Tenim una Le Pen al sud dels Pirineus?

La reunió de Josep Costa, vicepresident del Parlament, amb el Front Nacional de Catalunya ha aixecat molta polseguera. Joan Simó ha anat a Ripoll per explorar l'eclosió del partit ultradretà

Aquest article fou escrit durant la primera quinzena de març, quan del coronavirus encara se’n feia brometa a les televisions. Moltes coses han canviat des d’aleshores. A finals d’aquell mes, Sílvia Orriols i Jordi Aragonès van abandonar el Front Nacional de Catalunya per tal de crear una nova formació: Aliança Catalana. Roger Mallola també ha canviat de sigles i es presenta com a candidat independent a les primàries de Força Catalunya (partit que té com a cara visible a Santiago Espot). Jordi Casacuberta és l’únic dels entrevistats que continua formant part del FNC. Malgrat tot, el reportatge segueix recollint el conjunt d’idees, lemes i motius d’origen d’allò que alguns denominen “nova extrema dreta catalana” . M’abstinc de pontificar sobre si aquesta categorització és correcta, que el lector decideixi per ell mateix.

El monestir de Ripoll | Foto: Joan Simó
El monestir de Ripoll | Foto: Joan Simó

Un fantasma ronda per Europa: el fantasma del feixisme. Totes les forces del vell continent (i també del nou) semblen haver-se unit en una santa croada per derrotar-lo. Trump, Salvini o Johnson s’han convertit en el malson d’una opinió pública que viu obsessionada amb l’auge de l’extrema dreta. Termes com “antifeixisme” o “cordó sanitari” s’han apoderat dels titulars i tot porta a pensar que qualsevol país amb cara i ulls ha de comptar amb la seva quimera feixistoide. Els catalans no ens hem quedat enrere i sembla que ja podem presumir d’ultradretans nostrats.

Com a mínim això pensen tots aquells que, d’ençà del seu salt a la fama, s’han dedicat a alertar dels perills que podria representar el Front Nacional de Catalunya. Tot va començar el passat mes de juny, quan des del seu seient al consistori ripollès, Sílvia Orriols va pronunciar un llarg discurs on exaltava el nacionalisme català contra “l’estrangerització de la pàtria”. En aquestes paraules molts hi van veure un discurs racista i feixista. 

Això va ser suficient perquè aquest partit, d’escala municipal fins aleshores, guanyés una sorprenent fama arreu del territori. Fama que ha vingut acompanyada d’un boicot constant per part de totes les agrupacions polítiques del país. Un informe de l’Oficina de Drets Civils i Polítics de la Generalitat, titulat L’extrema dreta a Catalunya i Espanya, el defineix com un partit “que amaga una ideologia xenòfoba que vol generar odi i fractura social, classificant a les persones en diferents categories per raó del seu origen”. 

“La gent de dretes pensem que els d’esquerres s’equivoquen; ells, en canvi, creuen que nosaltres som malvats”. Això i el nom del partit, fàcilment confusible amb el de la històrica formació ultradretana liderada per la família Le Pen (ara rebatejada com a Rassemblement National), són dos dels principals motius pels quals Jordi Aragonès, un dels seus ideòlegs, creu que la formació s’ha convertit en objecte de polèmica. 

Amb 26 anys, Aragonès no aparenta l’edat que té. És un gentleman, un home que sembla extret dels temps en què l’elegància era un valor fonamental per als polítics. El seu interès pel Front Nacional de Catalunya va néixer l’estiu passat. “Convergència i Unió, quan es desestructura, deixa orfe aquest espai nacionalista que va des del centreesquerra a la dreta clàssica: liberals, conservadors i democristians”. Ell s’inscriu entre aquests últims i és per això que va posar-se a disposició d’Orriols per tal de donar empenta al partit i convertir-lo en un actor a escala nacional. 

La xenofòbia de la qual se’ls acusa no sembla preocupar-lo. “Jo personalment no crec en les races, tots som éssers humans. El que crec és en la legalitat o no legalitat d’una cosa”, explica en Jordi mentre beu un gintònic acompanyat pels purets que va recomanar-li un amic seu de la CUP. “Si intentéssim aplicar les polítiques migratòries que proposa Macron no dirien que som d’extrema dreta, sinó nazis directament”. 

Segons ell, la llei d’immigració vigent a Espanya ja està bé. El que no l’acaba de convèncer és el pas posterior a l’arribada dels estrangers, és a dir, l’adaptació. “Cal treballar perquè la gent es pugui incorporar a una societat catalana en català i així evitar que succeeixi el que ja ha passat a altres llocs, on es creen bosses sense interacció amb la població autòctona”. 

Quan parla d’altres llocs, parla de Ripoll, vila natal del Front i on aquesta formació va obtenir 503 vots a les darreres eleccions municipals (un 9,44% del cens). L’auge del partit no s’explica sense tenir en compte els tràgics fets de l’agost de 2017, quan nou joves musulmans, presumptament integrats dins la societat ripollesa, van resultar estar implicats en els atemptats de Les Rambles i Cambrils. Tot sota les ordres d’Abdelbaki Es Satty, imam d’una de les dues mesquites de la ciutat.

– Si ho vols entendre hauràs d’anar a Ripoll.
– Fa fred, no? 
– Sí, abriga’t. 

Al bressol de Catalunya 

A la porta del monestir de Ripoll, autodenominat bressol de Catalunya, m’hi espera la Sílvia Orriols. Ve acompanyada de dues senyores d’entre seixanta i setanta anys, la Margarita i la Dolors. Són la viva imatge de les Teresines i no encaixen gaire en el meu esquema mental de com haurien de vestir, parlar i actuar els i les representants d’allò que anomenen “extrema dreta”. 

En una cafeteria del centre m’expliquen com va començar tot. Diuen que l’atemptat va ser “una sotragada molt forta”, però allò que les va portar a passar a l’acció va ser la resposta institucional de l’Ajuntament. “Era com si els terroristes fossin les víctimes i la societat ripollesa la culpable del que va passar”, explica la Margarita, la més exaltada de les tres tertulianes i responsable d’arrossegar les altres dues a seguir-la en la seva aventura política. 

Les sigles de Front Nacional de Catalunya (reciclades d’una antiga formació antifranquista) van arribar a les seves mans per casualitat, era l’única alternativa que els va quedar per poder presentar-se a les eleccions municipals sense haver d’obtenir les 900 firmes necessàries per inscriure un partit nou al cens. D’aquesta forma han pogut dir en veu alta el que, segons afirmen, “molta gent opina sottovoce”. Parlen de l’existència de “ghettos” i “d’una societat paral·lela” a la qual no s’intenta integrar. 

D'esquerra a dreta: la Dolors, la Margarita i la Sílvia Orriols | Foto: Joan Simó
D’esquerra a dreta: la Dolors, la Margarita i la Sílvia Orriols | Foto: Joan Simó

“Nosaltres no volem fer fora ningú, volem drets i deures per a tothom”. Més enllà d’alguns exabruptes deixats anar per la Margarita (que la Sílvia, més tranquil·la i amb millor oratòria, s’afanya a desmentir o matisar) les seves paraules no semblen extretes de cap traducció del Mein Kampf. No es cansen de repetir que no tenen intenció de tancar cap mesquita però que s’oposen a la construcció d’una tercera i proposen fer una llei que eviti la segregació per raó de gènere dins els temples islàmics. 

El tema del vel tampoc és del seu gust i són partidàries de prohibir-lo entre les treballadores de l’administració pública, no per ser un símbol musulmà, sinó per, en paraules seves, “vexar la dona”. Diuen que se senten incòmodes amb les acusacions de racisme que pesen sobre el seu partit i insisteixen a desmarcar-se de formacions com VOX o Som Catalans a les quals sí que consideren feixistes. “Ni som homòfobes ni masclistes, de fet ens va costar trobar homes per posar-los a la llista”. 

Malgrat tot, una de les seves principals reivindicacions sí que coincideix amb els postulats de la dreta populista europea. Es tracta de la teoria segons la qual els immigrants, especialment els musulmans, acaparen unes ajudes públiques que, suposadament, els serien negades als ciutadans “de tota la vida”. Conscient que generalitzar fa lleig, Orriols corregeix altre cop a les seves companyes dient que sovint s’acaba estigmatitzant a tot un col·lectiu a causa de les males accions d’una part dels seus membres i que “la millor manera d’aturar un rumor són les dades”. 

De quines dades parlen? Doncs del tant per cent d’ajudes que van destinades a població que té NIE i el que reben els portadors d’un DNI. Només cal trucar al Consorci de Benestar Social del Ripollès per descobrir que aquestes dades no existeixen. “Per concepte no farem un recompte basat en dades personals com la nacionalitat o el lloc d’origen”, explica Elisabeth Ortega, directora de l’entitat. “Aquest tipus de distincions entre persones que tenen necessitats econòmiques són sempre discriminatòries”. 

“Les dades els són igual, ells es munten la seva pròpia versió dels fets per acabar-te intentant convèncer que no s’ha d’ajudar a la gent migrant”, explica Aitor Carmona, regidor d’Alternativa per Ripoll-CUP. El seu partit ha estat un dels principals impulsors del “cordó sanitari” creat abans de les eleccions contra el FNC. Segons un document firmat també per ERC, el PSC i Junts per Ripoll, aquestes formacions es comprometen a no pactar amb el Front. 

Carmona els considera un partit “feixista” i acusa la seva representant al consistori de no dir tot el que pensa. “Viuen de reivindicar un passat gloriós i una nació mil·lenària que exclou part dels ripollesos”. En preguntar-li per les veritables intencions que, segons ell, s’amaguen rere la candidatura d’Orriols, parla d’una suposada mà negra, tot insinuant que el MIC (Moviment Identitari Català) i d’altres organitzacions d’inspiració nacional-socialista podrien estar darrere de tot. 

Què hi ha de cert en aquestes acusacions? “Tot és absolutament fals”, respon amb contundència Jordi Casacuberta, secretari general del FNC i responsable d’haver cedit aquestes sigles a l’organització sorgida a Ripoll. Casacuberta és un històric del nacionalisme català que ha estat a gairebé tots els partits haguts i per haver (ERC, CiU o Estat Català en són alguns exemples). També va passar per l’UNC (Unitat Nacional Catalana), partit de caràcter xenòfob del qual va acabar distanciant-se en “veure certes actituds massa identitàries” (un dels lemes era “Parla català o emigra”) que el van fer sentir-se incòmode. 

També lamenta el vincle que s’hagi pogut establir entre el seu partit i individus com Moisès Font, exregidor de PxC (Plataforma per Catalunya) a l’Ajuntament d’Olot, i Xavier Andreu, antic membre del grup neonazi CEDADE (Cercle Espanyol d’Amics d’Europa). Gent amb qui ha mantingut relacions més o menys cordials però de qui no comparteix la ideologia. Aprofita l’ocasió per reiterar el punt de vista de la seva formació insistint en el fet que no estan en contra de la immigració ni de l’Islam, sinó “només del salafisme”. 

Aquests arguments no convencen Carmona i els seus companys de la CUP. Plantegen que, a més d’un boicot institucional (totes les mocions que el FNC presenta a l’Ajuntament són rutinàriament ignorades, sigui quin sigui el seu contingut) cal fer accions més directes. És el cas dels escratxos organitzats per Unitat Contra el Feixisme i el Racisme cada cop que el partit fa un acte a algun punt de Catalunya. Totes aquestes accions queden justificades per la històrica sentència “al feixisme se’l combat”. 

No opina el mateix Jaume Cuní, membre de la Xarxa d’Economia Solidària del Ripollès, que veu en el boicot actiu del Front Nacional una pràctica contraproduent. Segons ell (insisteix desenes de cops en parlar a escala personal), els arguments racistes han de ser combatuts “a través de la pedagogia, d’obrir els ulls a la gent davant les problemàtiques socials i econòmiques a les quals s’enfronten els nouvinguts”. 

Tots dos coincideixen, però, que la irrupció del Front a l’Ajuntament és una mostra de la xenofòbia que afecta part de la societat ripollesa i en què els discursos d’Orriols fomenten la divisió i els estigmes vinculats a una població que ha vingut al nostre país buscant un futur millor. “La comunitat musulmana és la que més va patir a causa dels atemptats”. 

És aleshores quan me n’adono que, en tota la meva estada a la capital de la comarca, no he dedicat ni un minut a parlar amb aquells directament afectats pel tema, és a dir, els immigrants d’origen marroquí que viuen a Ripoll. Una breu estada a la cafeteria La Esperanza em serveix per descobrir que aquesta serà una tasca complicada. Aquest bar, situat just davant l’estació de trens, és un món a part. Aquí sóc jo el que se sent estranger. La televisió emet els informatius d’Al Jazeera i l’àrab és l’únic idioma que s’hi escolta. Intento entrevistar-me amb algun dels parroquians del local sense gaire èxit. 

– Prefiero no hablar, amigo
– Creu que hi ha racisme a Ripoll?
– No, todo bien aquí. 

Nació catalana vs. multiculturalisme 

Així doncs, què fa tan perillós el Front Nacional? Per mirar d’aclarir el tema que ens ocupa, és a dir, la ideologia del FNC, Roger Mallola opta per dibuixar un eix de coordenades en forma de creu. En cadascun dels extrems de la línia que va de dalt a baix hi escriu els termes “Catalunya” i “Espanya”, en els que van d’oest a est, “Esquerres” i “Dretes”. Després es dedica a situar cada un dels partits polítics amb representació parlamentària en una part o altra de l’esquema. “Així és com habitualment se’ns parla de política. Ara bé, imagina’t que això és una taronja i que la tallem des d’un altre eix”. En Roger torna a dibuixar el seu esquema però substituint els conceptes “Esquerra” i “Dreta” per “Voluntat de Presència” i “Voluntat de Poder”. La distribució de les sigles esdevé totalment diferent. En l’extrem superior dret (Voluntat de Poder + Catalunya) hi apareix un nou actor: el Front Nacional. 

Mallola, un enginyer de ponts reconvertit en expert en relacions internacionals, simpatitza amb el Front perquè, segons ell, és un grup de gent que “vol guanyar”. També considera que acusar-los de “feixistes” és la darrera excusa del processisme (terme amb el qual es refereix als partits que van impulsar el procés independentista sense intenció i/o capacitat de materialitzar-lo) per mirar de dissimular la seva “traïció” als catalans. 

En això coincideix amb Enric Vila, polèmic columnista d’El Nacional que va escriure, mesos enrere, un article on definia els de Sílvia Orriols com “el partit català amb una política més antifeixista”. “Ho dic perquè són aquells que més toquen la víscera dels catalans que van mantenir la llengua durant el franquisme i que per dues vegades, amb la República i la Transició, van creure que no s’haurien de tornar a preocupar per la supervivència del seu país ni per la violència dels espanyols”. 

A ulls de Vila, els líders del processisme tenen por del Front perquè els seus missatges “apel·len a les intuïcions primàries, al cervell reptilià” i perquè “és l’únic que té gent que podria muntar un pollastre tal que 200.000 catalans estiguessin disposats a morir per la independència”. Tot i això, considera que, més enllà de Ripoll, no és més que “un esborrany de partit” que encara no té clar si serà capaç de presentar-se a unes futures eleccions autonòmiques. 

L'estació de Ripoll | Foto: Joan Simó
L’estació de Ripoll | Foto: Joan Simó

Sigui com sigui, el debat entorn de la suposada xenofòbia d’aquesta formació ja s’ha estès per tota Catalunya. Albert Botran, diputat de la CUP al Congrés dels Diputats, ha estat un dels que s’ha mostrat més combatiu amb el FNC: “És una qüestió de principis. Assenyalen les persones d’origen estranger com una amenaça per la nostra identitat, quan aquesta s’ha anat fent de diferents onades de gent que han vingut aquí per convertir Catalunya en la seva casa”. 

Mentrestant, els migrants, els pobres vull dir, seguiran morint al mar. No en va la tanca de Melilla, a punt de ser ampliada pel “govern progressista” d’Unides Podem i el PSOE, superarà aviat en alçada a l’arxifamós mur de Trump. I el que faci o deixi de fer el Front Nacional de Catalunya poc hi tindrà a veure. 

Més enllà de disputes personals que no vénen al cas, el que enfronta els ripollesos són dues concepcions radicalment diferents al voltant d’una cosa tan complexa com la nació. Es tracta d’un xoc entre aquells que pensen que Catalunya (i la catalanitat) és quelcom construït a través dels segles i, per tant, susceptible de ser transformat per voluntat dels seus habitants; i aquells que l’entenen com un concepte abstracte a preservar, una idea platònica que transcendeix els atzarosos capricis del temps. 

Si mirem cap al passat, ens adonarem que aquest tipus de debats han existit sempre. Ja els filòsofs grecs Heràclit i Parmènides discutien sobre si les coses flueixen (Panta rei) o si bé són estàtiques. El mateix paradigma es pot aplicar per entendre la disputa que s’ha generat a Ripoll. És la nació que s’ha d’adaptar al ciutadà o ha de ser a l’inrevés? 

Costa trobar respostes quan tots els arguments parteixen de mites que esdevenen inqüestionables per als seus defensors: la nació catalana mil·lenària, el multiculturalisme com a bé suprem de la humanitat, l’Islam com a monstre invasor i la lluita contra un feixisme que, si no existeix, cal inventar-se. Tenim una Le Pen al sud dels Pirineus? Vostè dirà. 

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació