Toni Cruanyes: “TV3 és una història d’èxit, però també ha tingut uns límits”

Toni Cruanyes ha presentat el Telenotícies de TV3 des de l’any 2014. És una de les veus que ha narrat i documentat el procés polític dels últims anys des de la televisió pública. Ara ha publicat Un dels nostres (Pòrtic), un assaig en què explica interioritats de la redacció, revisa la seva educació sentimental, parla de la seva condició homosexual i reflexiona al voltant del conflicte català i la identitat. Actualment gaudeix d’un permís de paternitat arran del naixement del seu segon fill, però trobem una estona per parlar del seu llibre.

A Un dels nostres expliques com vau viure TV3 els dies convulsos de la tardor de 2017. La redacció maldava per mantenir la màxima neutralitat informativa sota l’amenaça latent però real que el govern espanyol pogués intervenir la televisió pública catalana. Al mateix temps parles de polítics exiliats que són amics teus i en certa manera et despulles ideològicament. No et preocupa que això posi en entredit la teva neutralitat com a presentador d’un telenotícies?

Bé, el més important que faig a la meva vida, més enllà dels àmbits familiars, és ser editor i presentador del telenotícies del vespre. D’això en sóc molt conscient, tant de la importància d’aquesta feina i d’aquest element gairebé litúrgic que té cada dia a les nou del vespre. No faria res que posés en perill aquesta feina, que per altra banda, és fruit de l’esforç col·lectiu de tots els que treballen a l’equip. I per tant, jo només sóc la cara de tots ells. Però això no vol dir que hagi d’estar en silenci tota la vida, i he trobat en la forma d’un llibre, prou extens, de més de dues-centes pàgines i que per tant em permet molts matisos, per explicar o més aviat, per trencar silencis respecte a com jo veig molts aspectes de la nostra societat. El tema de fons és la identitat, en bona part la identitat nacional catalana, però també altres formes d’identitat que fan que aquest llibre, més que un assaig fet en tercera persona, acabi sent un text personal i memorialístic en primera persona del singular. No crec que sigui incompatible. De fet, el que es demana a un presentador de telenotícies és que sigui neutral pel que fa als partits polítics, a les idees polítiques. No crec que aquest llibre sigui tan polític, com si ho és sentimental, cultural, afectiu fins i tot.

No era conscient que fa tants anys que fas el telenotícies.

El gener del 2014 vaig començar a fer el TN vespre. De fet, jo vaig arribar al 2013, que és quan arrenca una mica la pregunta que es planteja en el llibre: com som els catalans? I crec que d’alguna manera, la conformació d’aquesta idea de societat és la que fa que TV3 sigui un èxit públic, que els TN especialment emetin a la freqüència d’ona en la que pensa i en la que veu el món la majoria dels catalans. Però per l’altra banda, també és aquest element intangible i relliscós, que conforma la identitat. De fet, normalment no en parlem, perquè la gent progre, la gent viatjada, la gent jove, no parla d’identitat. La identitat és una cosa de la gent gran, de barretina o encara més, és un element que ens diferencia dels altres o que s’utilitza contra l’estranger. Crec que si no parlem de la identitat nosaltres, acaba parlant-ne l’extrema dreta, VOX s’hi fa fort amb unes banderes que, a més, falsegen la identitat.

Després de la caiguda del mur de Berlín la identitat es va convertir en l’eix polític dominant, que es va superposar l’eix esquerra-dreta, o fins i tot podríem pensar que l’ha suplantat. Ara veiem com a l’estat espanyol torna amb força l’eix esquerra-dreta, però està travessada per la identitat, que ho acaba pervertint tot.

Sí, però em sembla que ja fa anys, des de l’època de Zapatero, que el PSOE i l’esquerra espanyola han buscat elements identitaris més enllà del seu programa electoral. És a dir, la recuperació de la memòria històrica, que era un element que s’havia oblidat durant els anys de Felipe Gonzàlez o d’Aznar, és part d’una identitat nostra, respecte dels altres. I ara aquesta confrontació volguda per part del PSOE contra VOX, és a dir, la utilització de VOX com un bon sparring a l’altre costat per poder-hi combatre clarament, també determina elements d’identitat. No només de la identitat nacional sinó que s’apropen també a la identitat de gènere, per exemple, la identitat d’orientació sexual, la identitat de classe, diferent de la identitat de classe tradicional.

Parlant de l’orientació sexual, al llibre també parles obertament de la teva condició homosexual.

Sí, perquè fa molt de temps que he explicat públicament que sóc homosexual, que m’he casat, que sóc pare, perquè crec que això també és important en la conformació d’exemples per a la gent. Sobretot per les persones més joves i per l’acceptació de les famílies que et veuen en un ambient tant formal a les nits, i després…

Et veuen com el gendre ideal.

Exacte, i està bé que la gent ho sàpiga i fa temps que la gent ho sap, però justament per conformar aquesta naturalitat, no he explicat una part que sí que explico en el llibre. També he patit episodis de discriminació pel fet de ser homosexual i no és que m’hi vulgui recrear, però els he volgut instar i recrear, perquè en alguns ambients es pot pensar, fins i tot, que la normalització de l’homosexualitat és total. I bé, tots hem viscut la nostra història i hem conformat la nostra identitat en ser atacats. I a les minories sexuals, el cas dels homosexuals és un exemple, observo gairebé una hipertròfia d’aquesta identitat, en el sentit que la identificació d’orientació sexual passa per davant d’altres coses com la solidaritat entre veïns o amb la família.

Vols dir que aquesta hipertròfia no és un resultat dels atacs que patiu al col·lectiu?

Jo crec que en bona part sí, però també és un element, i entrant molt en el camp més teòric de com hem construït una societat de consum en què se’ns identifica amb elements identitaris vinculats al poder adquisitiu, però que també generen unes necessitats o uns productes vinculats a això. I crec que la política i la identitat han entrat a sac en aquest àmbit de consum. I el cas dels homes homosexuals és molt evident.

Hi ha una part de la ciutadania de Catalunya a la qual no arribem, i en part és culpa nostra.

Vols dir que l’acceptació del fet homosexual s’ha vehiculat més a través d’un mercat que vol vendre productes al vostre col·lectiu que no pas per l’evolució moral de la societat, on encara tenim un substrat d’homofòbia. És pervers.

És així. I és un element que m’ha semblat pertinent en el debat.

Tornant a TV3, com veus en aquests moments la corporació en aquest canvi de cicle que vivim? Què ha de fer TV3 per revertir el qüestionament a què està sotmesa?

Jo crec que el que és més difícil és treure TV3 dels arguments polítics del nacionalisme espanyol. És a dir, fins que no s’assumeixi que a Catalunya i Espanya hi ha un conflicte polític i que s’ha d’afrontar com a tal, tota la resta són invencions que necessiten justificar l’injustificable, que és no assumir aquest problema. I en aquest argument hi ha un dimoni que es dedica a adoctrinar a la gent o rentar el cervell, i aquest dimoni és TV3, especialment. Si no sortim d’aquesta dinàmica, ens trobem amb molta gent que critica TV3 sense veure’ns. És evident que TV3 té moltes coses a criticar. Evidentment hi ha moltes coses a rectificar, però no són aquestes les crítiques sagnants que estem patint i que ens poden portar a que ens tanquin un dia o a que se’ns apliqui un 155. És una visió política de fora, que a més a més, fins i tot no acaba de respondre a la realitat dels continguts que emetem. En definitiva, és molt difícil revertir això, perquè és un canvi més polític, que no pas de TV3.

Creus que TV3 podria ser més plural?

Jo crec que hi ha una part de la ciutadania de Catalunya a la qual no arribem, i que en part és culpa nostra. No s’ha sabut fer bé, estem parlant de dècades. Hi ha un element que és la llengua, que per una banda és la nostra força, però que també ha fet que una part de la ciutadania de Catalunya no es senti el català com una llengua suficientment pròpia com per anar de forma natural a veure TV3. Però possiblement, TV3 tampoc no ha fet, en aquests anys, suficients esforços i inversions per entendre bé aquesta part de la ciutadania i oferir productes audiovisuals que siguin atractius. En fi, tampoc vull entrar molt més en com hauria de ser la programació de TV3, perquè sembla que jo li esmeni la plana aquí al Vicent Sanchis. Jo no en sé gaire, això ho haurien de fer els que en saben. Vist en perspectiva, TV3 és una història d’èxit, però també ha tingut uns límits. I en els límits crec que hi ha marge de millora. És molt probable que hi hagi una part de la ciutadania de Catalunya que mai se senti TV3 com a pròpia, pel que implica. Senzillament perquè potser no se senten concernits.

Potser seria millor que TV3 no tingués tanta audiència, però la tingués més repartida en tot l’espectre demogràfic, que no pas que tingui aquestes puntes d’audiència tan bèsties de gent ideològicament incondicional. A vegades quan he assistit a una manifestació independentista, he tingut la sensació de ser un figurant, d’estar treballant per TV3. Que tot el procés independentista ha estat finalment una estratègia per mantenir el liderat d’audiència de TV3…

[Riu] Crec que hi ha un element a la història de TV3 que fa que s’hagi convertit en referència de moltes coses per sort: i ens trobem que coses tontes, com que les campanades la gent les vulgui venir a veure a TV3, quan és una cosa totalment apolítica, un esdeveniment més. O quan hi ha uns temporals, que la gent miri TV3 i no hi surti cap bandera estelada o, i el més important aquí i és la història que em conec jo més perquè l’he viscuda, quan hi ha un moment internacional de gran magnitud i la gent ve a mirar-ho a TV3 per assabentar-se’n. Això va passar amb la primera i la segona Guerra del Golf, la guerra del Golf a Kuwait del 92 i la guerra d’Irak del 2002. Ja aleshores la gent ja veu a TV3 com una gran maquinària periodística, més enllà de l’element d’identitat.

No ens falta raó moral, però sí que ens ha mancat una visió geopolítica.

I per què creus que es va produir això?

Hi ha diversos factors que expliquen aquell tomb. TV1 va fallar i TV3 va aprofitar bé l’oportunitat. I també penso que a llarg termini, TV3 ha tingut molt clar que la informació internacional és important i hi ha invertit diners i gent. Això fa que encara avui, quan em trobo amics que treballen a Telecinco i Antena3, al·lucinen de la informació internacional que donem als nostres telenotícies i l’audiència que tenen. Perquè ells estan acostumats a veure que, quan ells posen una informació internacional els hi baixa l’audiència, perquè no han acostumat ni educat els seus espectadors perquè els interessi.

També parles de la teva corresponsalia a Brussel·les. Creus que la fe que hem tingut en Europa ha estat excessiva, ara que hem vist que la Unió Europea és un club d’estats que no està per aventures que posin en perill el retorn del deute espanyol?

Jo crec que és una decepció això que estem rebent d’Europa, però també haig de dir que potser algunes coses les podríem haver avançat. Podríem haver pensat que això aniria així. En aquest sentit, hauríem de fer una mica d’autocrítica de la cosmovisió del catalanisme dels últims anys. En algun sentit, no ens falta raó moral, però sí que ens ha mancat una visió geopolítica. Ens hem emmirallat molt en el cas escocès i hem deixat de banda realitats que funcionen, regionals/nacionals/europees, que en algun moment sí que ens servien de mirall en l’època pujolista. Seria el cas deBaviera, el nord d’Itàlia, Flandes, etc. Són exemples que han tingut els seus fruits. Si que és veritat, que potser hem decidit com a col·lectivitat que ara no volíem tenir uns fruits concrets en infraestructures, en economia o en influència, sinó que volíem una ruptura política. Si aquest era l’objectiu, el camí que hem triat és el que tocava. Però si realment el que es volia era més influència, ser més possibilista, hi havia exemples que es van utilitzar durant els vuitanta i els noranta i que jo crec que seran elements que en els pròxims anys es tornaran a posar damunt la taula un altre cop.

Creus que tornarem al peix al cove?

No, jo no sé, ni em toca a mi fer visions ni recomanacions. Però sobre la visió europea, crec que hi ha uns elements que no hem tingut prou en compte, i és que la convivència de sentiments nacionals i d’estructures nacionals amb regionals i estatals és el normal, és l’habitual i és l’única possibilitat. I per tant, convertir-nos en un Estat és una opció, no convertir-nos en un Estat no vol dir el no res. Hi ha un exemple que explico al llibre, que és com d’important pot arribar a ser un Land d’Alemanya si Angela Merkel depèn de la victòria electoral en unes votacions concretes, per acabar de decidir sobre les polítiques d’austeritat que afecten a tota la Unió Europea. Per tant, ben jugades les armes d’un sistema polític com el català, subestatal, també es pot ser poderós i també es pot jugar a favor.

També m’ha interessat l’anàlisi que fas de la presidència del Montilla. Molta gent no el va acabar d’acceptar mai però els socialistes van aconseguir que es continués respectant la figura del president.

Jo d’alguna manera el que tenia ganes de fer, també, és un inventari del catalanisme del pujolisme. I em semblava que la història del Montilla, a banda de ser il·lustrativa del nostre país, serveix també per dir: “agafem el pujolisme, i comencem a fer-ne una tria. Les coses dolentes, les que serveixen i les que no”. I trobo que una de les definicions més reeixides del que és ser català, que n’és qui viu i treballa a Catalunya. Entenent treballar en el sentit de formar part. Aquesta cosa de fraternitat, és a dir, tu treballes a canvi d’uns serveis i d’uns reconeixements. Trobo que tot això és molt positiu: la construcció institucional. Fins i tot, aquesta ficció creada per ell, de ser més del que realment érem, però amb la voluntat d’esperonar, de millorar. I això, intentar destriar-ho després d’una conducta personal, que no és només personal, tot i que no ho sé, perquè encara està a judici. El que és evident és que hi ha hagut unes condemnes, en aquest cas pel finançament irrregular del seu partit i el nombre de sospites que no sé si l’acabarem d’aclarir mai, jo crec que hauran de ser els historiadors els que hauran de recrear la sentència en el seu moment. Jo crec que alguns dels tics d’aquesta catalanitat, s’expliquen molt bé en l’episodi immediatament posterior i més que amb el Maragall, en el cas del Montilla. És aquella sensació que “ens han entrat a casa a robar, d’això és nostre i ens ho venen a treure”. I també és una manera de senyalar que alguna actitud xenòfoba dintre del catalanisme, que per sort no ha tingut una forma política, encara, però penso que no n’estem mai prou vacunats. 

Els professionals de TV3 resistim més. Estem més sols també.

A vegades em pregunto si estem preparats per perdonar Jordi Pujol i què vol dir perdonar aquí. Els que érem nens o joves i vam viure aquells anys acríticament, el pujolisme ens ha pastat, i perdonar el pujolisme vol dir perdonar-nos a nosaltres mateixos… no és tan fàcil destriar el que era bo del que no i no sempre es pot separar…

És que estàs en la línia, justament, del que jo volia expressar. I m’ha semblat que explicant-ho amb les anècdotes de quan sóc petit i li dic: “Hola Jordi” o quan a TV3, els treballadors vam decidir treure la placa d’inaugració de la tele i de tapar-la. Són anècdotes, que volen retratar aquell aire d’alcalde major de Catalunya, que tothom més o menys el coneixia o havia passat pel seu poble, o l’havia saludat o sabia que era de Can no sé on, etc. I a mi em sembla que també és hora de fer-ho. Potser l’acceleració política dels últims anys passa pàgina molt ràpid, diuen els castellans això de de aquellos polvos, estos lodos, una cosa es desprèn de l’altra.

Al llibre també fas assaig històric, que pot ser interessant per a un públic jove, però a mi m’ha interessat més la part més directament autobiogràfica…

Sí, primer llegeixes fets històrics i després explico que un dia estava cansat fent el TN. Quins salts, d’una cosa a l’altra. També penso que ha sortit així, perquè la identitat la conformem d’aquesta manera, d’uns inputs que tens i no necessariament perquè siguin més seriosos els llibres d’història són més importants, que un tuit o una foto d’Instagram que acabes de veure i que t’està apel·lant. El joc aquest del pòsit religiós aquest de segles del cristianisme confrontat amb el consumisme de l’Instagram. Segurament un sociòleg ho faria millor, però trobo que és el que explica el que som.

Tornant a la feina del dia a dia, com t’ho fas per mantenir a ratlla les pressions polítiques, subtils o no subtils…

Doncs és aplicar criteris molt clàssics del periodisme: el que és d’interès i el que no ho és. Cada vegada, potser perquè estem contraposant-nos a les xarxes socials i per tant, el meu telenotícies de les nou del vespre és com una cosa prehistòrica, d’un senyor amb corbata que explica les notícies que tu ja saps. És una antigalla, però portant-ho en positiu, trobo que cada vegada posem més èmfasi en les notícies que no volem donar, o en la informació que no cal explicar, o en les històries que que no estan preparades per ser donades. És a dir, que no estan verificades. Lluitar una mica contra la immediatesa acrítica i en canvi, ser molt responsables amb el que estem fent. També tenim present que som el mitjà majoritari i amb vocació de ser-ho. No ens cauen els anells per fer temes més populars, però sempre amb elements periodístics al darrere i amb un criteri periodístic i de servei públic. I davant d’això, et cauen algunes de les coses, algunes pressions d’empreses, d’anunciants o pressions internes de la mateixa redacció que són les més dures. Però s’ha de lluitar una mica per pensar què és el millor pel ciutadà. Jo crec que ens hem fet també forts a la redacció. Si d’alguna cosa ha servit tot el que hem viscut durant el procés és que els polítics a Catalunya i fora de Catalunya, pels professionals de TV3 són menys forts que abans. Resistim més. Estem més sols també.