Robert Kolker: “El declivi de la família és una metàfora del que ha passat al meu país”

Robert Kolker va presentar el passat 18 de setembre Els nois de Hidden Valley Road (Edicions del Periscòpi), durant La Setmana del Llibre en Català, un text periodístic que aborda l’esquizofrènia a partir de la família Galvin, on sis dels dotze germans són diagnosticats. El text es ple de violència, vergonya i, sobretot, humanitat. Kolker exposa el problema des de la mirada íntima i ho fa de manera magnífica. Vam poder parlar amb ell i saber més sobre un cas que commou i sensibilitza.

Com vas arribar a la família Galvin?

El meu amic, l’editor John Gluck, amb qui vaig treballar, em va presentar les germanes Galvin. Deia que havia de conèixer la seva història i fer algun projecte plegats, que m’interessaria molt. Tant la Lindsay com la Margaret volien donar a conèixer la història de la seva família per poder ajudar a gent que estigués en la mateixa situació i no sabien ben bé com fer-ho. Es van adonar que necessitaven un periodista independent, amb ganes d’investigar tot allò que elles no van poder veure o viure. A més era necessari consultar documents mèdics i altres arxius que donessin un sentit a tot el procés. Quan em van explicar la història vaig quedar fascinat, no m’ho podia creure. En certa manera, després d’escoltar tota la violència i el terror que van patir, vaig creure que aquesta podia ser una història d’esperança, ja que certs membres de la família van poder sortir cap endavant. 

Dius que el llibre no és una història sobre l’esquizofrènia, sinó un llibre sobre una família. Per què vas decidir enfocar-ho d’aquesta manera? 

Jo no soc un periodista científic, m’agrada centrar-me en problemes humans que apel·lin als sentiments i vagin més enllà de la simple divulgació. El cas dels Galvin és molt sonat, abordar-lo des de la família fa que el lector se senti més proper, dona un caràcter més humà als protagonistes. Existeixen molts llibres sobre l’esquizofrènia, però aquest aborda els problemes col·laterals de la malaltia, que afecten diverses generacions. Això el fa menys fred i distant. 

Es interessant veure com, molts cops, des d’un sector dels estudis psicològics i per part dels fills, es tracta de culpable la mare. Es impossible no fer una lectura feminista de tot plegat. Creus que la Mimi sempre ha arrossegat un sentiment de culpabilitat que no hauria de ser-hi? 

Es molt interessant aquesta reflexió. És evident que la Mimi s’ha sentit culpable i que això va provocar en ella una vergonya que no hauria d’haver assumit. En aquella època la comunitat medica culpava a les mares de tot, si el teu fill era homosexual era culpa teva i si el teu fill estava malalt també era culpa teva. Això l’enfadava. Deien que era una mare “esquizofrenògena” i que les desgràcies de la seva família havien estat originades per culpa seva. Aquest enuig va fer que culpes la càrrega genètica del Don i que intentes ocultar els problemes dels seus fills. El llibre també va servir per fer justícia a la Mimi, per mostrar com havia estat la seva vida i les raons per les quals ella actuava d’aquesta manera.  Les seves decisions i el seu comportament estaven lligats amb aquesta por a ser observada, a no ser com la resta de famílies. 

Existeixen molts llibres sobre l’esquizofrènia, però aquest aborda els problemes col·laterals de la malaltia

L’estigma impedeix a la família avançar, la negació de la malaltia, sobretot amb els primers fills fa pensar que hi ha situacions que es podrien haver evitat sense aquest encobriment constant. Com creus que hauria evolucionat la història dels Galvin amb la sensibilització actual?

L’estigma segueix existint. Les malalties mentals més lleus, com la depressió, potser sí que són vistes d’una altra manera, però l’esquizofrènia segueix sent un problema desconegut i que fa por. Ens falta molt per saber sobre l’esquizofrènia. Jo mateix abans de començar el llibre creia que l’esquizofrènia es curava amb pastilles i prou, que tenia una solució efectiva. Però és una malaltia complexa, plena de matisos i on els símptomes són variats. Encara ens falta molt per avançar, encara que s’hi fan molts esforços. 

Llavors, ets optimista?

És complicat. Hi ha una voluntat d’investigar molt gran, he pogut veure com l’esforç per part dels científics és enorme. La qüestió és de finançament, no s’inverteix prou i no es vol invertir. Són processos costosos que no compensen a les farmacèutiques. Encara que, pel que fa a la sensibilització, cada cop hi ha més gent que comparteix la seva història i que intenta trencar l’estigma. M’agradaria pensar que anem en aquest camí. 

En general, o almenys des d’aquí, la història es llegeix, també, com un símbol de la decadència del somni americà. Creus que reflecteix el trencament amb la promesa de la felicitat? 

Era la meva intenció. El subtítol ja ho diu: dins la ment d’una família americana. Els fills de la família Galvin van néixer tots entre el 1946 i el 1964, es a dir en el període just del BabyBoom a Estats Units. Després de la Segona Guerra Mundial, i amb el ressorgiment de la nació, la família Galvin semblava la família perfecta, on tot tenia el seu lloc, molts fills i un matrimoni exemplar. Però va arribar la Guerra de Vietnam i tot va començar a decaure. Crec que el declivi de la família es una metàfora del que ha passat al meu país. 

Intercales capítols més narratius, on s’expliquen les perspectives dels familiars, amb altres més informatius, on expliques el procés d’investigació paral·lel sobre l’esquizofrènia.  Sensibilitzar i informar formaven part dels teus objectius? Quina es la importància de la teva obra en aquest sentit? 

La família ha estat molt important per al procés d’investigació dels científics en aquesta matèria i era interessant veure com el procés d’investigació era paral·lel a l’evolució del conflicte familiar. Tenia intenció de desemmascarar l’esquizofrènia i apropar-la des de la família. Crec que el llibre permet una via per conèixer la malaltia d’una manera diferent. Calia deixar de veure les persones amb esquizofrènia com a monstres.

Les tragèdies d’aquesta família podrien portar-te al sentimentalisme i la hilaritat, però has preferit tractar la historia des de l’empatia i la compassió. Creus que aquesta mirada permet un aproximament més sincer a la família? 

Si tu ets col·leccionista d’art i tens moltes obres, no pintaràs la paret de lila, la pintaràs de blanc. Aquesta era la meva feina com a escriptor. No tenia sentit saturar al lector amb sensacionalisme. Volia mostrar la família tal com era i la meva presència al llibre havia de ser mínima. Si hagués emprat un to més exagerat no hauria pogut mostrar la part més humana dels Galvin i el lector no podria empatitzar. 

Has fugit de la cultura del clickbait, és un llibre llarg i serè i, així i tot, s’ha venut molt.

Crec que la gent encara té ganes de llegir textos llargs i endinsar-se de ple en una història. La llargada del llibre i el seu to eren necessaris per poder mostrar bé com funcionen els Galvin. Es una història fascinant i això també agrada. 

Crec que la gent encara té ganes de llegir textos llargs i endinsar-se de ple en una història

Com ha sigut l’acollida internacional? 

En un principi em feia por. Com t’he dit abans, aquest és un llibre molt americà i que parla des de les circumstancies concretes d’una família a Colorado. Però, sorprenentment, el llibre ha tingut molt bona acollida, he rebut mails de molta gent amb persones properes que pateixen l’esquizofrènia i que els ha servit d’ajuda. 

Com t’ha afectat endinsar-te a la ment de la família? No t’has vist gaire afectat? 

Quan vaig escriure el meu primer llibre (Lost Girls: An Unsolved American Myster), vaig tenir molt contacte amb les famílies i em vaig veure molt involucrat. No volia fer-ho així, ni tancar-me en una habitació tot el dia. A casa vam adoptar un gos i vaig començar un curs de cuina per poder evadir-me de la família Galvin, era una feina que requeria molt de temps i necessitava poder desconnectar. 

I, per finalitzar, quins llibres tenies a la tauleta de nit mentre escrivies? 

Més enllà dels assaigs científics i textos sobre l’esquizofrènia, vaig començar a llegir Guerra i pau de Lev Tolstoi. Vaig trigar un any, però em va servir de molt. És un llibre de molts personatges i Tolstoi passa d’un a l’altra de manera magnífica. No cal explicar tots els punts de vista alhora, em va ser molt útil.