Repensar l’acústica urbana

És el moment de redissenyar el plànol urbà per incloure dins l’estètica de la ciutat un espai pel so i el silenci.

El Museu del Disseny ens ha convocat a la taula rodona “Sons sorolls, silencis. Cap a una ecologia urbana acústica a l’era digital”, que forma part del programa de la Biennal del Pensament. Uli Marchsteiner, que n’és el moderador, ens posa de seguida en context: “Sons, sorolls i silencis”, tres mots que sembla que xiuxiuegen un mateix so. L’al·literació ens situa en l’àmbit de la paraula escoltada, del so vocal, on des de l’antiguitat sembla que hi tingui lloc una mena de màgia. Però no tots els sons sonen igual, alguns ens agraden, mentre que d’altres se’ns fan insuportables i els anomenem “sorolls”. Què fa d’un so que sigui agradable? Quan es pot considerar un so un soroll? On queda el silenci? Pot pensar-se el so d’una ciutat? Què hi pot dir el disseny envers la qualitat acústica de la ciutat?

Francesc Daumal Foto Studio Folch. Marti Pujol

Francesc Daumal, catedràtic emèrit de la UPC del Departament de Tecnologia de l’Arquitectura pren el torn de paraula i comença la seva exposició anunciant el decàleg que segons ell ha de complir un projecte de disseny acústic urbà.

En primer lloc, el nou disseny urbà ha de permetre el diàleg entre els ciutadans, sigui on sigui. De fet, aquest és l’element més important de la ciutat. En segon terme, és necessari estudiar tots els sons globalment, evitant els mapes sonors parcials en favor de plànols que respectin el conjunt i el mode que els sons interactuen entre ells, amb el seu context i la seva història. En tercer lloc, destaca la importància de trobar espais tranquils i de preservar-los. Cal considerar-los, si és necessari, part del patrimoni cultural urbà.

Els següents quatre punts els dedica a reflexionar sobre com ha de pensar-se el disseny acústic urbà i assenyala que cal concretar una estètica en funció de la qual els encarregats de dissenyar l’espai sonor puguin treballar. Cal, per tant, pensar la poètica del so, dissenyar un model a partir d’ella i de les eines tecnològiques que existeixen i, finalment, pensar en la rehabilitació dels sons que es volen mantenir. La ciutat intel·ligent no pot de cap manera coartar les iniciatives de l’art sonor, sinó que cal que les inclogui de la millor manera possible per tal que encaixin amb la sonoritat de l’emplaçament concret pel qual han estat pensades. Qui sap si en un futur no podria ser l’art sonor l’empremta de Barcelona.

És per això que, tal com afirma en els últims tres punts del decàleg, és imprescindible fomentar actes i efemèrides al voltant dels sons, com poden ser el SONAR o el Dia sense soroll, tot preservant, no obstant això, la identitat sonora de cada barri i la llibertat sonora del ciutadà, que ha de ser inviolable. Cal, per tant, una educació entorn dels sons i, especialment, entorn de l’espai sonor urbà.

A continuació, Konstantinos Kourkoutas, coordinador de CORE Smart & Sustainable Cities a la UAB, introdueix el concepte de so com a energia. Els sons són energia que es propaga per l’espai, mentre que, seguint el joc de paraules, el soroll es pot entendre com a energia residual que pot arribar a tenir un efecte negatiu en les persones. Com podem cultivar aquesta energia residual amb les eines tecnològiques d’avui en dia?

Però no només es pot pensar el so com a energia, també se’l pot pensar com a dada, ja que, per exemple, ens ajuda a ubicar-nos i a relacionar-nos amb l’entorn. El que anomena “so com a dissonància” en pot ser un exemple. Aquest és el so de l’estat d’excepció, de les alarmes i de les sirenes i de tots aquells que pretenen obtenir una reacció concreta. Qui té el poder per usar-los i quan? La ciutat es pot entendre així gairebé com un nou Big Data on la informació obtinguda sonorament és capaç d’explicar tot el que en ella succeeix.

Konstantinos Kourkoutas Foto Folch Studio Martí Pujol

Malgrat això, potser no cal anar tan lluny quant a sons que ens ubiquen, perquè tots, absolutament tots els sons, exerceixen aquesta funció, en siguem conscients o no. Per això, podem pensar el so com a espai i alhora l’espai com a so. Aquest és, doncs, el gran repte que se’ns planteja. Tots els sons urbans han estat dissenyats amb el seu espai, és cert, però no s’ha centrat mai el punt de mira en els sons en el moment de dissenyar. En conseqüència toca repensar l’espai urbà i redissenyar-lo incloent, ara sí, un lloc pel sentit auditiu. Es fa imperatiu, d’aquesta manera, pensar la ciutat com un jardí, tenint en compte tots els seus aspectes a partir del desenvolupament d’un espai multisensorial que respongui al model de vida dels seus habitants.

Ilaria Sartori, divulgadora, investigadora i creadora en l’àmbit del Soundscape, inicia la seva exposició amb una cita de Murray Schafer, fundador de l’ecologia acústica com a disciplina d’estudi, respecte als sons: “Som alhora auditors, intèrprets i compositors del nostre paisatge sonor”. Com de diferent seria avui el nostre paisatge urbà si tothom pensés això?

El paisatge sonor va ser definit el 2014 com “entorn acústic percebut, experimentat i entès per una o més persones en un context” i, per tant, no es redueix a l’espai físic, sinó que és de fet un “constructe perceptual” que infon “un sentiment d’identitat i de continuïtat” on succeeixen les transformacions culturals i socials d’una ciutat.

El paisatge urbà és sempre mòbil i està vinculat a tres aspectes: un espai concret, un temps determinat i la perspectiva d’un individu singular. Per això, és important considerar la percepció pública i privada d’un espai quan es pensa a conèixer-lo o en reconstruir-lo des de l’àmbit sonor. L’heterogeneïtat de perspectives i la participació de la ciutadania són així aspectes fonamentals a tenir en compte en el disseny (o redisseny) sonor d’una ciutat.

Ilaria Sartori treballa actualment en alguns projectes participatius que promouen precisament aquest intercanvi de perspectives i la necessitat d’educar l’oïda, posant especial èmfasi en la decisió d’escoltar de manera atenta i conscient. En són exemples el mapa sonor col·laboratiu Barcelona Confinement Soundscape, realitzat amb Gianni Ginesi durant el confinament, o el projecte “Barcelona sonors”, que inclou exposicions, tallers, espais de recerca i rutes sonores.

Ilaria Sartori Foto Studio Folch. Marti Pujol

Sartori respon, doncs, a la pregunta inicial indicant la importància de treballar l’escolta, tant de les diferents perspectives de les persones com de l’entorn. A més, la participació i l’educació són factors essencials per promoure el diàleg entre ciutadania, empreses i institucions al voltant d’un disseny que pensi l’espai sonor urbà.

Per acabar, Arnau Horta, crític, comissari i investigador especialitzat en l’estudi del so i de l’escolta, presenta la seva proposta entorn de Max Neuhaus, que més tard es debatrà junt amb les altres a la taula rodona.

Neuhaus és considerat un dels pioners de l’art sonor i de les passejades sonores, l’objectiu de les quals és obrir l’escolta als sons en forma de xerrades performatives fonamentades, també, en la decisió d’escoltar.

Neuhaus parlava del soroll com a subproducte d’altres problemes i és per aquí per on proposa començar Horta. Abans de pensar des del disseny acústic com respondre als sorolls, és necessari anar a l’arrel d’aquests per entendre on s’origina aquest rebuig i què és allò que associem amb ells. L’”acustemologia”, paraula formada per la contracció d’”acústica” i “epistemologia” i proposada per Steven Feld als anys vuitanta, és l’estudi del so com a coneixement i de les relacions sonores que s’estableixen entre les persones i el seu entorn i pot ser l’àmbit d’estudi adequat per aquest cas.

Horta conclou així que, previ al disseny sonor de la ciutat, cal entendre l’origen dels problemes que més tard s’intentaran solucionar. Des de l’”acustemologia” cal veure quins són els reptes que ens plantegen determinats sons per estudiar-los i, si és possible, redissenyar-los.

De la discussió comuna posterior en surten preguntes que val la pena assenyalar: per què ens costa tant escoltar? Per què se’ns fa especialment difícil escoltar el silenci? L’oïda, a diferència de la vista, no es pot controlar, no existeix la possibilitat de tancar les orelles (per dir-ho d’una manera) i, tot i això, ens hem acostumat a tractar-la com un sentit secundari. Potser va sent hora de retornar-li l’espai que li pertoca a la nostra vida i, en concret, a les ciutats, després de tot, som éssers multisensorials i, com a tals, cal que cuidem els nostres sentits i, cosa que és equivalent, l’espai on vivim.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació