Obrir-se al restaurant

Els restaurants són llocs oberts i que estiguin tancats fa una pena personal i social a la vegada. Com si ja sentís la veueta postmarxista: els restaurants només estan oberts a qui se’ls pot pagar, expressió del capitalisme més desbocat, quasi gulags d’explotació ferotge amb jornades esgotadores a canvi de sous miserables en què els pobres no només han de servir als rics, sinó fingir que estan contents de fer-ho. Això no és del tot cert: bars i restaurants també són l’escola democràtica, tant que Jürgen Habermas els posa dins dels llocs on es cou lentament el “capital social” de la Il·lustració, espais mig públics i mig privats on ens trobem amb l’altre i aprenem a tolerar-lo, intercanviar opinions, i qui sap si entendre l’equilibri particular entre amor i indiferència en què pot florir allò que anomenem Civilització. És impossible pensar en els restaurants sense veure barreges i contradiccions: plaers genuïns i plaers sibil·lins, cors que es toquen al costat d’un teatre de vanitats, rics i pobres, estrangers i locals. Contradictoris o reconciliadors, els restaurants són l’espai en què l’experiència humana s’obre de bat a bat. I ara estan tancats.

Un bon llibre relativament recent sobre aquest tema, editat en català per Pòrtic, és Al cor del restaurant, de Christoph Ribbat, que té la gràcia de servir-te tota la història del restaurant com si fos un menú degustació cuinat per cinc xefs de tradicions enfrontades competint pel teu favor: desfilen les anècdotes intercalades amb les reflexions, ara la cuina francesa, ara la Mediterrània, McDonalds i Ferran Adrià, quadres d’Edward Hopper i passatges de James Joyce. Una història del restaurant impressionista com el restaurant mateix. El llibre comença amb la història real de Frances Donovan, una sociòloga de Chicago que al 1917 va escriure el primer tractat sobre els cambrers amb el revolucionari mètode de fer de cambrera durant més d’un any en què va ser acomiadada fins a quinze vegades. Després de llegir les seves conclusions, pensava en Els Amics de les Arts que canten que “I això és tant veritat, amiga meva, / com que sempre se’ns mor la bona gent; / com que totes les guapes són cambreres / o algun dia ho vau ser”, i de nou la contradicció: celebració de l’erotisme espontani i els plaers en l’asimetria romàntica o legitimació llefiscosa de l’heteropatriarcat?

El meu propi estudi sociològic em diu que als restaurants hi passen més coses que a casa i que les converses van més plenes, que les idees vessen en sensibilitat i la sensibilitat en idees sense parar. Entenc la introversió i practico una socialització misantròpica, sempre amb ganes de conèixer i analitzar el meu voltant però sempre esperant el pitjor del proïsme. Ara bé: la vida telemàtica té alguna cosa de pastositat intrauterina i la sobreprotecció és inquietant. Anar a un restaurant és córrer un risc. De petits ens hi arrossegaven a contracor per ensenyar-nos a estar en públic, de gran hem entès que la gràcia és exposar-nos voluntàriament. Però per primer cop a la història, el restaurant ja no ens cal ni per menjar, ni per parlar, ni per lligar: ara tot això ho podem fer raonablement bé amb apps sense sortir de casa. Per què comprar i escollir roba, per què arriscar-se a la garantida estupidesa dels de la taula del costat i a la probable salsa equivocada, quina necessitat hi ha de confrontar silencis incòmodes i de suportar la mirada d’una persona espaterrant llegint-nos a temps real, extraient conclusions d’allò que som a partir d’una munió de llenguatges més que verbals que no podem controlar mai del tot? Aix, l’alteritat.