Rodoreda, Obiols i les seves circumstàncies

«L’objectiu d’aquest volum és entendre l’obra literària de Mercè Rodoreda a partir dels fets» afirmava l’editora Maria Bohigas a l’inici de la roda de premsa en motiu de la publicació de Ells no saben res (Club Editor). Bohigas anava acompanyada dels historiadors Agustín Castellano Bueno i Enric Gil Meseguer, que juntament amb Antonio Muñoz Sánchez i Heike M. Martínez Figuereido signen l’epíleg del llibre. Conscient dels perills que amaga qualsevol interpretació dels discursos de la Història, l’editora va plantejar la roda de premsa com una exposició de fets contrastats amb rigor científic que els mateixos historiadors van exposar als periodistes. «Hi ha consens entre els estudiosos en el fet que allò que Rodoreda va viure durant la Segona Guerra Mundial des de l’exili a França va determinar la seva obra posterior. La guerra fertilitza la seva vocació d’escriptora» afirmava Bohigas.

Ell no saben res reuneix textos que posen la lupa a la vida i obra de l’escriptora des de múltiples perspectives: la correspondència, els contes i els fets històrics. L’epíleg del volum permet la reconstrucció del paper d’Armand Obiols durant la guerra a França gràcies a un rigorós treball d’arxiu sobre la figura de José Maria Otto Warncke, per qui Obiols va treballar a l’organització Todt, dedicada a la construcció d’infraestructures de guerra dels alemanys. Bohigas va fer un paral·lelisme entre el caràcter ambivalent de la posició d’Obiols i l’ambivalència de l’obra de Rodoreda, i va remarcar que el volum permet un treball d’interpretació dels fets cap a l’obra, i de l’obra cap als fets. Un camí que evita el blanc o negre en què s’ha instal·lat la crítica al nostre país. «En els textos de Rodoreda, els elements es posen damunt la taula amb tota la seva complexitat, i el nostre propòsit amb la publicació és posar damunt la taula aquesta complexitat. És una qüestió rellevant perquè són conductes de personatges constructors de la cultura catalana».

L’angoixa de Rodoreda per la sort d’Obiols

La primera part del volum inclou quinze cartes a Carles Riba (catorze de les quals signades per Mercè Rodoreda i una darrera signada per Armand Obiols) entre el 8 de juny de 1941 i el 24 de desembre de 1942. Obiols i Rodoreda s’han instal·lat a Llemotges, a la zona lliure, i Obiols és cridat pel govern de Vichy seguint les ordres de les autoritats alemanyes de reclutar tots els homes estrangers per incorporar-se a la part ocupada a treballar per tal de contribuir a la infraestructura de la guerra. «Són cartes que restitueixen la vivència directe dels fets i que mostren l’angoixa extrema de Rodoreda per la sort d’Obiols» afirma Bohigas. Obiols treballa en una pedrera en condicions molt dures i la seva amant fa mans i mànigues per aconseguir-li un canvi de feina. «Està tan cansat i li fan tant de mal les mans que, si abans mai no trobava el moment d’asseure’s a fer una carta, ara menys» s’excusa Rodoreda en una carta del 10 de juliol del 1941 al seu amic Riba. A la tardor del mateix any, Rodoreda torna a escriure al seu amic i li explica que Obiols ha estat reclamat per la Companyia i traslladat a Bordeus, juntament amb quatre-cents homes. A partir del juny del 42, les condicions de treball d’Obiols milloren i se li promet un permís per visitar la seva companya a Llemotges. La darrera carta, escrita pel propi Obiols des de l’organització Todt del Lager Lindemann de Bordeus al desembre del 42 té un to optimista. «Estic, ara bé, gairebé podria dir molt bé -sobretot si es té en compte la quantitat de benestar que la història en acció tolera», escriu.

Les respostes a aquest canvi en les condicions de treball d’Obiols les trobem a l’epíleg del volum titulat “Otto, personatge no identificat”, escrit a vuit mans pels historiadors Enric Gil Meseguer, Antonio Muñoz Sánchez, Agustín Castellano Bueno i Heike M. Martínez Figueirido. Un treball de recerca i documentació per diversos arxius d’Europa sobre la figura de José María Otto Warncke, qui va ser el cap jeràrquic d’Armand Obiols a Bordeus treballant per l’organització Todt, creada per impulsar la indústria de guerra dels alemanys. Part d’aquesta feina fou assumida per republicans exiliats a França, forçats a fer treballs en condicions molt dures. Al juny del 1942 Obiols va passar de descarregar vagons de sorra a realitzar tasques d’oficina i va guanyar-se la confiança d’Otto fins al punt d’acabar dirigint el camp des de l’abril del 1943 fins al final de l’ocupació.

Armand Obiols a la zona gris

Agustín Castellano afirma que van topar-se amb el nom d’Armand Obiols mentre treballaven la biografia d’Otto. D’origen alemany, Otto Warncke va viure molts anys a Catalunya abans de la guerra, va lluitar com a voluntari al bàndol republicà i va marxar a França com un exiliat espanyol més. Després de passar pels camps d’Argelers i Gurt, la nacionalitat alemanya li va permetre treballar d’intèrpret per als Grups de Treballadors Estrangers. A partir de 1941  treballa a la comissió que reclutava treballadors espanyols per a les obres de l’Organització Todt. Instal·lat a la zona de l’Atlàntic, Otto es guanya la confiança de les autoritats alemanyes i acaba gestionant la vigilància de diversos camps de l’organització, on hi col·loca republicans espanyols. Aquest va ser un gest fonamental que marcaria el destí de milers de republicans a l’exili. «Cal tenir en compte que les autoritats alemanyes i franceses desconfiaven totalment del republicans espanyols, i Otto va aconseguir el vist i plau per a contractar-los», explica Castellano. Els alemanys acaben concedint a Otto la gestió de la mà d’obra. Per a les tasques administratives, Otto crea una oficina (Büro) i contracta els més ben preparats: periodistes, advocats, enginyers… Aquí és on comença la seva relació amb Armand Obiols.

El terme “col·laboracionisme” no es forja per descriure la realitat dels refugiats espanyols, sinó que designa ciutadans lliures, i Obiols no n’era, de lliure.

«Bordeus va ser una anomalia, una singularitat en el context dels camps. Les condicions de treball del Mur Atlàntic eren molt dures, equiparables als camps nazis, però Bordeus no va ser així, oferia condicions de treball molt més bones», continua Castellano. Per aquest motiu hi anaven centenars de voluntaris. Permetia als exiliats guanyar-se la vida i alimentar les seves famílies de l’estat espanyol. Castellano remarca que la situació dels exiliats era complicada, molts d’ells havien passat pels camps del sud de França i quan arriben a Bordeus es troben amb una millora considerable i amb la protecció d’Otto. La ciutat de Bordeus va patir un increment considerable de població per l’arribada dels exiliats, que no eren ben vistos per la població local i fins i tot eren qualificats d’indesitjables. «Els treballadors que no estaven polititzats trobaven certa protecció en els alemanys pel fet que els donaven una feina ben pagada que els permetia subsistir», diu Castellano.

Obiols s’encarregava de la gestió del camp, sempre a les ordres de comandaments alemanys.  El camp funcionava gairebé com un barri més de la ciutat, comptava amb perruquers, sabaters, metges…  Hi havia una gran mobilitat de treballadors i Obiols feia llistats interminables de dades del personal, també s’encarregava de les assignacions de barracons (cada barracó tenia un vigilant que tenia favors de l’organització) i era el responsable de l’equip de vigilància. «I feia bé la feina, els comandaments alemanys estaven contents i li donaven privilegis, com permisos per poder anar a veure Rodoreda» diu Castellano.

Enric Gil afirma que Obiols  sabia que el seu camp no era un simple camp de treballadors, coneixia les dures condicions de treball i alguns càstigs als que estaven sotmesos els desobedients. «Hi ha una carta on explica el que veu. Sap que pel Lindemann hi han passat combois de jueus, però d’això no se’n pot deduir que Obiols tingués informació sobre les pràctiques als camps d’extermini. Gil afegeix que és sorprenent que Obiols expliqués el que veia d’una manera tan transparent, i per aquest motiu pensen que no va participar-hi. «Si hi hagués participat no ho hagués deixat per escrit. Una persona de la seva intel·ligència no ho deixaria mai per escrit», assegura l’historiador.  

Aleshores, quin és el grau de participació d’Obiols en la guerra? «Va participar en la construcció de l’estructura de la base de submarins a Alemanya i en el Mur de defensa de l’Atlàntic, cosa que va dificultar l’entrada dels aliats i va suposar morts. Quina mena de responsabilitat és aquesta? És molt difícil de definir», diu Enric Gil.

Per Maria Bohigas, la inestabilitat de la guerra s’ha de tenir en compte a l’hora de valorar els actes. «La realitat d’Obiols al novembre del 1941, quan va ser requisat i forçat a treballar, no té res a veure amb la realitat del 1943. Els primers anys treballava en condicions duríssimes». Bohigas i els historiadors coincideixen amb el criteri que el terme “col·laboracionisme” no es forja per descriure la realitat dels refugiats espanyols, sinó que designa ciutadans lliures, i Obiols no n’era, de lliure. «A la França ocupada no hi havia un anàlisi blanc o negre. Confraternitzar amb els alemanys es veia com a col·laboració, però treballar per a ells de forma obligada no s’hi considerava» diu l’editora. Quines alternatives tenia Obiols? Els historiadors n’assenyalen tres «Fugir, fer-se de la resistència (opcions que l’haguessin fet entrar en una situació greu de perill) o suïcidar-se».

Enric Gil explica que l’objectiu de l’epíleg és evitar el judici. Al contrari: pretén donar sentit a les dades que aporten Obiols i Rodoreda a la seva correspondència durant el període que Obiols va entrar a treballar en aquests camps. Per Gil, aquestes cartes tenen un gran valor, «són instants de temps detinguts als quals podem accedir». Diu que els sorprèn que ningú hagués fet aquesta tasca abans que ells. L’historiador comenta que  tampoc ningú fins ara havia treballat en la participació espanyola en la resistència a Bordeus. «L’estudi dona nova llum a l’obra de Rodoreda i ens ajuda a comprendre-la, i a la vegada incorpora la tasca d’Obiols a la història de l’exili català. Obiols és una figura cabdal, un intel·lectual molt important que va acabar arraconat per la historiografia posterior a la Segona Guerra Mundial, com molts altres que van viure en aquesta “zona gris”», afirma Gil.

Aquest estudi sobre Otto Warncke ens ha fet comprendre més aspectes de l’impacte de la guerra sobre l’obra de Rodoreda que no pas els estudis literaris».

Maria Bohigas

Bohigas recalca que Rodoreda i Obiols estaven en el punt de mira i que, malgrat la seva situació delicada i la seva condició de personatges públics, Rodoreda va decidir conservar les cartes d’aquest període (en va estripar moltes altres). Per tant, ens trobem davant una decisió conscient i deliberada d’una figura pública. «Segurament quan va prendre aquesta decisió ja tenia al cap deixar el seu llegat a l’Institut d’Estudis Catalans», conclou Bohigas.   

Segons els autors de l’epíleg, el repte del seu treball ha estat definir com inserir-lo en el context en què es publica. De fet, els quatre historiadors ja portaven deu anys investigant Otto Warncke i disposaven de moltes de les peces del trencaclosques. Gil diu que Otto va ser un personatge fascinant sobre el qual se n’han dit moltes falsedats, algunes escampades per ell mateix per interès propi. «Aquest rigorós estudi no deixa cap marge a l’especulació, tot està estrictament documentat» assegura l’historiador.

L’editora convida a fer una reflexió sobre el paper dels intel·lectuals catalans i espanyols a l’exili durant la Segona Guerra Mundial. «Les persones que eren dirigents del govern de la Generalitat republicana, què van fer quan van passar a ser refugiats a França?  Van fer alguna cosa per estar de la banda de la lluita contra el feixisme? Aquesta pregunta té una resposta desoladorament clara: no. Ho van fer anarquistes, obrers, persones anònimes de les que se n’ha escrit molt poc. Cal un treball de reconstrucció de figures anònimes que van treballar a la resistència. Els intel·lectuals catalans que encarnen l’exili, durant la guerra es dedicaven a parlar de Catalunya, els jocs florals, les pugnes del catalanisme… S’ha tendit a fer recaure tots els mals en la figura de l’Obiols, però cal tenir en compte el context i el seu entorn», diu l’editora.

Després del final de la guerra, Obiols continuarà treballant per la gestió dels refugiats espanyols a França, però depenent de les autoritats franceses, i amb un sou molt més precari. «Els francesos pagaven bastant pitjor que els alemanys. És una època en que Rodoreda cus molt, un fet probablement lligat a les necessitats econòmiques de la parella», diu l’editora, qui insisteix que cal entendre com la trajectòria d’una persona el porta a cometre un acte concret. «Obiols accepta coses, és cert, però no s’ha d’oblidar la trajectòria que l’acaba portant a gestionar el camp». Aquest element apareix als contes del volum que Rodoreda va escriure en aquell període.

L’impacte de la guerra als contes

I si hem traçat un camí dels fets a l’obra, la segona part d’Ells no saben res permet el gest contrari: de la producció literària cap als fets. Es titula “Tres contes de la França Ocupada” i la composen els relats Cop de lluna, Nocturn i Nit i boira. Són contes que recorden la multiplicitat de destins que podien conèixer els refugiats a França. Maria Bohigas comenta que la necessitat d’obrir aquest meló va sorgir arran de la publicació de les cartes amb Anna Murià. Al juliol del 1946, hi ha un moment en què Rodoreda li diu a la seva amiga que té escrits vint-i-cinc contes. També li diu que té el projecte d’escriure dues novel·les, tot i que no va arribar a fer-ho (una d’elles havia de ser Vi negre, novel·la sobre un home que forma una família al marge de la seva).

Nit i boira és un relat colpidor en primera persona de la realitat d’un presoner a un lager alemany. El conte comença creant una imatge que fa feredat: «Si tots els que som ací poguéssim tornar dintre un ventre, la meitat moriríem trepitjats pels qui voldrien ser primers. Un ventre és calent i fosc i clos…». Instal·lat en aquest desig de mort, el narrador ens explica allò que veu amb una fredor que es torna gairebé insuportable. «Un dia va arribar un camió ple de malalts. No els va maltractar ningú: només els van posar a eixugar. A mesura que els baixaven del camió, els feien seure en un banc. No se’ls sentia caminar: la flonjor de la neu ofegava la remor dels passos. El cel es podia tocar amb les mans. Era cobert, gris, feixuc. Quan van tenir tots els malalts asseguts a fora, no hi van pensar més. Al matí encara n’hi havia set de vius».

Cop de lluna relata l’estranya i malaltissa relació entre en Pere, un refugiat a qui han enviat a treballar a una granja, i el seu cap granger, un home vell de personalitat tòxica i abusiva. Nocturn té lloc en una nit que un professor català exiliat surt a buscar un metge per la seva dona malalta, i acaba detingut pels alemanys a causa d’un malentès. Tots ells són personatges profundament marcats per la guerra i posen de manifest aquest moment on la vida i l’obra de l’escriptora es toquen de forma explícita. A banda d’aquests tres contes, Bohigas recomana la relectura del capítol “Una víctima” de Quanta, quanta guerra, «un retorn a quan es va gestar tot», afirma l’editora.

El volum, doncs, vol fer honor a la complexitat de la vida i obra de l’escriptora. «Rodoreda tracta aquesta complexitat a tota la seva obra», diu Bohigas. «Viure no és innocu, constantment actues amb altres persones i les decisions que prens tenen conseqüències sobre els altres». A Ells no saben res, la intimitat, la ficció i la Història dialoguen, posen blanc sobre negre i fan emergir zones grises que no podrien entendre’s de forma aïllada. Bohigas creu fermament en el propòsit del volum: «aquest estudi sobre Otto Warncke ens ha fet comprendre més aspectes de l’impacte de la guerra sobre l’obra de l’autora que no pas els estudis literaris». Tanmateix, fugir del judici i les etiquetes en un país com el nostre sempre ha estat massa difícil. Els mites no toleren la complexitat de la història.