Peter Handke i la infelicitat perfecta

Handke no pot fer altra cosa que posar-se a escriure sobre la vida i el suïcidi de la seva mare

Una dona de 51 anys, la mare de Peter Handke, decideix posar fi a la seva vida: de nit, se suïcida prenent una sobredosi de somnífers. Així acabava la vida d’una dona, una dona qualsevol, una dona com una altra. L’any 1972 Handke no pot fer altra cosa que posar-se a escriure: sobre la vida i la mort d’aquesta dona, la seva mare. La necessitat de parlar i de posar paraules, de trobar en el record —de vegades dolorós i aspre, altres alegre, altres ressentit— la vida de Maria Handke que havia passat i havia acabat en la més mínima quotidianitat, una quotidianitat terrible. Les pàgines ens descobreixen, més enllà de la singularitat de Maria Handke, l’esfereïdora realitat, el tedi, la misèria i la resignació de les persones, concretament de moltes dones, en aquesta quotidianitat terrible. La moral, els costums, l’automatització de la vida, la precarietat i el conformisme, de vegades contradictori, de les classes populars.

Peter Handke
Peter Handke

A Infelicitat perfecta (Traducció de Marta Pera Cucurull a Editorial L’Avenç) Handke no dona veu directament a la seva mare, una dona subalterna —com s’hi refereix Simona Škrabec a l’epíleg citant a Spivak—. L’únic que pot evocar en la seva escriptura és allò que imagina d’ella, en tensió inevitable amb la realitat. Ens ofereix, doncs, la seva mirada, que s’aproxima a la intimitat d’ella construint un personatge a partir de la seva relació.

La recorda com a filla de camperols eslovens, la seva infància, la seva joventut (on segons ve a dir Handke, va ser mínimament feliç i lliure) durant el nazisme; però amb la postguerra qualsevol possibilitat de plenitud, de realització es veu estroncada. I com recorda l’autor, la mare, desencantada amb els anys, diria que, simplement, va tenir mala sort. Que hauria pogut viure diferent, però tot quedava en un passat borrós.

Handke aconsegueix no només recordar a la seva mare, n’escriu —curiosament, a la vegada que la singularitza— l’anonimat en què va viure i va morir, teixint un diagnòstic d’una societat concreta, inscrivint l’experiència de la seva mare en la repetició d’una cadena social, d’una sèrie de costums, privacions, vergonyes, somnis perduts o impedits que culminen en un suïcidi del qual Handke diu sentir-se, en certa manera, orgullós. Perquè després d’una vida desposseïda i frustrada, potser, la seva mare, matant-se, va afirmar la seva existència (precària, invisible, i a la vegada compartida amb tantes altres) amb allò que no havia perdut del tot: el seu cos. Va fugir, tristament, de la cadena de repeticions, abans que fos massa tard, quan, per ella, ja no hi havia res més a fer.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació