Sis filòsofes de qui no s'ha parlat prou

Si li demanem al ChatGPT que ens digui deu filòsofs de tots els temps, deu de contemporanis, deu de catalans i deu que no siguin occidentals, tindrem 40 noms amb una sola cosa en comú: cap serà una dona. Pel funcionament que ja coneixem d’aquests generadors de textos, podem concloure que en la producció textual de la humanitat fins ara, la paraula “filòsof” apareix moltíssimes menys vegades al costat del nom d’una dona que d’un home, cas encara més flagrant si pensem que l’anglès, que forma el gruix de la base de dades, és una llengua en què el mot ni tan sols té gènere. Fa pensar a l’argument pel qual les autoritats educatives rebutgen des de fa anys la demanda d’incloure almenys una filòsofa entre els cinc autors que cal estudiar per les proves d’accés a la universitat, que és que no hi ha prou bibliografia o, que està escrita en terceres llengües. La solució tant per al ChatGPT com per a tota la resta és tant exigent com simple: corregir la desproporció escrivint més textos sobre filòsofes, i encara més en català.

Angela Davies © Miquel Taverna CCCB 2017

Això és exactament el que ha fet Núria Sara Miras Boronat a Les filòsofes de la contemporaneïtat (Edicions de la Universitat de Barcelona), un llibre pensat per sacsejar els clixés dels llibres de text de filosofia. El primer impacte ve per les sis autores triades: Jane Addams, Charlote Perkins Gilman, Judith Shklar, Angela Davis, Audre Lorde i Vandana Shiva. La tria sorprèn perquè parlem de noms poc coneguts i reconeguts pel cànon, però també perquè es tracta de sis noms que qüestionen els límits del que és i el que no és filosofia. D’entrada, el fil conductor de les sis figures és la contribució al pensament polític dels segles XX i XXI. Ara bé, a diferència de fiòsofes com Simone de Beuavoir, Hannah Arendt o Judith Butler, de les quals podríem dir el mateix, les protagonistes del llibre treballen on la teoria política toca la ciència social i l’activisme. Des de la feina en pacifisme i treball social d’Addams, a la lluita ecologista de Shiva contra Monsanto, passant per la sociologia utopista de Perkins, la militància interseccional de Davis i la poesia guerrera de Lorde, i fins i tot en el liberalisme més acadèmic de Shklar, ens trobem davant de pensadores molt més proclius a citar estudis empírics sobre les desigualtats que les reflexions de Martin Heidegger sobre l’ésser. No és casualitat que el 2020 Miras, que també és filòsofa, inaugurés a la Universitat de Barcelona el primer congrés internacional de dones pragmatistes que s’ha celebrat en terres europees.

Aquest tocar de peus a terra filosòfic trasllueix en el to del llibre, que Miras estableix amb un pròleg bel·ligerantment personal on narra el pas d’una jove filòsofa que creia que “el pensament no tenia gènere, com els àngels”, a una acadèmica plenament informada per la crítica feminista. Sabem que posar a prova la neutralitat de la filosofia amb l’experiència és una de les grans aportacions filosòfiques del feminisme, però es parla menys que tot plegat té derivades estilístiques. Així, escriure amb judicis de valor, consideracions emocionals, un llenguatge més col·loquial, incloure la primera persona de l’autora, posar èmfasi en la biografia, etcètera, són un seguit de recursos formals que s’han d’entendre com el resultat d’incorporar el contingut de la teoria. Per seguir amb el contraexemple d’abans, Heidegger era conegut perquè el seu seminari sobre Aristòtil començava mencionant les dates de naixement i mort de l’estagirita i saltava directament als arguments metafísica, talment com si els filòsofs fossin àngels el pensament dels quals es pugui deslligar de les circumstàncies històriques en què va ser pensat.

El més suggeridor de la proposta de Miras és com l’entusiasme pel desgreuge es tradueix en un to de documental polític ideal per descobrir filòsofes desconegudes i desvetllar consciències. El més qüestionable és l’homogeneïtat del registre per a sis autores que no són ni de bon tros igual d’ignorades. Així, mentre que Adams, Perkins i Shklar han estat especialment negligides pel masclisme institucionalitzat de la primera meitat del segle XX, Davis, Lorde i Shiva són referents de la conversa contemporània, citades i reivindicades profusament, i jo mateix he vist sales de conferències plenes fins a la bandera per escoltar a Davis i a Shiva com si fossin estrelles del rock. Aquest progrés feliç i constatable del moviment feminista que Filòsofes de la contemporaneïtat contribueix a documentar, divulgar i impulsar, és el mateix que fa pensar que no en tots els àmbits hi ha la mateixa feina per fer ni sempre estarà justificat el mateix punt de vista. Dit això, el que converteix el text de Miras en una obra de referència instantània és el fet que estigui escrit en català, i és precisament gràcies a autores com les presentades que entenem que el desgreuge feminista es reforça quan va acompanyat de la resta de lluites contra les minoritzacions de tota mena.