Txell Feixas: “Les valenties quotidianes són les més importants”

Fa quatre anys que Txell Feixas és a l’Orient Mitjà i la periodista ha entrenat bé la mirada. Té els ulls ben destapats, sap veure-hi cap a totes bandes (les raons de qualsevol bàndol), i ho fa lleugera, sense el pes de cap prejudici. Parla amb calidesa, el que et diu li importa, els altres li importen, tota ella supura sensibilitat i comprensió. Hi ha companyia en la seva veu, sembla que et doni la mà. Les seves paraules són rigoroses i gaudeixen d’una absència de paternalisme i condescendència que les fa atractives i molt necessàries. Després de deu anys fent economia a Madrid i seguint la crisi financera fins al final, Feixas va decidir que era hora de canviar. El cos li demanava històries més humanes i l’oportunitat li va arribar lluny del PIB, els costos i els resultats empresarials. Disposada a escoltar a l’altra banda de la Mediterrània, Txell Feixas s’endinsava en un nou repte. La corresponsal de TV3 i Catalunya Ràdio confessa estar nerviosa quan toca parlar del seu primer llibre, Dones Valentes (Ara Llibres), un homenatge a les supervivents feministes que no s’encongeixen davant del patriarcat i que han decidit canviar la història de l’Orient Mitjà per començar a caminar lliures.

Què és el que et va motivar a escriure Dones valentes?

Ara Llibres em va comentar que veia un llibre en la meva feina i ràpidament els vaig dir que jo no ho veia perquè no era una escriptora sinó una periodista i que ser periodista no em feia escriptora. A més que jo no em considerava ni molt menys analista ni experta en geopolítica a la regió i que per a això ja hi havia molta altra gent a Catalunya que em donava mil voltes per molt que jo ara visqués al Pròxim Orient. Però ells em van dir que no volien res d’això. La frase va ser: “Volem un llibre amb la teva mirada, la mirada sobre el que tu consideris que més t’ha sacsejat durant aquests quatre anys al Pròxim Orient”. Llavors, aquí ho vaig veure molt clar: el que més m’havia sacsejat, moltes vegades més que les bombes, que els morts, que els ferits, que les primeres línies de front, era com les dones m’havien explicat tot allò que havia vist amb els meus ulls. Els seus relats, que em resumien una regió, una guerra, un conflicte… Les seves històries tenien una riquesa que no havia trobat en altres indrets. En els quatre anys que duia a la regió, havia pogut parlar amb moltes dones que m’havien impactat moltíssim i a qui creia que no havia fet prou justícia amb les peces que havia elaborat per ràdio i televisió, ja que només en podia donar els titulars. Sentia que m’havia quedat dins moltes coses a explicar. D’altra banda, Dones valentes va sorgir per fer-me justícia a mi, per treure tot allò que també necessitava recol·locar emocionalment i que vaig decidir explicar d’una forma més literària, que és el que he intentat fer.

La valentia és present durant tot el llibre. Què és per tu una dona valenta? T’ha canviat aquest concepte després d’haver escrit el llibre?

La valentia és una paraula que ha ressonat durant tota la meva infància, ja que a casa meva, com passa a molts pobles, sempre hi havia un Cal i a la meva família era Cal Pere Valent pel meu pare. A casa, la valentia sempre l’hem donat per feta. En el cas del llibre, el títol Dones valentes té aquests dos conceptes que resumeixen la realitat que més m’ha canviat aquesta experiència: dones, amb tots els prejudicis que jo duia a l’esquena pel que fa a la dona al món àrab i després, el que jo entenia com a valentia a Occident i que no s’acabava d’ajustar aquí a Orient. Per tant, dones i valentia són dos conceptes que, quan vaig venir al Pròxim Orient, em van saltar pels aires i a més, de forma relacionada. Per mi, una dona valenta no té per què ser cap de les heroïnes anònimes que dibuixo en aquest llibre sinó que una dona valenta també ho pot ser a Occident, i ho és. I considero que les valenties més importants i les que més m’han impactat són les quotidianes, les del dia a dia, no les grans heroïcitats, sinó les històries de les coses petites i que resulten ser enormes, immenses.

Quina és la història que més t’ha remogut?

Crec que la història de la Hiyam, una jove yazidita de 16 anys que la van segrestar, que la van vendre tres vegades, que la van violar i que es va quedar embarassada de l’últim extremista que  va abusar d’ella. Però, a més, un cop ja va ser lliure de l’Estat Islàmic,  va ser capaç de sobreviure-hi i quan pensava que ja havia estat alliberada i podia començar la seva recuperació vital i emocional, el pitjor d’aquest drama encara estava per venir. La seva pròpia comunitat, pels prejudicis culturals i les seves tradicions, la va rebutjar perquè havia tingut un fill de l’Estat Islàmic, és a dir, de l’enemic que volia aniquilar-los i per tant, li van comentar que ella es podia quedar, però que el seu fill no. Aquestes noves circumstàncies van fer que la Hiyam decidís deixar al seu fill a una onege. Em va trencar el cor… Primer, perquè aquella noia és capaç de sobreviure a un drama que crec que poques dones podríem aguantar i a més, veus com la desmunta el que al final ens mou a tots nosaltres: que els nostres ens estimin. Quan no percep que la seva gent està al seu costat, que la cuida, li dona suport i l’estira amunt, és quan s’ensorra de veritat.

Em va trastocar veure com es desmuntava quan li parlaves just d’aquest dolor entre la seva comunitat, però també em va doldre molt veure com ella, tot i ser conscient que Occident havia estat retransmetent tot aquell genocidi, donant-lo en directe i parlant-ne molt però sense assistir a les víctimes, no m’ho tenia en compte. És més, tenia la solidaritat de regalar-me la seva història quan potser jo, en el seu lloc, l’últim que hauria volgut fer és explicar una intimitat tan gran a algú que ha estat còmplice com a societat. Em va fer pensar molt i més, sabent-hi que amb el temps, la Hiyam tenia la il·lusió que la comunitat finalment acceptés a la seva filla, un fet que malauradament no va acabar passant.

Les protagonistes del teu llibre t’expliquen històries molt íntimes i crues. Com a periodista, quin és el camí que consideres que s’ha de seguir per aconseguir que t’expliquin les seves experiències però sense fer-les patir?

No et sabria dir que hi hagi una manera de fer-ho, però sé que si tu ets conscient que no vols travessar segons quins límits, no els passes. Jo crec que és el que fem sempre amb el meu equip, l’Oriol i el Tariq: debatre fins on volem anar amb aquella persona, què no volem que passi. En el cas de l’entrevista de la Hiyam, la línia era molt fina entre voler saber fins a on havia patit, però no acabar-la d’empènyer al pou d’on ella feia temps que volia sortir. Informar del dolor, però sense ser paternalista ni groga. És un equilibri difícil, però crec que si tens una mica d’empatia i una mica de cor i humanitat veus on pots apretar i on no, què has d’escriure i que no. Un moment que recordo molt va ser quan la Hiyam es va posar a plorar perquè no aguantava que la seva gent la critiqués i la fes culpable del que li havia passat. En aquell moment, vam parar la càmera i vam decidir que no es parlava més, encara que ens quedessin moltes preguntes per fer-li. Els tres, amb llàgrimes als ulls, ens vam mirar i no vam haver de dir res, només vam aturar tot i aquí es va acabar. Crec que si ets personeta, hi ha un moment que el cap i el cor et diuen que paris, ja no vols saber res més. Només volia abraçar-la i marxar.

“Dones i valentia són dos conceptes que, quan vaig arribar al Pròxim Orient, em van saltar pels aires”

Al llibre dius que les dones del teu llibre “no són víctimes del masclisme, sinó supervivents feministes”…

Aquestes dones són gotes malaies que gota a gota fan forat al patriarcat fins a aconseguir esquerdar aquesta roca del masclisme. I quan totes elles t’expliquen les seves històries, t’adones que moltes no són feministes de forma conscient com a Occident, sinó que s’hi han tornat. Elles, en molts casos, no m’han parlat del concepte feminisme quan les he entrevistat ni ha sortit a cap de les converses que hem tingut. Segurament, si algunes d’elles sabessin que estan en aquest llibre, entendrien que són dones valentes, però pel que fa al lligam feminista que estableixo, seria molt probable que no fossin conscients d’aquesta ideologia, perquè per elles ser així determina que neixin o no neixin i que no les matin durant la seva vida per ser dona. És un altre enfocament molt diferent.

Creus que aquesta movilització feminista als països d’Orient Mitjà podria arribar a convertir-se en una primavera àrab de gènere?

Sí. Jo crec que les primaveres àrabs van ser assajos generals pel que ara estan construint, encara que serà molt més a poc a poc i no tan explosiva, però donant passos més segurs que abans. A les primaveres àrabs, les dones es van adonar que al carrer cridaven tots junts, inclús els seus companys homes, per elles i els seus drets. Però, a casa aquells mateixos homes i companys les manaven a fregar, a cuinar o a escombrar. La revolució es feia a l’espai públic, però no a l’espai domèstic privat. Dones d’Egipte, d’Iraq, del Líban t’expliquen que van aprendre la lliçó i que on ha de començar la llavor del feminisme és just a casa seva. Durant molts anys, en aquesta regió hi ha hagut moltes autoanomenades democràcies, règims o dictadures que s’han dedicat a dir que el feminisme era una herència de l’ocupació occidental o una importació del capitalisme. Però quan la connectivitat i la globalització van arribar, va saltar pels aires tot el temps que les elits i el poder van intentar que la dona no sabés que tenia uns drets o que hi havia unes xarxes amb un poder que es podia explotar. Ara, la dona és conscient a molts llocs que té una força individual i col·lectiva molt gran, que funciona i que amb ella es pot fer la revolució.

Hi ha molts estereotips al voltant de la dona àrab. A Occident se’ns sol mostrar la imatge d’una dona submisa i amb vel,  però a Dones valentes trenques amb aquesta concepció.

No només amb el llibre sinó des del periodisme d’aquí s’ha d’intentar trencar estereotips de gènere. Clar que hi ha dones velades, però no tota la dona al món àrab és velada. I que vagi velada no la fa incompatible en ser feminista, ni en ser activista, ni en ser una dona formada. Clar que hi ha dones submises, però és que n’hi ha també el contrari, que són molt empoderades. I per descomptat que hi ha dones que estan poc formades, però és que n’hi ha que ens donen mil voltes. L’estereotip de gènere s’ha d’anar trencant a través de pedagogia i divulgació, com també s’ha de destruir l’estereotip geopolític, aquesta línia vermella entre Orient i Occident, barbàrie i civilització.

Al llibre parles d’enginyeres, treballadores socials, escriptores, milicianes, dibuixants… Com són vistes totes elles a la seva societat?

En molts casos hi ha rebuig encara. Per a mi, són dones molt valentes. En primer lloc, per fer el que fan, algunes han de trencar el seu nucli més íntim i familiar. Això passa amb la miliciana kurda que apareix al llibre, una dona que, per anar a agafar les armes i autodefensar-se del masclisme i el gihadisme, ha de començar trencant amb els de casa seva. Però també ocorre amb la Madj, la palestina enginyera que a casa la volen com a molt sent doctora o mestra i si pot ser que sigui mare, casada i estigui tancada a casa. Després, per fer aquest pas endavant, han de trencar una segona pressió, que és la de la comunitat, ja que arriscant-se elles, molts cops fereixen l’honor, el mal entès honor familiar. I finalment, hi ha un tercer cercle, el del poder i el govern d’aquell país. La valentia creix en tot de cercles al seu voltant, és una resistència absoluta contra totes les parets que es van trobant per fer el camí que volen com a dones.

En molts països, l’honor és més valuós que la vida

L’honor familiar és un concepte que apareix en diversos moments del llibre i que sembla estar molt arrelat a països com per exemple l’Afganistan. Com és de fort aquest concepte?

En molts països, l’honor és més valuós que la vida. Si has perdut una pàtina d’honor, val més que moris, que et matin o fins i tot que t’assassinin. I el pitjor d’això és que, culturalment, ho poden arribar a pensar alguns pares de les seves filles. En el cas de l’Afganistan, en el primer capítol, la Laia, doctora i amiga meva catalana, em va comentar que havien matat a una noia perquè abans de casar-se l’havien enxampat mantenint relacions amb un altre noi i que el seu pare pensava que era el millor que li podia passar després del que havia fet. Davant d’aquesta situació, tens dues opcions: pensar que aquest pare és un monstre, que no ho és, o que culturalment, la pressió i el que tenen inculcat és tan gros que arriben a pensar que és millor que mori una filla abans que visqui amb la creença que l’honor ha marxat d’ella o la família. Aquests casos m’han fet reflexionar molt sobre la necessitat que tenim de no jutjar si no coneixem culturalment i tradicionalment què mou els fils en aquella comunitat que expliquem. Si no hi ha aquesta conscienciació, els nostres errors poden ser terribles.

En el capítol dedicat a la Khadija, una jove que està a punt de parir a una zona de l’Afganistan, aquesta li comenta a la Laia que si és nen que faci el que calgui, però que si és nena no la salvi. Què va suposar per tu una frase tan colpidora com aquesta?

A mi aquesta frase em va fer que durant una nit no dormís, que plorés, que necessités que l’endemà la Laia m’ampliés el que m’havia dit, em va remoure per dins. Finalment, vaig aconseguir descansar una mica, però sense deixar de donar-li moltes voltes, perquè el que havia acabat de sentir era com una sentència de mort. En aquell moment, estava immersa en veure com neixen les dones a aquesta banda de la Mediterrània i mentre parlava del naixement de les nenes al Líban, em va arribar aquesta història amb una frase que em va afectar molt, de la qual vaig anar estirant del fil i en va néixer la història de la Khadija. Em va impactar tant que va fer que decidís canviar el principi del llibre, ja que no tenia pensat que es convertís en el primer capítol de Dones valentes.

Parlem de les milicianes kurdes. Hi ha un capítol on fas referència a la Lara, una jove catalana que va marxar de Catalunya per unir-se a la revolució kurda i lluitar contra el gihadisme a Kurdistán.

La Lara és una noia que em va impactar molt. Físicament era molt delicada, no arribava a la trentena, amb una expressió molt dolça i una gran potència interna, era molt forta. L’apropament va ser difícil i estrany perquè ella no s’acabava de refiar dels mitjans de comunicació veient com a vegades manipulen la història de les milicianes kurdes amb narratives que són més de propaganda, occidentalitzades i que no responen massa a la realitat. Es va acostar a nosaltres demanant que l’expliquéssim quin era el nostre projecte, què volíem saber d’ella i quin era el nostre objectiu. Ho vaig trobar molt intel·ligent, ja que algú que t’explica la seva història ha de veure si a qui li explica en farà un bon ús. Vaig agrair molt que la Lara parlés amb nosaltres perquè se la jugava cas que tornés a Espanya i algú la identifiqués, hauria pogut tenir problemes amb l’Audiència Nacional. A més, pel que fa a la seva família, que no sabia què feia, la podien reconèixer encara que li tapéssim la cara. Que el seu cercle familiar s’assabentés d’on estava i a què es dedicava, suposava provocar un terratrèmol a casa. El que em va sorprendre molt de la Lara va ser que tenia molt clar que ella havia d’estar allà i que com a individu no valia tant com a col·lectivitat. Aquella causa en què ella creia fermament l’havia moguda a fer 4.000 quilòmetres, a creuar el Tigris, i passar de ser una activista a Catalunya a una dona amb una arma a Kurdistan. La Lara, amb una gran pedagogia, deia que actuaven en autodefensa, ja que feia temps que tenien al govern turc per una banda i als gihadistes per una altra. Em va semblar d’una puresa, d’una força i un creure pel que lluitava que tant de bo durés més. Aquesta actitud és molt pròpia d’una edat i després perdem aquesta il·lusió. La Lara creia en la causa de totes totes, això ho vam percebre  els que estàvem amb ella. De fet, quan ens va dir que si havia de deixar-s’hi la vida, ho faria, es va fer un silenci enmig de l’entrevista que ens va posar un nus a la gola. Allò no era cap broma. El pitjor és que l’atac del govern d’Erdogan a Kurdistan que ella va intuir durant l’entrevista, es va acabar fent realitat.

Al llibre fas referència al poble de Jinwar, un poble on només poden accedir-hi dones. Què va suposar per totes elles aquest espai? Parlo en passat perquè el poble va ser bombardejat per Erdogan.

Jinwar era un poble per a noies joves que l’única sortida que veien per evitar que les casessin, era escapar. D’altra banda, hi havia les vídues de soldats o milicians que havien lluitat contra l’Estat Islàmic i que s’havien quedat soles amb fills, vulnerables i també hi havia les que escapaven de l’abús i la violència domèstica que està tan normalitzada en aquesta regió. Per totes elles, Jinwar va suposar l’alliberament i per algunes, amb una edat adulta, l’emancipació per primera vegada. La Zeinab, que ja tenia un fill gran, ens va comentar que per primer cop a la vida se sentia emancipada. Aquestes dones van trobar a Jinwar la llibertat, la comunitat, el cuidar-se entre totes, el descans, la pau. Era un espai que, irònicament, deien que era una safe zone. En llocs de guerra hi ha les anomenades safe zones, espais que no es poden bombardejar. Jinwar es va convertir en una zona de seguretat humana que protegia les dones i els infants dels cultius on el principal enemic era l’home.

Hi ha esperances de poder recuperar el projecte?

Quan vam parlar amb la gent de Jinwar encara estaven amb el poblat totalment bombardejat, malmès i molt perillós per tornar-hi. Però, ens van dir el següent: “Ens han mort el lloc, però la llavor està plantada”. Aquesta llavor és ideològica, els han matat físicament l’espai, però el tornaran a construir a on sigui del Kurdistan perquè la ideologia, la gent que hi creu, les dones que van arrencar aquest projecte, continuen sent-hi. Per tant, no tinc cap dubte que en aquest moment les mateixes dones que eren a Jinwar treballen per plantar aquesta llavor en una altra banda.

La Bushra és una refugiada palestina que viu al Líban i l’Allà és una nena refugiada siriana que treballa venent ampolles d’aigua a Beirut. Totes dues pateixen en algun moment una mostra de rebuig per la seva condició de refugiades. D’on sorgeix aquest odi?

Hem de tenir en compte que al Líban hi ha quatre milions de persones pertanyents a la comunitat libanesa local i ara hi ha un milió de refugiats sirians i gairebé mig milió quatre-cents mil palestins. M’agradaria veure com reaccionaríem nosaltres a Catalunya si ens arribessin milions de refugiats i no fos com Catalunya, sinó que fos un país com el Líban amb la pobresa que ja pateix. És pobresa sobre pobresa. A més, tenen un govern que en lloc d’ajudar a la comunitat local i la nou vinguda perquè pugui sobreviure, el que fa és atiar el discurs de l’odi i la xenofòbia. Aquest poder polític culpa als refugiats de tota la corrupció i la mala gestió que durant anys han fet que els libanesos no tinguin el que haurien de tenir per comptar amb una base suficient perquè no trontollin d’aquesta manera amb l’arribada massiva de refugiats. Per tant, no és que no vulguin els refugiats, sinó que els libanesos no volen anar més enrere del que ja estan i en molts casos, es troben en el llindar de la supervivència. El govern, en lloc de fer la seva feina, ha buscat en els refugiats un vot expiatori perfecte per culpar-los de tots els mals d’una societat que no ha volgut gestionar mai sinó enriquir-se’n. D’acord amb això, clar que hi ha gent que es creu aquests discursos de l’odi que creen els poders polítics i trobes casos de gent racista, xenòfoba, però encara que facin mal de veure, m’agradaria ressaltar que la societat libanesa és un exemple, ja que m’hauria agrada’t veure quants països amb la situació del Líban haurien aguantat aquesta situació i portar-la com l’han portada. Amb moltes coses a millorar segur, però no es pot generalitzar. No m’agrada posar com a subjecte la societat libanesa perquè és injust i és empatitzar poc. D’altra banda, s’ha de pensar que determinades actituds sempre tenen alguna cosa darrera que les fa ser d’aquesta manera. Si tu tens cada dia a mitjans del govern emetent uns missatges que assenyalen a determinats col·lectius com a responsables de la teva pobresa, segurament, quan surtis al carrer, el primer que voldràs fer serà assenyalar al que condideres  culpable de tots els teus mals.

T’has plantejat fer un nou llibre on veure què ha sigut de les protagonistes de Dones valentes?

Aquesta és una mica la idea de l’últim capítol on es retroben totes. Algunes han millorat substancialment la seva situació, d’altres han empitjorat… Hi ha dones amb les quals no hem pogut seguir la seva situació i d’altres, perquè les hem pogut seguir, per humanitat, perquè estan al Líban i perquè ens surt, les ajudem amb el que podem. Informar i implicar-te no és incompatible amb aquest tipus d’informació. Em fa gràcia que molta gent em digui que vol saber més, que volen un segon Dones valentes amb les mateixes protagonistes i veure què els ha passat. Però, malauradament són col·lectius vulnerables i el seu seguiment és complicat perquè potser et donen un número de mòbil que ja no tenen o bé estan en un altre camp de desplaçats i ningú en sap res. Són persones difícils de contactar, però per mi seria un gran regal saber què fan i com estan.