Tot el que hi veig

Josep M. Fonalleras recull les seves experiències estètiques davant d’obres d’art en un recull d'assaigs publicat a L'Avenç

Veure és mirar, contemplar de manera que allò mirat ressoni a l’interior. És en aquest sentit de veure en ressonància que Josep M. Fonalleras (Girona, 1959) ha escrit Tot el que hi veig (L’Avenç), un conjunt de catorze cròniques en les quals l’escriptor narra amb saviesa literària les seves experiències contemplatives, entre d’altres les viscudes davant dels quadres de Paul Cézanne en els quals pinta la muntanya Sainte-Victoire, la immersió en l’edifici romà del Pantheon i l’íntima emoció davant la tomba anònima de John Keats a Roma, la densa solitud i desemparança que respiren les teles d’Edward Hopper…

Josep Maria Fonalleras

El títol Tot el que hi veig és descriptiu de la manera personal de mirar de Fonalleras en una primera instància, en aquella inicial «acció de veure que precedeix la paraula», tal com també ho exposa John Berger al seu assaig Maneres de mirar. En el seu esforç intel·lectual per descriure el que veiem en una obra d’art, el gran Berger em va descobrir una «mirada» que a mi m’havia passat desapercebuda en la seva intenció perversa, sobre les pintures on es veu una dona, sovint nua, amb un mirall a la mà. En la meva ressonància, en l’espill veig un símbol de la introspecció de l’ànima. Però Berger diu que el mirall és un objecte que es feia servir per simbolitzar la vanitat de la dona de manera hipòcrita, ja que en realitat es pintava la dona nua perquè feia més goig mirar-la, se li col·locava un mirall a la mà i «del quadre en deien Vanitat per condemnar moralment la dona a qui s’havia pintat nua per al propi plaer».  

Així, doncs, tantes mirades com ànimes, a Tot el que hi veig hi trobem la crònica del que l’escriptor Fonalleras veu i sent en les seves experiències estètiques davant d’obres d’art, unes molt conegudes, d’altres no tant, però sobre les quals tanta gent ha dit coses, provocant en algun cas una decepció com en el cas de la visió del llenç Lamentació sobre el Crist mort, del renaixentista Andrea Mantegna. Sí, pot passar que la imatge mental que confegim d’una pintura que hem vist reproduïda la realitat la desmenteixi en aquest acte personal de veure, que no se sap ben bé en què consisteix, i que les paraules tracten d’explicar en l’acte secundari de la reflexió entre el que s’exposa a la vista i el que veiem, cadascú des de la seva sensibilitat i referents. 

Una obra artística sempre és un espai obert a la interpretació més enllà de les intencions conscients de l’artista pintor o escultor, com per exemple l’escultura de Gian Lorenzo Bernini en la qual es representa l’èxtasi de Teresa d’Àvila, o l’escultura del rapte de Prosèrpina per part del déu Hades, la visió de les quals va fer cridar de manera immoderada un dels acompanyants de l’escriptor Fonalleras davant l’impacte visual (carnal, més aviat) d’aquell marbre esculpit amb tanta versemblança que, a parer seu, sembla mantega de tan mòrbida. Cadascú veu el que veu i fa les seves comparacions. En les imatges tradicionals d’Adam i Eva al Paradís, la nuesa sovint només és insinuada. La lectura més o menys eròtica és en la ment dels espectadors.

Entre el seguit de cròniques brillants que componen Tot el que hi veig, hi ha el relat on Josep M. Fonalleras enllaça la narració de la seva experiència visual i estètica del film de Carl Theodor Dreyer, Ordet (La paraula), on s’explica una resurrecció a través de la fe en la paraula, i l’exposició a través de la paraula escrita de l’obra quieta i alhora vibrant de les estances pintades pel pintor danès Vilhelm Hammershøi. Així, escriu Josep M. Fonalleras: «Podríem parlar tota l’estona d’Ordet —dels paisatges, de la interpretació continguda, de les disquisicions teològiques, de la importància de les habitacions i de la llum, del ritme, de Kierkegaard, fins i tot—, però la idea és anar a parar a Hammershøi i als seus “espais nus”, habitacions callades, refinada simplificació simbòlica», com escriu el crític Ebbe Neergaard». 

L’acte de veure l’indeleble que respira en coses i fenòmens és en ell mateix un acte creatiu producte de l’impacte de la «visió primera», com diu el narrador Fonalleras del primer contacte visual amb l’obra d’art. D’aquí ve que veure en el seu sentit més ple del verb sigui conèixer. 

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació