Qui parla català a l’insti?

Xavier Gual presenta l'assaig 'Qui ha de salvar el català?', un exercici d'anàlisi de l'ús decreiexent de la llengua als instituts de secundària, a l'escenari 1 de La Setmana del Llibre al Moll de la Fusta dissabte 17 de setembre a les 16.30

Una bona part del que exposa Xavier Gual a Qui ha de salvar el català? (Eumo, 2022) traça un dibuix molt precís de la societat catalana, tot i que ell es cenyeix a l’àmbit dels instituts, com ens aclareix amb el subtítol: Crònica d’un professor de secundària, en complicitat amb l’esplèndida Petita crònica d’un professor a secundària de Toni Sala (Edicions 62, 2001). Si es llegeixen totes dues cròniques seguides, que els ho recomano vivament, detectaran grans semblances entre el 2001 i el 2022. Com la senyora de l’anunci de L’Oréal, la secundària es mereix la mateixa galanteria: “Per tu no passen els anys”.   

Xavier Gual © Núria Albertí
Xavier Gual © Núria Albertí

Qui ha de salvar el català? no sols interessarà els 100.000 mestres i professors de Catalunya sinó que qualsevol lector podrà apreciar el desplegament de tot l’espectre de tics, mancances i desorientacions de la societat catalana pel que fa a la llengua: la por, la mandra, el desconcert, la impotència, la precarietat, el desprestigi general i l’agressivitat contra la llengua i la literatura catalanes per part d’alguns sectors, la perpetuació dels guetos, la indisciplina predelinqüent en alguns instituts de complexitat màxima –dita sovint amb l’emfàtica anteposició-, etc. Paro aquí perquè no tinc espai per reproduir l’assaig sencer. Com deien els nostres besavis: demani!

Els nois el veuen com una llengua estrictament acadèmica: un tràmit emprenyador, una nosa, una dèria dels adults, completament inservible en les seves vides. Capgirar aquesta animadversió no és tasca només dels docents, sinó de tota la societat.

Només hi ha un punt que el 2001 tot just començava: l’allau de la immigració de les últimes dècades, consistent en 1’5 M i amb un balanç últim d’1 M residents a Catalunya, entre els que van arribar i els que se’n van anar. Aquesta immigració ha generat tot un sistema d’aules d’acollida en què s’hi han dedicat esforços, diners i temps –sempre amb mitjans escassos, ens adverteix Gual-. També aquesta immigració ha accentuat la distància entre els percentatges de castellanoparlants i de catalanoparlants. Per primera vegada a la història, els catalanoparlants s’han convertit en una minoria dins del seu país: actualment un 36 % dels catalans tenen el català com a llengua habitual i un 7 % alternen el català i el castellà, segons l’EULP 2018 (que és una enquesta autodeclarativa, com tantes altres). Aquest decalatge influeix sobretot en els nois i els joves, que majoritàriament tendeixen a entendre’s en castellà (només un 35 % de nois i joves catalans tenen el català com a llengua habitual). En alguns instituts, el català pràcticament ha desaparegut entre els alumnes, ens adverteix Gual. Els nois el veuen com una llengua estrictament acadèmica: un tràmit emprenyador, una nosa, una dèria dels adults, completament inservible en les seves vides. Capgirar aquesta animadversió no és tasca només dels docents, sinó de tota la societat.

Des del títol mateix, Gual ens posa al capdavant una de les preguntes clau: qui ha de salvar el català? Però n’obvia –o no hi entra prou a fons- una altra, que és de resposta més envitricollada: com s’ha de salvar el català?  Sobre el qui, Gual ens adverteix que s’ha pretès, molt erròniament, que l’ensenyament fos el gran salvador del català, mentre la societat catalana seguia fent la viu-viu mandrosament amb els seus atavismes diglòssics, badalls prolongats i tòpics benpensants. En l’assaig, Gual ens explica que un tou de mestres i professors són com tothom, pel que fa a la diglòssia, la submissió, la mandra i la falta de coratge. Però justament perquè són docents crec que no s’haurien de permetre el luxe, la comoditat, de compartir acríticament tots aquests tics socials. Cal afegir-hi els rebutjos ideològics –entre els 100.000 docents hi ha tot l’espectre polític i ideològic-, més o menys furibunds o moderats, i també l’origen castellanoparlant d’un percentatge notable de docents: tenen una més gran facilitat d’expressió en la seva llengua inicial –la familiar d’origen-, tant en la docència com en les converses informals amb els alumnes. Compte, no tots els docents castellanoparlants inicials responen a aquest model. Però el seu nombre no és irrisori.

Cal activar tots els poders possibles, amb intel·ligència, estratègia i eficàcia. Per aquest motiu cal saber exercir el poder i no fondre’ns en llàgrimes a la primera crítica, reticència o refús.

Xavier Gual ens ofereix una bona descripció i anàlisi de les raons, múltiples i complexes, de per què la immersió lingüística no ha rutllat com estava previst  –tampoc no parlaria exactament de ‘fracàs de la immersió’, com és tan habitual, perquè la immersió ha tingut molts èxits-. Alhora, Gual exposa amb ironia tot un grapat de tòpics que acompanyen la immersió, entre molts altres hi tenim les reticències per part d’alumnes castellanoparlants –sobretot- i el clima de menyspreu cap a la llengua que generen entre els altres alumnes. Un dels punts que m’ha cridat més l’atenció de Qui ha de salvar el català? és la por, la prudència, la passivitat, de molts professors i directors de centres a l’hora de fer complir la immersió. Qualsevol diria que la immersió es va incomplir en molts centres per no molestar. Per no carregar amb més deures feixucs la tasca sempre dura i exigent dels mestres i els professors (i mentrestant els inspectors miraven cap a una altra banda). Una actitud present el 2007, quan Gual comença la seva trajectòria com a professor, i que arriba als nostres dies. Qualsevol projecte de futur sobre la llengua a l’ensenyament ha de tenir en compte aquesta actitud evasiva. Que –i això m’ho pregunto jo-, si tota aquesta permissivitat s’ha tingut i es té pel que fa a la llengua, també s’ha tingut i es té amb altres aspectes educatius?    

Qui ha de salvar el català? Al meu entendre, el poder. Però no només el poder polític centrat en la Generalitat, sinó també els ajuntaments –a Catalunya en tenim 17 de més de 100.000 habitants amb un pressupost considerable-, les diputacions, l’Estat i la UE, cadascun en la seva mesura. Però també altres poders, no menys rellevants: el poder econòmic –l’empresa privada, des de la gran empresa com ara Bonpreu a la petita empresa, negoci o botiga-, el poder social, el poder cultural, el poder religiós. Alhora també, i no és irrellevant, el poder individual del ciutadà –que és l’únic que tot sovint es posa en primer terme-. Però no només amb actituds personals individuals –consumir, parlar, exigir-, que tenen el seu pes, ens en sortirem. Cal activar tots els poders possibles, amb intel·ligència, estratègia i eficàcia. Per aquest motiu cal saber exercir el poder i no fondre’ns en llàgrimes a la primera crítica, reticència o refús.

Xavier Gual, Qui ha de salvar el català?  Editorial Eumo (2022).

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació