Patrick Radden Keefe. El reportatge com a gènere literari 

Amb el subtítol «Històries verídiques sobre estafadors, assassins, rebels i malfactors», el recull d’articles Canalles, del periodista d’investigació Patrick Radden Keefe (1976), plantilla de The New Yorker, ha estat traduït al català per Ricard Gil a l’Editorial Periscopi. Des d’un punt de vista a mig camí entre el periodisme i la literatura, Canalles explora els límits, sovint imperceptibles, entre el legal i l’il·legal, entre el bé i el mal, a través de dotze relats reals protagonitzats per xungos de tot el món que fan prevaldre la banda fosca de l’ésser humà a l’hora de moure’s per la vida. 

Radden Keefe retrata, entre d’altres personatges, el traficant d’armes Monzer-al-Kassar, conegut com «el príncep de Marbella» i perseguit de manera incansable per un agent de la D.E.A., la controvertida «advocada del diable», que lluita contra la pena de mort representant els criminals més terribles, El Chapo Guzmán, líder del càrtel infame de la droga de Sinaloa a Mèxic, després de fugir d’una presó d’alta seguretat, o el cèlebre delinqüent holandès William Holleeder i els esforços de la seva pròpia germana per aconseguir que el tanquin a la presó. 

La reflexió que deriva de la lectura de Canalles és necessàriament doble. D’una banda, surten temes com l’essència del mal, del poder, del crim i de la corrupció i, de l’altra, el lector pensa en el coratge de totes aquelles persones que van decidir enfrontar-se a aquesta colla de canalles. L’estil narratiu de Radden Keefe és el del narrador virtuós capaç de crear tensió quan descriu com es van desenvolupar els crims. Els seus són reportatges fantàsticament construïts que fan del reportatge un veritable gènere literari. La transformació d’històries complexes en thrillers addictius fa de l’autor un mestre inqüestionable. 

Que l’autor de Canalles sigui un especialista en desemmascarar secrets criminals i desenterrar xarxes transcontinentals tèrboles ja es va fer evident en els seus dos llibres anteriors, No diguis res i L’imperi del dolor (els dos a Periscopi), que tractaven, respectivament, la història de la violència a Irlanda del Nord i el paper de la família Sackler, propietària de la companyia que fabrica OxyContin, en desencadenar una epidèmia d’opiacis als EUA. Als relats de Canalles, l’autor rastreja administradors sense escrúpols, caps de droga despietats, tècnics de bombes a l’ombra, i, per damunt de totes, la història d’Amy Bishop, una neurobiòloga de la Universitat d’Alabama que va disparar contra sis col·legues durant una reunió rutinària de professorat l’any 2010. El cas Bishop és molt estrany, ja que la seva motivació per dur a terme aquest acte cruel és difícil d’entendre. Però aleshores es descobreix que havia disparat i matat el seu germà petit el 1986, un incident que es va declarar oficialment en aquell moment com un accident.  Aquesta és realment una col·lecció brillant de contes de la vida real, que inclou la quantitat adequada d’intriga i prou detalls per donar vida a cada història.  El personatge potser menys conegut és Anthony Bourdain, el cuiner convertit en escriptor i documentalista de televisió que es va suïcidar l’any 2018. 

L’estil de Canalles és fascinant, perquè mostra l’habilitat de Radden Keefe per empatitzar amb els subjectes canalles que analitza tot mantenint un nivell adequat d’escepticisme periodístic. També demostra la perícia de l’autor com a narrador. Tots els relats del llibre es llegeixen de manera compulsiva, impregnats com estan d’una tensió narrativa que no és mai excessiva ni melodramàtica. Radden Keefe reconeix que tots som narradors poc fiables de les nostres vides i pretén que els dotze relats de Canalles il·luminin alguns conceptes interessants del món del crim i el càstig. Ens fa reflexionar sobre les decisions, sovint poc madurades, que prenem mentre ens movem per aquest món i les històries que ens expliquem a nosaltres mateixos i als altres sobre per justificar-les.