Pere Lluís Font: “Pascal es va empescar l’aposta gràcies a un català”

Tothom a qui vaig preguntar per Pere Lluís Font abans d’entrevistar-lo va fer servir la paraula “savi”. Nascut el 1934 a Pujalt, Pallars Sobirà, Lluís és filòsof i teòleg, professor universitari d’Història de la Filosofia Moderna i de Filosofia de la Religió, i és membre numerari de l’Institut d’Estudis Catalans, d’on venia el dia que vam quedar. Ens trobàvem per parlar de l’edició dels Pensaments de Blaise Pascal a l’editorial Adesiara, un dels grans clàssics de la filosofia universal que Lluís ha traduït al català, juntament amb una selecció d’opuscles. És clarament allò que se’n diu una edició definitiva, amb una introducció curosa, una explicació important sobre l’ordenació dels fragments, que en aquest text fa la diferència, índexs de tota mena, selecció de frases cèlebres, tapa dura amb un parell de punts de fil… d’aquells llibres pensats per perdurar. Parlant i llegint-lo, de seguida es nota que Lluís té afinitat amb la finesa pascaliana, no només en el concepte filosòfic, sinó en un estil elegant i humanista, la filosofia sempre a prop del cor i dita amb l’elegància i la ironia de la millor literatura. 

Cada setmana trobo un articulista o altre que afusella una citació de Pascal. Potser la que més cops m’he trobat és aquella que fa: “La gran desgràcia dels homes és no saber-se quedar sols reflexionant en una cambra”.

A diferència de moltes altres mal atribuïdes, aquesta és autèntica. Pascal pensa que la situació humana té problemes, fins i tot que pot ser dramàtica, i tenim tendència a distreure’ns per no pensar-hi. I un no es distreu tot sol: es busca companyia, se’n va a caçar per explicar històries de caça, a guanyar batalles, a jugar a la política. Els marxistes d’abans en deien alienació. La diversió és una categoria filosòfica en Pascal, el divertissement. El sentit no és “passar-s’ho bé”, sinó apartar-se, tenir la possibilitat de no haver de pensar en el caràcter complicat de la vida humana. 

Sempre he pensat que això es deu al fet que, a diferència d’altres autors amb aforismes, Pascal és prou desconegut perquè tothom el pugui fer anar per on vulgui.

Quan encara tenia certa vigència la cultura general, Pascal era un d’aquests grans noms de la cultura universal que sonaven, que es tenien més o menys situats i pels quals es tenia un gran respecte. Avui no el coneix ningú. Amb la superespecialització dels estudis, es pot ser llicenciat en filologia romànica o en filosofia i no haver sentit ni llegit res de Pascal. I què sabia la gent de Pascal? L’havien trobat a batxillerat en la forma del principi de Pascal, que parla de la pressió dels fluids. Sabien que havia escrit petits fragments molt enginyosos, que fan pensar. Ara bé, què són els Pensaments? Els Pensaments no són aforismes. L’aforisme és un gènere literari molt pentinat, arrodonit, acabat, amb sentit per ell mateix. En temps de Pascal, els aforismes tenien molt de prestigi a França. Probablement, els Pensaments van tenir èxit perquè s’assemblava a la literatura de gènere breu dels moralistes. Els moralistes no es deien així perquè fossin teòrics de la moral, sinó perquè parlaven de la condició humana, dels costums (“moris”, en llatí, vol dir “costums”). A vegades s’ha tractat a Pascal com un moralista, i hi ha edicions que el posen al costat dels dos grans patrons dels moralistes francesos, Jean de La Bruyère i François de la Rochefoucauld. De fet, quan Camus va morir, Sartre va escriure que Camus era un moralista com un elogi, “allò que la literatura francesa ha produït de més original”. I jo penso que Sartre tenia raó. Però Pascal també era molt més que això: entre els anys 45 i 60 del segle XVII, Pascal era el número u d’Europa en ciència, en filosofia, com a escriptor i com a pensador cristià. I en el que els mateixos francesos anomenen Grand Siècle, això no és poca cosa. Pascal havia tingut contacte amb els jansenistes, que li van revelar un tipus de vivència cristiana que el va enlluernar. D’això se’n diu “la conversió de Pascal”, que no vol dir que passés d’ateu a creient, de persona de vida disbauxada a vida ordenada, sinó el pas de ser un cristià normalet sociològic, a ser un cristià convençut, que es pren el cristianisme seriosament. Per això els Pensaments són apunts que Pascal anava prenent per preparar una gran obra, que havia de ser una defensa i una il·lustració del cristianisme. Un gran tòpic és que els fragments Pascal són millors del que hauria estat l’obra acabada. Josep Pla va repetir-lo molt, però a mi no m’acaba de convèncer.

Un gran tòpic és que els fragments Pascal són millors del que hauria estat l’obra acabada. Josep Pla va repetir-lo molt, però a mi no m’acaba de convèncer.

Quina recepció ha tingut Pascal a Catalunya?

Ara s’acaba d’editar aquest llibre, i l’editor n’ha fet una tirada bastant llarga, i jo li vaig dir que em semblava un optimista. En català hi ha una traducció vella de fa cinquanta anys, feta molt de pressa, i una de més recent, de fa quatre o cinc, que seria lleig que jo em posés ara a criticar. En els dos casos hi havia un treball d’urgència, important i útil per quan no hi havia res més. Afortunadament, jo he pogut treballar amb els manuscrits. Pascal és dels poquíssims autors dels quals es conserven els manuscrits, que són un dels tresors més preuats de la Biblioteca Nacional de França, a París. Si tu els volguessis consultar, primer et demanarien que et presentés algú, i, si te’ls deixessin veure, et posarien en una sala amb una senyora que no et treu l’ull de sobre i, sense cap instrument per escriure ni per prendre notes, l’únic que podries fer és anar passant a poc a poc les pàgines, amb molt de respecte. Com s’ho fan els que treballen amb Pascal? A partir d’una edició facsímil, preciosa, de gran qualitat, de la qual hi ha un exemplar a la Biblioteca de Catalunya. Jo he treballat amb l’edició facsímil, però també m’he passat una pila de matins fent això que et deia la biblioteca de París. Perquè l’edició facsímil no resol tots els problemes! Per exemple, si un paper ha estat plegat i dut a la butxaca prou temps perquè la part exterior s’hagi esgrogueït, només es veu a l’original. I en algun cas això pot ser molt important, perquè saber la part que anava fora vol dir saber quina és la darrera pàgina escrita, i a l’hora d’ordenar l’escriptura de Pascal, no té el mateix sentit si una cosa la poses al centre, o al final, com una ocurrència afegida a posteriori. Això passa en un dels fragments més difícils i famosos, el de l’aposta.

Parlem de l’aposta. Jo he fet la carrera de filosofia i és l’únic que m’hi van explicar de Pascal.

I ves a saber si te la van explicar bé! L’aposta en un sentit estricte, no té gairebé res d’original. Jo n’he inventariat una vintena de precedents, des del segle IV fins al Renaixement, passant per l’edat mitjana. I resulta que Pascal es va empescar l’aposta gràcies a un català, de Ramon Sibiuda. Ho sabem perquè Pascal era un gran lector de Montaigne, i Montaigne, que probablement era la persona més intel·ligent de l’Europa del seu temps, havia decidit dedicar dos anys de la seva vida a traduir al francès el llibre de Sibiuda, un totxo escrit en llatí de 330 capítols. O sigui que alguna cosa hi devia veure. I a més, als Assaigs, Montaigne dedica a Sibiuda l’assaig més llarg, quatre o cinc vegades més que el segon més extens.

De Sibiuda sí que no ens n’ensenyen res de res.

Sabem segur que Sibiuda era un hispànic, i creiem que era català perquè el cognom Sibiuda ho era, i perquè la seva obra en llatí hi havia catalanismes. Sibiuda era un autoexiliat a Tolosa de Llenguadoc, on va ser rector de la universitat. L’obra immensa que et comentava és El llibre de les criatures, una obra que vol ser filosòfica i teològica, on defensa que l’essencial del cristianisme es pot trobar estudiant l’home. Sibiuda presenta un cristianisme molt raonable, una religió que surt afavorit de ser inspeccionat per la raó. En el seu moment va tenir una ressonància, perquè es troben referències a Sibiuda en personatges tan importants com Pico della Mirandola. Segurament va ser el pensador europeu més rellevant del seu moment, però era més conegut fora de Catalunya que aquí. Això ha canviat últimament des que la seva obra ha estat traduïda íntegrament al català per Jaume de Puig, un gran especialista. Doncs bé, Pascal, que era un apassionat de Montaigne, va anar de seguida a llegir Sibiuda, on va trobar l’aposta.

Sibiuda va ser el pensador europeu més rellevant del seu moment, però era més conegut fora de Catalunya que aquí

Quin és l’interès de l’aposta, que encara l’estudiem avui a les facultats de Filosofia?

L’aposta diu que, si apostes per la fe cristiana i guanyes, ho guanyes tot i, si perds, no perds res. Mentre que, si apostes contra la fe cristiana, si guanyes, no guanyes res, i si perds, ho perds tot. Si això no és original de Pascal, el que és original és el text que broda al voltant d’això. És un text de quatre pàgines, molt complex, turmentat, on hi ha un text principal i molts textos satèl·lit. Pascal dibuixa una mena d’itinerari ideal que va de l’agnosticisme fins a la fe cristiana. Agafa l’agnòstic, l’acompanya, el convida a fer unes reflexions i, al final, si ho fa prou bé, el deixa amb possibilitats d’arribar a apostar per la fe cristiana. A Pascal el feien patir els no-creients, que eren molts dels seus amics. Pascal sabia escoltar el que deien els seus amics ateus o agnòstics (en aquella època a França en deien llibertins) i hi trobava una certa complicitat en el seu interior. La gràcia de l’apologètica de Pascal és l’esforç d’interiorització dels arguments del llibertí per poder donar-hi resposta. A part de tot això, què en pot treure un no-religiós? L’Ignasi Moreta, editor de Fragmenta, explica que la idea de la seva editorial era publicar llibres no religiosos sobre la religió, i que tot plegat li va venir d’un article que jo vaig escriure als anys vuitanta, on explicava que la filosofia de la religió ha de ser necessàriament aconfessional, o ja no és filosofia, sinó teologia camuflada. La reflexió de Pascal sobre la religió és per a tothom que pugui sentir un cert interès cultural per la religió. Un pot no ser creient, però pensar que la religió és una cosa grossa, important, que ha pesat molt a la història de la humanitat. Què en podem treure? Pascal diu que la religió no és contrària a la raó. Que la religió no és racional, però és raonable. Entre la irracionalitat i la racionalitat estricta, hi ha tota la gamma intermèdia que qualifiquem de raonabilitat.

Pascal hauria de ser més vigent al marge de l’aposta?

Bergson explica que Descartes i Pascal estan a l’origen de dues maneres d’entendre la filosofia en la Modernitat, establint dos camins paral·lels. Pascal és més modern que Descartes perquè no va passar per l’escolàstica, i no va tenir necessitat d’espolsar-se-la. Pascal anticipa moltes idees de Kant, i Kant és el gran filòsof que va obrir l’espai mental en el qual encara ens trobem tots nosaltres. Pascal introdueix un tipus de filosofia que en podríem dir filosofia crítica, que critica la metafísica dogmàtica. D’altra banda, a Pascal se l’ha emparentat sempre amb el moviment existencialista, com un existencialista avant la lettre. Perquè Pascal no fa una filosofia abstracta, sinó que reflexiona sobre la condició humana. Pascal és contemporani perquè els temes pascalians no caduquen, no hi ha cap anacronisme. Amb aquesta traducció catalana, jo he volgut incorporar un més dels grans clàssics a la nostra tradició.

L’aposta diu que, si apostes per la fe cristiana i guanyes, ho guanyes tot i, si perds, no perds res. Mentre que, si apostes contra la fe cristiana, si guanyes, no guanyes res, i si perds, ho perds tot

Una altra gran frase de Pascal: “El cor té raons que la raó no coneix”.

Aquest és un petit fragment que, precisament, es troba escrit al marge del nucli del text de l’aposta, de manera que és possible que tingui alguna relació amb l’aposta. Pascal valora molt la raó, i critica molt la raó, l’interessa tant la seva força com els seus límits. D’on venen aquests límits? De la petitesa humana. És el mateix que havia fet dir Shakespeare a Hamlet, “Hi ha més coses al cel i a la terra de les que caben a la teva filosofia”. Hi ha coses que la raó percep, però no pot demostrar. Pascal diu que qui percep els primers principis és el cor. Que A no és no-A, que l’espai tal com se’ns apareix té tres dimensions. El cor és un altre nom pel qual en podríem dir “intuïció”, que no és purament sensible ni psicològica, sinó racional, una mena d’instint intel·lectual, que deia Jaume Balmes.

Seria això la finesa?

La finesa hi està emparentada. Pascal contraposa el concepte de finesa al conceptre de geometria. Les coses de la realitat humana tenen tans principis involucrats que no poden ser objecte de la raó geomètrica, han de ser objecte de la finesa. La finesa és la capacitat de percebre realitats humanes que amb un raonament geomètric se’ns escaparien. Pascal potser diria que el que en diem ciències humanes, pertany al camp de la finesa, i que dir-ne ciència és devaluar el concepte de ciència. Les coses de la finesa són aquelles de les quals només pots dir que, o les veus, o no les veus.