#SitAndTalk i altres formes de violència

És possible una lluita contra la violència que eviti ser violenta?

Carlota Rubio

Carlota Rubio

Periodisme i Humanitats. UPF

En alguna de les manifestacions de la setmana passada, es veia una pancarta que resava “Les novel·les de Víctor Amela també són violència”. A banda de l’animadversió del portant de la pancarta per aquest escriptor, que no discutirem ara mateix, el lema i sobretot el seu també ens demostren un fet rellevant: la brutalitat policial, els contenidors en flames i la criminalització mediàtica posterior, han fet aflorar el debat sobre què és i què no és violència en un context de protesta. Alguns dels noms més coneguts de la filosofia contemporània com Butler, Žižek, Critchley i Jahanbegloo hi han reflexionat: és possible una lluita contra la violència que eviti ser violenta?

A l’hora de definir la violència, en primer lloc, cal tenir en compte que, igual que l’amor o la felicitat, no es tracta d’un concepte fix, sinó d’una idea històrica i canviant en funció del seu context sociopolític més directe: un contenidor cremat després d’una manifestació pot ser considerat violent a Catalunya i no ser-ho gens a París, per exemple. En segon lloc, a La fe de los que no tienen fe (Trotta) Critchley es basa en Žižek per establir una distinció entre dues violències: la subjectiva i l’objectiva. Sovint correm el perill de quedar-nos estancats amb una definició del que és la violència basada en la ràbia subjectiva que neix al nostre interior quan presenciem escenes d’una violència física extrema (l’explosió d’una bomba, l’execució d’un innocent o una violació). Evidentment, el filòsof no nega que aquestes situacions siguin explícitament violentes, però considera que aquesta definició de la violència i la seva espectacularització a través dels mitjans i la ficció ens enceguen davant d’una altra violència objectiva, implícitament estesa arreu del món, i de la qual tots en som partícips. Es tracta d’una violència endèmica del nostre ordre polític i econòmic, que pot manifestar-se en els nostres dirigents o policia però que, sobretot, existeix de forma omnipresent a través de la desigualtat, l’alienació i el desencaixament social: és més fàcil fer brotar les emocions de qualsevol amb les imatges de les víctimes d’una guerra que amb l’explicació d’allò que l’ha feta esclatar, però el segon és més perillós que el primer.

Segons Walter Benjamin, existeix un estret lligam entre la violència i la llei pel fet que la primera és origen de la segona. És el que Ramin Jahanbegloo anomena “estatus paradoxal de la democràcia” a L’obligació moral de desobeir (Arcàdia), un recull d’articles que el filòsof i activista va escriure després d’estudiar el cas català. La paradoxa rau en el fet que la democràcia (articulada amb la llei) és el procés de domesticació de la violència, mentre que els estats democràtics poden ser violents quan apliquen i preserven aquesta llei, o bé quan la immobilitzen. Davant de tot això, reprenem la pregunta: és possible una lluita contra la violència sistèmica que eviti ser violenta?

La història diu que no, ja que, a grans trets, aquesta ha consistit en un bucle infinit de violència i contra-violència. Al llarg del segle passat, però, van aparèixer opcions alternatives, encapçalades per Gandhi, Martin Luther King i les revoltes pacifistes als Estats Units de principis del XXI que portaven la no-violència per bandera. Però de què parlem quan parlem de no-violència? Judith Butler la defineix a Marcos de guerra (Paidós) apuntant que “no és un estat de les coses pacífic, sinó l’esforç social i polític per articular la ràbia i fer-la efectiva: un ‘fuck you’ confeccionat amb cura”. L’autora explicava aquest concepte (que Critchley defineix com a violència no-violenta) en aquesta xerrada al CCCB posant-hi al centre la vulnerabilitat del cos: “la força de la no-violència sorgeix de la feblesa, entesa en un sentit no pejoratiu, i força no significa violència perquè cal molta força per resistir l’atractiu de la violència”. Aquesta explicació de Butler, doncs, treu el sentit al som-gent-de-pauisme pel fet que qualsevol revolta és inherentment violenta: el quid de la qüestió es troba en com aquesta violència s’articula de manera que la protesta no es converteixi en un festival grotesc de sang i budells en el qual ningú ja no recorda què és el que demana (és a dir, en el triomf de la violència que abans hem anomenat subjectiva).

Žižek, sempre amant de la polèmica, va un pas més enllà en la seva teoria sobre la violència, portant-la a una proposta desconcertant: la de la inacció (al #SitAndTalk, Žižek hi respon Sit and Wait). El filòsof considera que, moltes vegades, les protestes es converteixen en un moment de descàrrega moral i violenta que els Estats aprofiten per legitimar-se a si mateixos i desplaçar el debat de fons que les ha generat: tothom marxa a casa amb l’adrenalina descarregada, les fotografies dels contenidors cremats omplen portades i tot segueix igual. Davant de qualsevol revolta que no hagi d’acabar amb una Maria Antonieta decapitada, doncs, Žižek considera que “a vegades, no fer res és la cosa més violenta a fer” (no fa gaire, al Teatre Akademia s’hi representava una adaptació d’Assaig sobre la lucidesa de José Saramago, que narra la història d’un poble que decideix massivament votar en blanc). Això no obstant, el filòsof ha manifestat el seu suport a les revolucions catalana, xilena i hongkonguesa i hi estableix una relació afirmant que està arribant el moment en què el poble s’ha adonat de la violència estructural.

El problema que Critchley veu en la teoria žižekiana, a banda del risc a la despolitització de la gent (ja que considera que l’autor convida a la societat a quedar-se a casa i observar la violència a través del televisor) és que, amb la glorificació de la revolta última, aquesta es converteix en una protesta inconcreta i que, per tant, pot ser ignorada tranquil·lament per les elits. Però alhora, una petició massa concreta no elimina la violència sistèmica. Mirem Hong Kong, per exemple: s’elimina la llei d’extradició i tothom cap a casa. L’autor ho resol proposant un agermanament ideològic macro entre revoltes micro: no cal una Gran Revolució, les demandes poden ser concretes però han d’estar articulades des de la consciència de la violència estructural que les cohesiona. Que l’altre dia a Barcelona hi hagués una manifestació en suport a Xile, així com les fotografies de manifestants a Hong Kong portant estelades podrien significar que caminem en la via de Critchley. O potser la setmana vinent aquest article estarà desfasat, qui sap.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació