Homenatges i influències d’Irene Solà

El periple públic de Canto jo i la muntanya balla va començar fa cosa d’un any i mig. El gener de l’any passat, Irene Solà guanyava el Premi Llibres Anagrama amb la seva segona novel·la. Després de la concessió van arribar l’expectació, la publicació del llibre, l’acollida del públic i la crítica, altres premis, entrevistes, presentacions, etc. Del text se n’han dit moltes coses; totes han estat fonamentalment elogioses. Gairebé sempre se’n destaca la conjunció victoriosa de la forma i el fons. Aquesta vegada, però, no ens fixarem en el contingut; avui volem abordar els elements complementaris de la novel·la: influències, homenatges i imaginari. Tot allò que ha ajudat a convertir la novel·la en el que és. Solà ja ha explicat més d’una vegada que la seva forma de treballar passa per “alimentar-se”. L’autora integra tota mena de fonts inspiradores; fonts que van deixant un pòsit. D’aquest pòsit en recupera alguns elements per armar l’obra naixent. També ha declarat que en el seu cas l’escriptura no comença quan acaba el procés de documentació. Totes dues línies de treball avancen simultàniament.

La coberta de Zallinger. Les influències d’Irene Solà no són només literàries; l’autora ve del món de les arts visuals (és llicenciada en Belles Arts) i les arts plàstiques i audiovisuals són una inspiració reconeguda. Entén el llibre “com un objecte” i considera que la coberta forma part d’un tot on, evidentment, mana el text. Per donar amb la portada que coneixem, Solà explica que va enviar un “atles d’imatges” a Anagrama. En aquest atles s’hi detallava l’imaginari visual amb què havia estat treballant durant l’escriptura. L’atles vindria a ser el ‘lookbook’ que s’utilitza en cinema. A Solà li interessava que a la portada es mostressin animals prehistòrics. L’equip de dissenyadors d’Anagrama li va presentar “moltes possibilitats” per poder acomplir aquest interès. Solà i Isabel Obiols, l’editora de Llibres Anagrama, van acabar decidint-se per una obra de Rudolph F. Zallinger.

L’aparició d’animals prehistòrics a la portada és “una picada d’ullet” a una idea fonamental del llibre: les capes. “Qualsevol territori està recobert de capes”. La idea té a veure amb “la necessitat de respondre què ha passat allà al damunt”, apunta Solà, que no volia confondre el lector amb una portada “bucòlica o romantitzadora, volia una cosa més punky”. Els animals prehistòrics de la portada bé podrien ser els que van viure a la capa mil·lenària dels voltants de Camprodon (un dels escenaris de la novel·la) o Barcelona. Per entendre el sentit de la coberta, l’escriptora també dona el nom de Mark Dion, un altre referent, “un artista que treballa amb aquest tipus d’imaginari”. Zallinger, per cert, va ser un artista-muralista nord-americà que treballà motius científics i naturals en grans murals. Dues de les seves obres més conegudes són L’era dels rèptils i Marxa del progrés. La portada de Canto jo i la muntanya balla reprodueix una part del mural L’era dels mamífers (1967), conservat al Peabody Museum of Natural History de la Universitat de Yale. Zallinger va morir el 1995.

La cita de Laxness. Canto jo i la muntanya balla s’obre amb una cita de l’escriptor islandès Halldór Laxness. El text és un fragment de la novel·la Gent independent, publicada originalment en dues parts: la primera el 1934 i la segona el 1935. L’elecció de Solà torna a estar vinculada amb les capes de veus, tempestes i batalles que un territori va sedimentant. “[…] qui es creuria en un dia així que aquesta vall verda i pacífica atresora la història del nostre passat i dels seus espectres? La gent cavalca vora el riu, al llarg de les ribes, on, de costat a costat, jauen tots els camins, oberts un per un, segle rere segle, pels cavalls del passat… […]”, escriu Laxness. La novel·la, explica Solà, retrata la vida familiar d’un pagès “molt pobre pel que fa als diners però també molt pobre pel que fa a l’esperit”. “M’interessa molt Laxness perquè retrata el lloc on viuen els personatges i aquest lloc és Islàndia, la seva terra. Em va fer adonar que jo també podia girar la mirada cap al lloc d’on venia”. Solà reconeix que és un autor que li va “obrir camins”.

De la novel·la, l’escriptora també en destaca la unió de dues potències: a la potència de la trama s’hi suma la potència de la mitologia local. “Els personatges practiquen rituals per protegir-se de fantasmes i esperits, per exemple”. Solà va viure un temps a Islàndia i avui recorda una vida diària plena d’històries de llegendes. “Són llegendes molt relacionades amb el territori. Molt vives. La gent comenta que en aquella vall hi viuen gnoms o elfs o que en aquella muntanya s’hi amaga un tresor. M’agrada molt escoltar totes aquestes històries. A casa nostra n’hi ha. Als paisatges urbans i als no urbans. M’interessa el que hem explicat damunt del paisatge que veiem cada dia”.

Llegendes i bruixes. Al final de la novel·la, a l’apartat ‘Nota de l’autora’, Solà reconeix que “moltes de les llegendes que apareixen al llibre” les va descobrir “per primera vegada” al llibre Muntanyes maleïdes, de Pep Coll. “Començo a preparar la novel·la a Londres i intento omplir-me de lectures, de l’imaginari que vull desplegar, de les històries que concretament es construeixen, s’expliquen i passen damunt d’un paisatge específic. Una de les primeres fonts que consulto és Muntanyes maleïdes, que m’ajuda a alimentar-me d’aquest imaginari màgic i folklòric. Vull parlar de les persones que viuen damunt les muntanyes, de personatges imaginats o màgics”. Muntanyes maleïdes es va publicar l’any 1993 a l’editorial Empúries. Coll, nascut a Pessonada, un poble clavat als peus de la Serra de Boumort, és autor d’altres reculls de llegendes i rondalles com ara Quan Judes era fadrí i sa mare festejava (1986) o Mentre el món serà món (2006). També ha publicat novel·les (Dos taüts negres i dos de blancs és la més coneguda) i obres de literatura infantil i juvenil.

Molt més arrapades a la veritat estan les històries de bruixes que Solà consultà durant el procés de documentació. En aquest cas, l’autora d’Els dics destaca dues lectures: Orígens i evolució de la cacera de bruxies a Catalunya (segles XV-XVI), de Pau Castell, i Un judici de bruixes a la Catalunya del Barroc: l’Esquirol 1619-1621, de Jaume Crosas. Aquestes dues lectures van servir per escriure el relat desplegat a El nom de les dones. El text de Castell és una tesi doctoral, de 2013; el de Crosas és un article publicat el 1996 a la Revista de l’Alguer. Els dos treballs inclouen mostres del que creien i deien els homes que condemnaven a tortura i mort les dones acusades: “Són transcripcions del que escrivien aquests homes. Hem de tenir en compte la mirada del qui escriu, les seves preconcepcions”.

“Aquest torna a ser un imaginari que m’interessa molt: què és una dona dolenta, què fa, com es construeix, com es relacionen aquestes dones dolentes amb la figura del dimoni”, assenyala Solà, que també recorda un treball sobre la bruixeria a Catalunya “d’unes alumnes d’un institut d’Artés”. Hem passat, doncs, d’una tesi doctoral a un treball d’institut: la diversitat de les fonts de Solà és folgada; la seva manera de treballar –investigar, alimentar-se, omplir-se de coneixement– hi ajuda, funciona així. “Com més investigues, més coses noves vols; necessites descobrir”.

La família Gracia Bamala. Al relat El hermanito de todos –Canto jo i la muntanya balla és una novel·la de relats, relats units per “una mateixa vena”, la trama subterrània–, Solà explica els resultats de la guerra i la retirada republicana a través de la mirada de l’Eva, ‘la Palomita’, una nena que viu al bosc amb “l’hermanito Hilari”. Aquest personatge està inspirat en la nena de la família Gracia Bamala, que va ser fotografiada el 1939 durant la fugida a França. A la imatge es pot veure el pare, els seus tres fills –Amadeo, Antonio i Alicia, la nena inspiradora– i algun altre refugiat. La fotografia va ser publicada a la revista francesa L’Illustration aquell mateix any. L’autoria mai ha estat clara. Solà tenia molt clar que volia tractar aquesta capa concreta del territori que envolta Prats de Molló i Camprodon; la capa de la retirada, de la qual “avui encara se’n troben rastres: granades, bales, cantimplores…”.

La novel·lista recorre a la fotografia perquè per “descriure certes coses, cal veure-les”. Ja hem dit que una part del seu procés d’investigació implica recerca visual. Solà consulta revistes, diaris, arxius fotogràfics, vídeos de YouTube, bancs d’imatges, etc. La fotografia de la família Gracia Bamala ja l’havia vist anteriorment; és una imatge tràgicament icònica: “No va ser difícil informar-me sobre la història que hi ha al darrere”. Solà, de fet, va consultar el documental Ni perdono ni oblido, de Joan Giralt, un document sobre la família (al film es recull el testimoni del germà petit, l’Amadeo). La inspiració que desperta la fotografia, però, només està en la construcció del personatge de l’Eva; la resta de la història no té res a veure amb la família. Sobre la fugida dels Garcia Bramala en va parlar Josep Playà Maset l’any passat a La Vanguardia amb motiu de la mort d’aquest últim germà.

L’os. Una altra referència literària reconeguda al final del llibre és El dia de l’ós, la novel·la de Joan-Lluís Lluís, una història que bascula entre la fantasia, la quotidianitat d’un poble (Prats de Molló) i la política. És en un relat concret –L’os– on el llibre de Lluís fa el seu servei. En aquesta novel·la, la presència de l’os anuncia mals canvis, agitació. El seu retorn és temut per la població. Els habitants del poble equivalen la seva aparició amb l’arribada de l’exèrcit francès. I és justament a Prats de Molló on se celebra, al mes de febrer, la Festa de l’Os més important de la Catalunya Nord; una cerimònia que representa “la lluita del bé contra el mal”, segons el MUEC. La festa, que també se celebra a Arles de Tec, Sant Llorenç de Cerdans i altres poblacions del Vallespir, pot tenir variacions segons el lloc de celebració; en tots els pobles, però, s’hi vesteixen pells i es fan balls de màscares. Durant l’escriptura de la novel·la, Solà va visitar la festa de Prats de Molló: “Volia aprofundir en l’imaginari de l’os al Pirineu”. El llibre ha estat útil en aquest sentit: l’ha ajudat a ampliar el coneixement sobre la presència cultural de l’animal a la zona. El dia de l’os, però, també ha servit a Solà per modelar amb seguretat la llengua de la bèstia (el nord-català) que fa parlar al llibre. Lluís, de fet, va revisar aquest passatge del llibre, apunta l’autora.

Rodoreda, Català i Verdaguer. Altres referències literàries declarades en entrevistes promocionals han estat Rodoreda, Català i Verdaguer. Sobre Rodoreda (La mort i la primavera) i Català (Solitud i Drames rurals), Solà diu que ja les havia llegit i integrat abans de començar l’escriptura de la novel·la. Llegir Verdaguer, en canvi, va ser una necessitat nascuda durant el procés de documentació. “Tenia al cap Canigó i me’l vaig llegir poc abans de començar a escriure”. Solà aprofita l’escriptura per picar l’ullet a la literatura que l’ha fet vibrar, a “l’energia” que l’ha impulsat a treballar.

La informació oral. Aquesta és una font fonamental i sovint no del tot visible. Les converses generen un cabal d’informació que tard o d’hora acaba alimentant projectes artístics. Una de les persones amb què va parlar Solà durant la investigació  és Lluís Bassaganya, estudiós de la retirada republicana a través del Pirineu. “Parlar amb la gent deixa un pòsit que no saps mai quan pot drenar. Algunes de les coses que m’ha explicat el Lluís han sortit ara; altres potser surten en futures novel·les; no ho sé”. En aquest cas, la informació oral té la validesa d’un document escrit o audiovisual.

Altres influències. Altres ressonàncies que el lector pot trobar a la novel·la potser no seran tan clares, tan evidents, però sí que tenen el reconeixement de l’autora. N’hi ha de literàries: molta literatura llatinoamericana, Mariana Enriquez (companya editorial de Solà; última guanyadora del Premi Herralde amb Nuestra parte de noche) o Juan Rulfo i García Márquez; també un grapat d’autors nord-americans com ara Toni Morrison (Solà parla de Beloved), Williams Carlos Williams (que l’autora homenatja, irònicament, a l’últim poema de l’Hilari, un joc que Pons Alorda va detectar) o Dave Eggers (i els seus contes); de catalans, Solà encara cita la vibració de Maria Cabrera, Jaume Coll Mariné o Enric Casasses. I hi ha ressonàncies, és clar, audiovisuals –l’obra de la directora argentina Lucrecia Martel (La ciénaga)– i de les arts plàstiques (Camille Henrot).

Tots aquests autors, artistes, paisatges, moments històrics i rastres folklòrics han entrat cautelosament a les venes de Canto jo i la muntanya balla. N’hi haurà d’altres que, per atzar, no han aparegut en aquesta conversa ni en qualsevol altra. Noms que ja faran el seu servei en futurs treballs. Avui, Solà està immersa en l’escriptura d’una tercera novel·la de la qual no en vol esbossar res. Reconeix una actitud “protectora”.

Articles com aquest són possibles gràcies a la vostra ajuda, que permet que Núvol continuï endavant i ofereixi continguts de qualitat. Si voleu contribuir a l’existència del diari digital de cultura en català, podeu subscriure-us aquí i ajudar-nos a superar la inestabilitat que genera l’actual crisi del coronavirus.