Tom Holland: “El feminisme està travessat per premisses cristianes”

Per definir Tom Holland hem de fer servir un concepte que només fa sentit en un país amb la BBC: historiador pop. Nascut a Oxford, Holland és un d’aquells acadèmics rigorosos que alhora són grans divulgadors, amb una comprensió de l’espectacle televisiu i literari que es tradueix en reportatges, assajos i novel·les històriques que encanten al públic. El seu últim llibre ha estat un best-seller internacional: Dominio, Una nueva historia del cristianismo (Ático de los Libros), és una història sobre com el cristianisme va revolucionar l’antiguitat i traça el llegat d’aquesta influència fins als nostres dies, dels Beatles a la ciència contemporània, passant per la geopolítica i el feminisme. Holland no ha tingut una revelació i s’ha convertit: simplement ha après a deixar-se fascinar pels fets i les idees d’una història que els tòpics anticristians havien vestit de mandra i normalitat injustificades fins a ser capaç d’explicar-la amb la passió d’aquells divulgadors que popularitzen qualsevol tema que toquen. 

Hi ha milers d’històries del cristianisme: què t’ha dut a escriure la teva?

Si m’haguessis dit fa 10 anys que escriuria un llibre sobre el cristianisme hauria rigut perquè la veritat és que sempre l’havia trobat avorridíssim. De fet, jo estava de part de Ponç Pilat i preferia els déus grecs, que em semblaven molt més carismàtics i excitants. Per això em vaig especialitzar en la història de Grècia i Roma. Però com més llegia i escrivia dels grecs i els romans, més estranys, aliens i terrorífics els trobava. I em vaig interessar per la profunditat del procés de canvi cultural que havia d’haver dut d’un lloc a un altre. I no eren només assumpcions sobre la moral o la cultura: també eren maneres d’entendre el sexe, la ciència o la naturalesa del temps. Com més intentava entendre com i per què hi havia hagut aquest canvi, més pensava que tot tenia a veure amb el cristianisme. He escrit el llibre per veure si era capaç de traçar el procés a través del qual el cristianisme va transformar l’antiguitat clàssica i ens ha fet com som en el moment present.

Quin és el fil que persegueixes que fa la teva lectura del cristianisme més original?

Que la mateixa categoria de religió que fem servir ja és cristiana. I com això ha evolucionat al llarg dels segles. La paradoxa del cristianisme és que acaba abolint-se a ell mateix. Quan copses això entens l’especificitat del cristianisme. El cristianisme s’encongeix fins que sembla que la cosa que anomenem religió és només una petita parcel·la de la vida. Però la realitat és que l’aparent desaparició de la religió cristiana és una expressió de la seva influència en absolutament tot.

El llibre comença amb la crucificació: és el moment zero.

Originalment no era així, però em van encarregar fer un reportatge sobre l’Estat Islàmic per la BBC i vam desplaçar-nos a l’Iran, a un poble habitat per jueus hassids, una minoria religiosa que havia estat atacat per ISIS. Havien esclavitzat a nenes de 9 anys i crucificat bona part dels homes. Així és com es comportaven els romans! Els romans donaven per fet que això era el que feies amb els teus enemics. Saber que em trobava a pocs kilòmetres de gent per a la qual la creu servia d’emblema del poder per induir terror en els enemics em va fer sentir paüra. També va esmolar el meu enteniment del que la creu significava en vida de Jesús i de com d’estrany és que avui dia la creu sigui un símbol del poder dels dèbils, del triomf dels desposseïts sobre els poderosos. Després de veure-ho vaig reescriure la introducció perquè el llibre comencés a la creu.

El que identifiques com el tret distintiu de la revolució cristiana és aquest triomf dels febles sobre els forts.

Suposo que hi ha dues grans idees. Una és la que comentes. I l’altra l’articula Sant Pau: la idea que “Ja no hi ha jueu ni grec” (Gàlates 3:28), que hi ha una humanitat comuna i que tots els éssers humans tenen una dignitat particular. Aquesta idea la comparteixen cristians i jueus perquè deriva del Gènesi, però Pau li dona un impuls particular. Encara que Pau és jueu, el déu al qual resa a les epístoles als Corintis i als Romans és un déu que estima als cristians igual que als jueus. Crec que aquest és l’altre principi nuclear del cristianisme.

Són les dues idees originals del tot? Els estoics també tenien una visió cosmopolita i una cosa semblant a la dignitat humana universal.

Crec que has de preguntar-te com Pau arriba a pensar que aquell criminal crucificat és, d’alguna manera, Déu. Hi ha alguna cosa nova en l’experiència que el va empènyer a llegir les escriptures hebrees i extraure’n la conclusió que tots els humans comparteixen una mateixa dignitat -que és la ideologia que anima tant el cristianisme com l’humanisme liberal-. I alhora que es pot entendre com l’expressió més noble del cristianisme, la frase “No hi ha jueu ni grec” genera un problema: què passa si ets un jueu i no vols que esborrin la teva especificitat? I Pau de seguida descobreix que molts jueus no volen esdevenir un amb els grecs. Ja des del principi, l’aspiració a una fraternitat universal del cristianisme està enfosquida per la pregunta sobre què fer amb la gent que no en vol formar part. Aquest és un problema que ha acompanyat tota la història del cristianisme i que afecta de la mateixa manera al nostre humanisme d’avui: què fas amb la gent que no exalta les idees liberals? Això és el mateix que van haver de confrontar els primers missioners, els croats, els que van anar a l’Índia o a Sud-Amèrica.

Sembles un historiador molt weberià, que creu que el que transforma la història són aquestes idees i aquests textos en comptes d’una visió més crua dels poders i la geopolítica que es justifica culturalment a posteriori.

Això és molt interessant perquè crec que la pregunta que em fas està arrelada en una pressuposició profundament cristiana: que les idees religioses i el poder són esferes separades. Avui la gent ho dona per fet, i llegiràs llibres sobre història de Grècia separats per capítols de política, religió, economia, etc. Però aquesta és una idea cristiana que surt de la història dels evangelis, concretament l’episodi en què veiem que es vol obligar a Jesús a pagar impostos i ell diu allò de “Al Cèsar el que és del Cèsar i a Déu el que és de Déu” (Mat. 22.21). La cosa evoluciona amb la lectura que fa Sant Agustí del saqueig de Roma al 410: quan es produeix hi ha romans que s’han convertit al cristianisme i han abandonat les religione: originàriament, els religio són una mena de pòlisses d’assegurances a través de les quals fas un sacrifici als déus a canvi de que ells et protegeixin, i amb el Cristianisme aquestes religione s’havien abandonat i la gent pensa: “Esclar, ens han saquejat perquè hem abandonat les nostres pòlisses d’assegurances”. Però Agustí diu que no, perquè hi ha una única religió que ens lliga eternament a la Ciutat de Déu i els imperis humans poden aixecar-se i ensorrar-se però l’Església romandrà com una roca immòbil independent del món polític. Aquesta idea esdevé distintivament occidental perquè l’imperi romà ha desaparegut i l’església perdura. Al contrari que a la resta d’Euràsia, desapareix l’assumpció automàtica que un autòcrata té influència alhora en el natural i en el sobrenatural. A mesura que aquesta separació es consolida en la teoria i per la força, la idea del que significa una religió canvia i, cap al segle XVIII, ja s’assembla a la nostra concepció. I això afecta la manera com els historiadors tendim a pensar: què és més important, la política o la religió? Però la veritat és que això ja és en si mateix una expressió de com de profundament cristians som. La idea que els estats són seculars és profundament cristiana. Hauríem d’intentar imaginar un món en què no es poden separar i la veritable contingència és pensar els dos dominis a part.

Dius que avui, les úniques candidates serioses a una visió del món alternativa al cristianisme són les que es basen en el darwinisme (o nietzscheanisme).

Sí. Aguaitant al llarg de la història del cristianisme hi trobem la idea que el poder és en realitat el més important. Ho veus en els llibertins, que són aristocràtics, com ara el Marquès de Sade, que diuen que la preocupació pels pobres és un truc que han colat els febles als forts. Darwin, sense pretendre-ho, és qui li dona a aquesta idea una respectabilitat intel·lectual de nou. Mentre que al nucli del cristianisme hi ha la idea que els febles i desavantatjats tenen una dignitat particular, superior a la dels poderosos, la idea de “la supervivència del més fort” -que no encunya Darwin, però és com és llegit des del primer moment-, irromp en un món de capitalistes i imperialistes i els dona una llicència per perseguir aquestes ambicions justificada per la ciència. Al segle XX, això alimentarà l’única ideologia que ha intentat abolir no només les creences cristianes, també els principis cristians: el feixisme. Sigui o no una lectura distorsionada del darwinisme, la concepció darwiniana de la competència que diu que els que sobreviuran son els predisposats a sobreviure és molt influent en l’intent nazi de construir un estat o una política basats en el principi que els febles són un impediment del qual cal desfer-se i que la humanitat no és una, sinó que hi ha jueus i cristians i que si vols seguir sent grec t’hauries de desfer dels jueus.

Tens una valoració moral sobre les idees del cristianisme?

Crec que són bones perquè sóc un producte d’aquesta civilització. No podem evitar jutjar amb estàndards cristians. I està clar que els cristians han fet coses terribles. En aquest sentit, la figura paradigmàtica és Voltaire: un personatge furibundament anticatòlic redacta el Tractat de la intolerància a partir del cas de Jean Calas, un protestant que va ser sentenciat a morir torturat a la roda per la seva religió de manera que Voltaire considera injusta… i la considera injusta precisament perquè ha estat educat en una civilització la figura central de la qual és una persona que va morir torturat injustament! Per la mateixa hegemonia cultural, Calas és perdonat i la seva memòria restituïda després de mort, perquè els catòlics accepten la veritat del que diu Voltaire. Això és el que veus constantment al llarg de la història: cada cop que algú jutja negativament el cristianisme, ho fa amb estàndards cristians. I és molt difícil escapar! El cristianisme és com les arenes movedisses, com més intentes escapar més t’hi enfonses.

Al llibre també menciones els Beatles com a exemple: la cultura pop actual també reté influències del cristianisme?

Sí i no. Crec que la dècada dels 60 serà vista com un moment tan decisiu com la primera dècada de la Reforma. És una altra volta de la roda que disminueix el cristianisme profundament. De nou, ho fa per raons cristianes: el moviment dels Drets Civils és l’última vegada que la teologia cristiana ha estat invocada obertament en un país cristià per canviar les polítiques socials. Martin Luther King insta als blancs a penedir-se dels seus pecats respecte els seus germans negres i a estimar-los, diu que Jesús és un “extremista de l’amor”. I els Beatles estan profundament influïts per això: quan van als Estats Units diuen que no tocaran en estadis segregats. I l’amor que invoquen a All you need is love és molt espiritual, no és només sexe, pots traçar-lo fins a Agustí i Pau. Però l’estiu del 67, conegut com “L’estiu de l’amor”, és conegut així no només pels hippies, també perquè hi ha molt i molt de sexe. La idea és que el cristianisme és repressiu, hipòcrita i impedeix a la gent passar-s’ho bé. Cap al final dels 60, l’estrella del rock paradigmàtica és algú que té molt de sexe amb les groupies, i així és com es comportaven els romans. I aquesta idea penetra en la societat: cada cop més, els homes poderosos creuen que tenen dret a comportar-se de certes maneres que per a les generacions anteriors, governades per codis morals cristians, haurien suposat molts escrúpols. Que ho feien igualment? Esclar, així som els humans. Però sentien que estava malament i això va començar a canviar als 60. I així arribem a Harvey Weinstein i el #MeToo. El Me Too és un intent de reintroduir la moral sexual cristiana sense admetre que és cristiana.

Però si aquest marc moral torna amb el #MeToo, vol dir que el cristianisme persisteix.

Un altre llegat de Luther King als 60 va ser que molta gent apliqués el mateix marc a qüestions aparentment menys bíbliques. El feminisme és un exemple: igual que els negres van passar a reclamar igualtat amb els blancs, les dones van reclamar igualtat amb els homes. Segons l’opinió de molts cristians això anava contra les sagrades escriptures, però la veritat és que la noció que les dones tenen el dret a exigir igualtat amb els homes és profundament cristiana en ella mateixa. La raó per la qual en teologia la dona es compara amb l’església és que l’església hauria de ser sobirana i tenir control sobre el seu propi cos, que és una idea crucial del feminisme. Encara que molts cristians interpreten el feminisme com una cosa antitètica amb el cristianisme, la veritat és que està travessat d’assumpcions cristianes. Encara que la reacció contra Weinstein no es frasegi en termes explícitament cristians, la presumpció que una dona ha de ser sobirana del propi cos o que els poderosos han de contenir-se és irònicament cristiana. Són idees que van arribar a Amèrica amb els puritans. Al llibre hi ha una fotografia d’una manifestació feminista de dones vestides com a El conte de la criada: dones vestides de puritanes. Aquesta és la relació actual dels progressistes occidentals amb el cristianisme: desmerèixer-lo per fanàtic i intolerant fent servir premisses morals profundament cristianes.

La Xina no és un exemple de poder que disputa l’hegemonia occidental amb arrels religioses que varien significativament la seva visió del món?

Els jesuïtes van anar a la Xina i van descobrir que l’única manera que els escoltessin era esdevenir tan xinesos com poguessin, i els estudiosos xinesos van descobrir que l’única manera d’entendre l’astronomia que els jesuïtes portaven amb ells era esdevenir cristians. Sense el marc cristià, no podien practicar l’astronomia jesuïta. El que a partir del segle XIX es comença a conèixer com a ciència està tan arrelat en premisses cristianes que, en certa manera, tothom arreu del món que practica la ciència està cristianitzat. La ciència requereix veure el món amb ulls cristians. A més la Xina és un estat marxista, i el marxisme està profundament influït per idees cristianes: els últims seran els primers, la universalitat de la humanitat, etc. Al mateix temps, com més poderosa es torna la Xina, més evident resulta que coses que als occidentals els hi agrada considerar universals no ho són. La noció que els Drets Humans floten a l’aire i totes les civilitzacions els trobaran per aplicar-los és còmica i refutada per la història. Com més assertiva esdevingui la Xina, més força extraurà de la seva pròpia herència cultural específica i això farà que els occidentals s’adonin que certes coses que consideraven universals són en realitat contingències fruit del llegat cristià.