Trets extrets dels trets

Tret

1 1 m. [LC] [DE] Descàrrega d’una arma de foc.
3 2 m. [LC] Qualitat significativa, característica. 

Tots els escriptors i escriptores que practiquem allò que el reverenciat Raymond Chandler definia irònicament com “el simple art de matar” ens hem trobat alguna vegada enmig d’un foc creuat d’interrogants al voltant de la naturalesa i l’essència del gènere tèrbol que humilment conreem entre les nostres pàgines. Preguntes punyents disparades gairebé a boca de canó que, d’altra banda, també interessen —i molt— al conjunt dels lectors i les lectores que senten autèntica devoció per la literatura “de lladres i serenos”, com solien anomenar-la, de manera entranyable i casolana, els grans mestres nostrats Jaume Fuster i Manuel de Pedrolo.

Què és la novel·la negra? Fins on arriben els seus límits i el seu abast? Quins ingredients bàsics ha d’incloure una trama per poder considerar que negreja? Quines diferències hi ha entre novel·la negra i policíaca? N’hi ha diferència realment? Pot haver-hi novel·la negra sense un crim? I sense que ningú no investigue cap delicte? Són els thrillers novel·la negra? I les històries d’espies? L’assaig Trets per totes bandes (Alrevés), obra dels experts estudiosos Àlex Martín i Jordi Artiga —probablement, dues de les persones que més sàpiguen de la matèria obscura literària al nostre país i bona part de l’estranger—, prova de resoldre aquestes qüestions i moltes més d’una manera planera i força didàctica. I ja us avance que la majoria de les seues respostes fan plena diana i resulten d’allò més útils, edificants i profitoses.

Es tracta d’una aproximació en grau de temptativa als orígens i el desenvolupament històric del gènere negre i policial que intenta assentar les bases del criteri que hauria de seguir una hipotètica crítica especialitzada —inexistent fins fa ben poc a les nostres contrades— a l’hora d’emmarcar i valorar la qualitat dels títols adscrits a aquest corrent novel·lístic. Així mateix, el seu exhaustiu tractat busca també posar els fonaments del que podrien ser uns futurs estudis culturals seriosos sobre un gènere considerat sovint menor, però que s’ocupa d’una tasca certament encomiable: està “consagrat al Mal” —en paraules de l’existencialista Jean-Patrick Manchette—, consagrat a indagar el costat més fosc i pervers de l’ànima humana i a sondejar els seus abismes més tenebrosos i profunds.

Amb Trets per totes bandes, els neòfits, els aficionats i els entesos disposem a partir d’ara d’una completíssima eina de consulta que ens permet endinsar-nos per ordre cronològic en els misteris de la literatura de misteri i anar-hi molt més enllà: arribar fins el punt en què l’enigma deixa de ser l’element crucial de la trama i els delictes esdevenen només una mera excusa per retratar minuciosament la societat on es cometen i denunciar les estructures que els propicien o els emparen. Resseguint-ne els seus capítols, constatarem que va ser el genial Edgar Allan Poe qui va establir les pautes del nou model narratiu a mitjan segle XIX amb el seu relat seminal “Els crims de la Rue Morgue”, descobrirem qui va ser l’autor responsable que la majoria de detectius tinguen un hobby o algun tret pintoresc, aprofundirem en les causes de l’èxit fulgurant del personatge arquetípic de Sherlock Holmes i en la figura transcendental d’Agatha Christie com a gran dama del crim, connectarem les peripècies i el tarannà dels sorruts investigadors hard-boiled —com ara els mítics Sam Spade o Philip Marlowe— amb les aventures dels westerns clàssics i el caràcter solitari dels seus taciturns protagonistes, situarem l’afable figura del comissari Maigret del prolífic Georges Simenon com a punt d’inflexió cabdal en la historiografia del gènere, analitzarem per què la literatura d’espies s’hauria d’incloure també en el mateix sac de la negra i criminal, i aprendrem a distingir adequadament entre thriller i suspens. I, per si tot això no fos prou, el llibre es complementa, a més a més, amb una preciosa selecció de reproduccions a tot color de portades d’obres clàssiques i amb un vast recull de rànquings de les millors novel·les negres de la literatura universal a criteri de diferents autors, editorials i mitjans especialitzats de tots els temps.

En definitiva, malgrat que a molts “negrots” i “negrotes” ens apassiona debatre sobre la denominació i les particularitats del gènere quasi tant com als valencians discutir sobre els ingredients ortodoxos de la paella, el que ens ofereixen Àlex Martín i Jordi Artigas amb el seu admirable i ingent treball de recerca acadèmica és una guspira de llum en la foscor: una proposta clarificadora i coherent que aconsegueix traure de dubtes a lectors, escriptors, periodistes i editors i posar una mica d’ordre enmig de l’aclaparador sidral terminològic i taxonòmic en què sovint viu sumit un gènere que, en paraules del reputat llibrer i llibreter Otto Penzler, a l’hora de ser categoritzat “no difereix molt de la pornografia, en el sentit que també resulta virtualment impossible de definir, però tothom el sap reconèixer quan el veu”. Bona lectura tingueu! I recordeu que, si aquesta guia us fa paper, hi haurà una segona part pròximament que abastarà el període comprès entre els anys 70 del segle passat i l’actualitat i que promet ser tan sucosa i letal com la primera.