Ok, Vicenç

Per imitar a Vicenç Pagès Jordà, els seus alumnes construíem el personatge a partir d’un moviment de la mà que tendia a fer quan analitzava les paraules. Pagès arribava a l’aula amb els textos que li havíem entregat a la classe anterior subratllats, s’asseia a la part de davant de la taula del professor i sotmetia les frases a un escrutini col·laboratiu. Respectava l’anonimat dels autors, cosa que en cap cas t’evitava el tràngol privat si t’hi reconeixies. Amb una mà aguantava el full i, quan alguna cosa li cridava l’atenció, en negatiu o en positiu, s’hi aturava i fregava suaument els tres primers dits de la mà que li quedava lliure. El gest, com si amanyagués un mot invisible per tal de desfilar-lo, era la traducció física d’una idea que em va dir una vegada: “Escriure és aconseguir que una paraula es divideixi en 10 perquè el món és força més complicat i necessites més paraules per identificar-lo”. Reproduint aquesta acció i pronunciant les os empordanesament tancades, ja tenies tres quarts d’imitació.

No costa gens imaginar Pagès repetint la seqüència amb cadascuna de les quatre-centes entrades que conformen Memoria Vintage (Empúries), “una barreja d’espeleologia, de notaria, de crítica cultural, d’evocació, d’assaig, de microhistòria i d’autobiografia” a través de la qual l’escriptor dibuixa un mapa subjectiu dels anys compresos entre l’arribada de l’home a la Lluna i l’estrena de Pulp Fiction. Confegit com un diccionari en ordre alfabètic, Pagès selecciona noms propis –Tip y Coll, John Fitzgerald Kennedy, Jordi Pujol-, paraules –cromo, repera, fitipaldi– i conceptes –repressió, memòria, intimitat– que han patit els estralls del temps transcorregut des de la generació del baby boom fins al present. Alguns mots han guanyat llustre vintage, altres han modificat el seu significat, i no pas pocs es troben en perill d’extinció, sobrevivint exclusivament gràcies a l’anacronisme militant dels boomers. Tant si el lector pot resseguir una connexió biogràfica-emocional com si no, Pagès recrea amb la intel·ligència necessària perquè els records es tornin transferibles.

Un altre interès de la gestualitat dactilar que mencionava és que reflecteix la manera de pensar i d’escriure de l’autor: en cercles d’infinites combinacions més que no pas en línies rectes, i expandint-se en múltiples direccions abans que seguint una jerarquia. Als antípodes de la classe magistral, Memòria Vintage és, sobretot, un joc en el sentit que Borges o Cortázar emprarien el terme. Pagès juxtaposa alta i baixa cultura, humor i seriositat, argumentació i lliure associació. Fent una cosa tan postmoderna com definir el llibre amb una imatge que li he llegit a Pagès parlant d’altres llibres -concretament, els d’Eloy Fernández Porta-, direm que la lectura és una festa, un espectacle en què els convidats entren i surten i t’arrosseguen d’una estança a l’altra com si ballessis (breument) la conga. Igual que a les festes, la banda sonora ajuda a lligar l’heterogeneïtat amb un fil conductor, i el criteri personal que selecciona gèneres, discos i cantants, juntament amb la col·lecció de pel·lis i/o pòsters de pel·lis, ens recorden que Pagès és l’amfitrió d’aquesta celebració volgudament no universal.

A la presentació del llibre a La Calders, Pagès va dir que volia qüestionar alguns tòpics del relat oficial de l’època: desmitificar els clixés més autocomplaents i fer zoom sobre detalls omesos injustament o interessada. La nostàlgia és una arma poderosa quan ens mou en comptes de paralitzar-nos, identificant allò que val la pena del passat per tal de defensar-nos del present. I la memòria vintage de Pagès és molt més dinàmica que estàtica. Per exemple: l’atzar dels diccionaris de paper, que són aquells textos que a diferència de Google t’ensenyen coses que no tenen res a veure amb el que buscaves, és un bon cas d’anacronisme que valdria la pena reinventar. Acabem amb l’entrada que correspon a “final”: “Als anys setanta i vuitanta tot s’acabava, fins i tot la televisió […] Quan una parella ens deixava, no la seguíem a Instagram. Si no donàvem corda a un rellotge, s’aturava. No semblava tan estrany que, de tant en tant, algú es morís. La familiaritat amb el final ajudava a crear concentració. I també resignació”. Obrim la boca amb la intenció de dir “ok, boomer”, però, finalment, les paraules no surten i ens quedem pensant, rient, potser fregant els dits a l’aire.