Risc i responsabilitat

Ara que fa dos mesos que estem tancats a casa, proposa l’Amaia, per què no ens trobem els quatre a casa meva aquest dissabte, i fem una paella? Des de mitjans de març, el Marcel, el Jordi i la Berta tot just han sortit per comprar, i sempre prenent precaucions. L’un teletreballa; als altres dos els han fet un ERTO. Creuen que estan sans, però, és clar, no ho saben del cert. Viuen al mateix barri d’una petita ciutat. Reunir-se els costaria ben poc. Què diu la moral d’aquesta decisió? És responsable?

Aquest tipus de debat serà freqüent les setmanes que venen, durant aquesta desescalada en què alguns han sabut veure una mena de joc de rol de normes imprecises. Els actes més quotidians passaran a ser matèria d’ètica aplicada. Els filòsofs ens podem fregar les mans, però si la moral, com diu Aranguren, és viscuda i no pas pensada, és en gran part perquè elaborar normes per a cada ocasió és inassumible. Les normes són sistemes de simplificació de decisions. Avaluar cada acció, com sembla que aviat haurem de fer, té un cost enorme, i passarà factura ben aviat. Per si fos poc, també li estem agafant el gust a avaluar les accions dels altres…

Fa gairebé dos mesos, quan ens vam confinar, no sabíem gaire cap a on treballàvem. Quina normalitat seríem capaços d’assolir, on s’estabilitzaria el sistema sanitari. Després d’un mes i mig de mesures, i amb el govern de l’estat començant a parlar de desescalada, s’entén que no s’espera (perquè no hi ha possibilitat de) baixar la incidència del virus més enllà d’un cert nivell. I amb tot, està lluny de desaparèixer: a dia 10 de maig, seguim amb vora 200 morts diaris a tot l’estat, i amb entre 2000 i 3000 casos nous al dia. Tard o d’hora, em diu una amiga infermera, haurem d’atrevir-nos a conviure amb el virus. Però quan? I com? Es parla molt de la nova normalitat però es debat poc sobre què hauria de menar-la. La responsabilitat, ens diuen aquí i allà. Es tracta exactament d’això, sí. Però tenim clar el que això significa? La responsabilitat, en termes jurídics, és la capacitat del subjecte de dret per assumir les conseqüències de les seves accions. En altres paraules, la responsabilitat no és necessàriament prudència, ni por: és càrrega de les pròpies decisions i el que comporten. El Marcel, l’Amaia, el Jordi i la Berta volen ser responsables. Què vol dir això?

El lideratge moral, sense debat, és autoritarisme. Cal recordar-ho: tenir experts en epidemiologia però no en moral no és una flaquesa, sinó una de les virtuts d’una societat democràtica. 

La vida humana és una contínua gestió de riscos. L’estat liberal en què vivim es pot entendre com una manera determinada de permetre aquesta gestió, delegant-la en l’individu sempre que sigui possible. L’estat és paternalista quant a la gestió d’alguns riscos que afecten a la salut pública, com el cinturó de seguretat, però fins a un punt (el risc inherent a la conducció automobilística s’accepta de grat). En d’altres, l’elecció és individual, com en els esports de risc, o a tot estirar desincentivada per sistemes impositius, com en el cas de l’alcohol i el tabac. Una dada: el consum freqüent d’alcohol redueix l’esperança de vida entre quatre i cinc anys. Malgrat això, no hi ha debat públic sobre si l’estat hauria o no hauria de prohibir-ne el consum. Ni els més conservadors ni els més progressistes creuen que aquesta dada, gens menyspreable, hauria d’afectar les llibertats de les persones. El liberalisme social és un consens de la societat. 

No pretenc frivolitzar: el coronavirus, òbviament, és un assumpte molt més complex que l’alcohol. No és una decisió sobre esperança de vida a llarg termini sinó la possibilitat d’una mort ben propera la que plana sobre el risc d’infectar-se. Encara més: les teves decisions poden afectar altres subjectes i aquest, ai las, és el principi de tot problema polític. Així que per parlar seriosament de risc, no ens valen les comparacions fàcils. Però hem de tenir present que no hi ha cap tractament ni vacuna miraculosa a la vista, ni cap promesa de reducció addicional de la ràtio de contagis. Tard o d’hora haurem de seure i posar-li cara i ulls a la nova normalitat. I quan això passi, si creiem de debò en el nostre sistema polític, hi hauria d’haver més actors en la taula de debat que un poder executiu opac i recentralitzat. El lideratge moral, sense debat, és autoritarisme. Cal recordar-ho: tenir experts en epidemiologia però no en moral no és una flaquesa, sinó una de les virtuts d’una societat democràtica. 

Per ara les decisions sobre el risc assumible s’han condicionat a un important criteri que no entén de l’autonomia individual: la possibilitat d’un col·lapse del sistema sanitari. Però aquest fantasma, tot sembla indicar, s’allunyarà. A mesura que això passi, el debat s’haurà de centrar en línies més fines: fins a quin punt val la pena renunciar a la vida que valorem en nom de la supervivència? 

Tota vida que mereixi ser viscuda té un preu, també en termes de risc. Quina vida val el risc que paguem per ella?

En un webinar recent sobre drets civils i coronavirus, Jordi Graupera recordava la idea, d’oblit infaust, del preu de la llibertat. Tota vida que mereixi ser viscuda té un preu, també en termes de risc. Quina vida val el risc que paguem per ella? Durant un mes hem assumit, perquè així ho ha fet l’Estat (i sense gaire debat públic al respecte) que l’activitat econòmica bé mereix aquest risc, però, en canvi, la llibertat sexual i afectiva de les parelles que no viuen sota un mateix sostre, no. (Respecte a això últim, encara avui s’està recomanant a les parelles que es retrobin després del confinament que “evitin el contacte boca a boca” o s’està informant sobre quines postures adoptar en el sexe). Quan hom diu que els arguments legals no valen per les discussions morals tothom s’afanya a assentir. Però a l’hora de la veritat la nostra moralitat s’adapta per defecte a la legalitat vigent, d’una manera gairebé escandalosa (penseu si això us sembla impensable o més aviat probable: hi haurà qui, un diumenge de fase zero, discutirà de valent per reunions de quatre persones, i el dilluns següent de fase u aplaudirà trobades de vuit). Qüestionar una moralitat hegemònica requereix d’un esforç conscient, al punt que a aquest debat, tan urgent, potser ja hi fem tard. 

Si l’amenaça de rebrot desapareix, hem d’estar preparats per parlar de què fer, i això voldrà dir quin nivell de risc creiem responsable assumir. La prioritat d’aquesta societat, recordava un famós filòsof recentment, no ha estat mai la supervivència sinó la vida, amb tot allò de valuós que incorpora la segona. Dit d’una altra manera: en el vell debat entre llibertat i seguretat, mai s’ha assumit que la seguretat s’ho valia tot. Si el Marcel, el Jordi, l’Amaia i la Berta viuen sols, és diferent la seva decisió de reunir-se de la de quatre amics que decideixen anar a escalar una paret en “free solo”? Què és el que les fa (a una i altra) responsables?

Ah, però per ara ens hem ocupat de la versió senzilla del dilema. Tots ells podrien estar convivint amb terceres persones: tancats amb familiars, o amb companys que no arriben a ser amics. Suposem, per exemple, que el Marcel visqui amb la seva àvia, una persona de risc. No hauria, doncs, de tenir en compte el nivell de risc que ella estigui disposada a assumir a l’hora de decidir el seu? Doncs sí! Sembla que el Marcel, ara, ha esdevingut molt diferent de l’Amaia. El Marcel i la seva àvia conformen el que es podria anomenar, si em permeteu encunyar un petit neologisme, una “unitat de risc”: tots els riscos que l’un assumeixi, els assumeix l’altre (degut a la seva contínua interacció). En l’escenari d’un sistema sanitari no saturat, una unitat de risc, pel què fa al coronavirus, funciona de manera semblant a una persona pel que fa als riscos individuals com l’escalada o el tabac.

El consens entre unitats de risc, m’atreveixo a sospitar, serà la font de la major part de discussions de les properes setmanes, si és que no ho està sent ja. Imagineu el malson que pot ser la convivència entre una persona que opta per la prudència extrema i algú que agafa el metro cada dia per treballar i pensa que, vistos els riscos que ja assumeix allà, li val la pena fer alguna trobada amb persones que tenen molt pocs números d’estar infectades. Fa falta un debat públic sa sobre aquests conflictes. 

És urgent, en aquest sentit, que acceptem que les unitats de risc han de tenir un grau d’autonomia. Això serà difícil, perquè dotar els altres d’autonomia significa permetre’ls d’equivocar-se, o si més no de fer allò que tu no faries. I se’ns ha posat dins un impuls autoritari, que la televisió i l’estat atien, que ens duu a voler establir els nivells de risc dels altres (que temptador resulta, ser nosaltres els qui decidim per l’Amaia i el Marcel!).

Cal protegir allò que és a la base de les nostres societats: la pròpia responsabilitat.  

I és urgent, en segon lloc, que aquells disposats a córrer riscos responsables (presumiblement aquells que parteixin d’un risc més baix, com els més joves) evitin conviure amb les persones que volen optar per maximitzar la prudència i la seguretat (que potser seran en general menys joves, tot i que, no cal dir-ho, no servirà generalitzar). 

Amb qui vius, lector? I quin és el vostre nivell de risc assumible? I la vostra possibilitat de deixar de conviure, si en teniu visions molt divergents? Si voleu evitar conflictes i tensions a mesura que arribi la nova normalitat, us cal consensuar la vostra perspectiva davant del risc. No només per protegir els grans, ni tan sols les vostres relacions, sinó per protegir allò que és a la base de les nostres societats: la pròpia responsabilitat. 

Articles com aquest són possibles gràcies a la vostra ajuda, que permet que Núvol continuï endavant i ofereixi continguts de qualitat. Si voleu contribuir a l’existència del diari digital de cultura en català, podeu subscriure-us aquí i ajudar-nos a superar la inestabilitat que genera l’actual crisi del coronavirus.