fa reviure el pregó que va improvisar a les festes de Banyoles i que permet entendre perquè la seva força surt de no tenir por al ridícul. Escriu: “L’element lúdic, per la seva pròpia naturalesa, com us podeu imaginar, és una festa, penseu en el Carnestoltes, qualsevol forma de festa és per definició incontrolable i l’única manera de dur-ho a la pràctica i de gestionar-ho d’una manera organitzada és amb aquesta eina tan paradoxal que és la creació del caos. Això també es va convertir en el cor de tota la fabricació de les meves pel·lícules, amb un petit element afegit que ho ha acabat de fer, potser fins i tot més emocionant, que és el concepte de ficció”. 

Serra no perd cap oportunitat per reivindicar les avantguardes i no hi ha res més avantguardista que aplicar un tipus de trencament de forma metòdica. En el seu cas, aquesta norma és el caos, perquè només a partir de la creació metòdica de caos arriba a la veritat de les coses: el seu treball amb els actors (sovint no professionals) consisteix a donar-los instruccions contradictòries, posar-los en situacions de vulnerabilitat i, en definitiva, trolejar-los per aconseguir que es comuniquin de la manera menys conscient (i per tant més genuïna) possible amb la càmera. Serra ha parlat moltes vegades sobre la seva manera de filmar, però no tantes sobre el seu veritable interès artístic, la literatura. Fa poc vaig poder visitar la seva biblioteca personal i vaig comprovar que la separació entre el que fa i el que llegeix no és tal, perquè les seves lectures es regeixen exactament per les mateixes premisses que la seva obra fílmica. 

Al capítol de La Llibreria que dediquem a Albert Serra hi ha molta més informació en els moments d’humor que en les recomanacions de crítica literària. Serra ha llegit Proust i Stendhal en tres idiomes diferents, d’acord, però a les seves prestatgeries també hi ha sis llibres sobre el CEO de Ryanair, Jordan Peterson per llegir al lavabo, finança personal per dummies i el dret penal romà (“perquè s’ha d’estar preparat”). Només l’aplicació metòdica de l’esperit lúdic pot justificar el fet d’empassar-se més de mil pàgines sobre Ryanair, i només mil pàgines sobre Ryanair li poden oferir alguna cosa de veritable. Com fa amb la tria d’actors, Serra defuig tot allò que es blinda amb moltes capes d’autoconsciència (i, per tant, gairebé tota la literatura actual), perquè només el material en brut de les coses es presta a ser esventrat.

Escriu Serra a Un brindis per Sant Martirià que quan va introduir l’element lúdic al procés de creació va experimentar una inversió de valors, és a dir, una reverberació del joc a la vida real. La separació entre fabricació d’art, ficció i vida havien deixat de ser tals sota la premissa de la diversió, que contraposa a “avorrir-se buscant l’èxit”. To be free you have to be cringe, diu el mem, però per viure la vida com a obra cal ser metòdicament cringe.