Núria Gabernet: «La desconnexió amb la vida natural porta a l’ansietat»

Núria Gabernet (Barcelona, 1980) és llicenciada en Biologia i Psicologia, i té un postgrau de Psiconeuroimmunologia. Ha causat un gran impacte amb Hola, ansietat! (Cossetània), un llibre adreçat no només a persones que pateixen ansietat, que viuen en un estat d’alerta continu o que tenen dificultat per expressar determinades emocions, sinó a tothom qui vulgui saber més sobre aquest trastorn cada vegada més present en la nostra societat. Gabernet analitza les causes que ocasionen l’ansietat des d’un punt de vista tant biològic com psicològic i facilita eines al lector per poder gestionar-la. Un dels punts interessants del llibre és que l’autora no ens presenta l’ansietat com una enemiga, sinó com una missatgera que cal entendre i transformar. Gabernet explica que la pandèmia ha augmentat el distanciament amb la natura i l’aïllament social, i això ha fet que l’ansietat i la depressió s’agreugin, sobretot en dones i adolescents. L’ansietat, una de les xacres del nostre segle és un conjunt de símptomes que es manifesten en tres àmbits: físic, conductual i cognitiu. Núria Gabernet ho resumeix molt bé amb una metàfora: «Si fos un incendi en un edifici, l’ansietat seria la llum de l’alarma antiincendis. I la qüestió no és l’alarma, sinó l’incendi». Hola, ansietat! vol superar la visió simplista i unidireccional de l’autoajuda a l’hora d’entendre un dels problemes de salut mental més importants del nostre segle. Núria Gabernet participa a La Setmana a l’acte ‘Parlem de benestar emocional’ amb Juanjo Fernández i Neus Vila. Serà dimarts 13 de setembre a les 16:30h.

AC: L’ansietat afecta totes les edats. Hi ha molts casos de sobremedicació ja des de l’adolescència, que desemboquen en dependències. Per què passa això? Per comoditat?

NG: Sí, suposo que hi ha una part d’antiga formació. Els metges —dic metges en general perquè un psicòleg tampoc pot medicar— tendeixen a tenir una manca d’actualització. Crec que s’anirà avançant en l’abordatge de temes mentals o trastorns neurològics i suposo que això anirà canviant perquè cada cop hi ha més metges que s’estan formant en altres àmbits com la psiconeuroimmunologia, per exemple, que ja ofereix un abordatge més integratiu i no tant únicament des de la farmacologia i la medicació.

AC: Exacte. Per exemple, una caixa d’ansiolítics o d’antidepressius val menys d’un euro. Per què els psiquiatres de seguida posen pedaços químics en comptes d’anar a l’arrel o proposar una teràpia?

NG: Darrere de tot això hi ha molts interessos de la indústria farmacèutica, i hi ha aquesta tendència a la sobremedicació. Això no exclou que hi hagi determinats casos en els quals aquesta medicació sigui necessària. És important que quedi clar. Crec que ho fan per desconeixement i per anar a allò fàcil: en cinc minuts de visita es tracta el símptoma sense solucionar el problema. Et dono un ansiolític —que al final acaba sent una anestèsia—, però el problema d’arrel segueix existint, ja sigui un problema biològic com el dèficit de nutrients, de vitamines, de minerals necessaris per sintetitzar determinats neurotransmissors (dopamina, serotonina). Si tot això no existeix difícilment tindrem un bon funcionament cerebral i un estat anímic correcte. I també des d’un punt de vista evolutiu, cal esmentar la desconnexió amb la nostra pròpia naturalesa.

AC: Al llibre ho expliques: la importància del moviment, la relació que hem perdut amb la natura, la mala alimentació, els trastorns autoimmunes latents…

NG: Sí, exacte. Amb una alimentació plena d’ultraprocessats, de sucres, gluten, etc. Tot això genera un ambient proinflamatori: i tot el que inflama l’intestí, acaba inflant el cervell. El que inflama, neuroinflama. A vegades aquesta connexió és súper directa. Cal saber una mica quines són les possibles causes d’aquesta ansietat i analitzar tot el paraigües més enllà dels conflictes no resolts, que també hi són. O no hi són. Cada persona ha de mirar què pesa més, si les variables d’estil de vida o alguna cosa més mental.

AC: A la nota inicial dius que la paraula ‘ansietat’ t’ha acompanyat al llarg de la vida. Després d’escriure Hola, ansietat! hi ha una altra paraula que la substitueixi?

NG: No! (riu). Segurament quedaria la mateixa paraula. Al principi dic que l’objectiu del llibre i de la meva manera d’entendre l’ansietat no és que desaparegui, sinó justament capgirar l’ansietat en el sentit de deixar de veure-la com una enemiga que hem de vencer, perquè aquesta mena de llenguatge…

AC: És combatiu…

NG: Exacte! I llavors ja genera rebuig i negativa. I quan dius que no a alguna cosa, justament vas cap allà. Amb l’ansietat passa el mateix: no miris cap aquí, i és el que fas. Aquesta manera d’entendre l’ansietat com una cosa negativa que hem de vèncer i contra la qual hem de lluitar com si es tractés d’un enemic no ajuda a relacionar-nos amb l’ansietat de manera constructiva i ni a entendre que té una funció positiva, ja que al final ens protegeix més que cap altra cosa.

AC: L’ansietat i les pors (racionals i irracionals), sempre de la mà juntament amb la culpa. Què passa per la ment d’una persona amb ansietat? I sobretot, per què passa?

NG: En aquest sentit, generalitzar és difícil. En cada persona, l’ansietat, a part de tenir un perquè (la causa) té un per a què (la funció). Sovint ens oblidem de la funció que l’ansietat desenvolupa. Comprendre aquesta funció a partir dels missatges que ens proporciona en determinades persones pot estar relacionat amb la culpa. La por també podria ser el preludi de l’ansietat, o les emocions tradicionalment negades com la ràbia, una mala gestió de les emocions a nivell de contenció. Socialment la ràbia està mal vista: et titllaran d’histèrica…

No es tracta d’eliminar l’ansietat sinó de conviure-hi. Perquè l’ansietat et protegeix i t’avisa d’entorns tòxics a nivell personal…

AC: Jo sempre contesto que la histèria és una inflamació de la matriu i que jo la matriu la tinc molt bé…

NG: (Riu). Sí, i en canvi, tenir ràbia és sa i és humà perquè també ens està protegint, per exemple, davant d’una agressió. La ràbia al final també ens parla de límits i quan sentim que se’ns vulneren aquests límits és lògic que aparegui una emoció com la ràbia.

AC: Em fas pensar en un tema molt actual. Un grup de noies, per exemple, no té ansietat, però el tema de les punxades a les discoteques de cop els genera pànic col·lectiu…

NG: Sí, totalment. Se’n diu ansietat anticipatòria. Tens por del que pugui passar. I és fàcil que també connectem amb la ràbia. Sembla mentida que amb tot el que passa i amb tota la informació que tenim avui en dia anem enrere i encara apareguin coses que fins fa uns anys ni se sentien.   

AC: Parlant de contenció, al llibre expliques com mantenir a ratlla l’ansietat per evitar mals majors. Existeixen maneres d’eliminar-la definitivament?

NG: No, i de fet cal canviar una mica la manera d’entendre-la. És el que dèiem al principi: no es tracta d’eliminar l’ansietat sinó de conviure-hi. Perquè l’ansietat et protegeix i t’avisa d’entorns tòxics a nivell personal…

El que passa a la ment no només comença i acaba a la ment, sinó que sobretot té a veure amb la relació intestí-cervell.

AC: Cert, però és que hi ha tants ambients hostils al nostre voltant que és fàcil que aparegui l’ansietat…

NG: Sí, però al final potser l’ansietat t’avisa i et diu: ei, fuig d’aquí o expressa la teva tristesa o la teva ràbia. És bo trobar maneres d’expressar aquestes emocions en un entorn que sigui favorable. I de moure’s.

AC: La teva reflexió em torna a portar al moviment, al canvi. Al llibre dius que el moviment és un ansiolític i un antidepressiu potent i parles de la «postura ansiolítica». De què es tracta?

NG: La postura ansiolítica seria una postura d’obertura del pit, les espatlles relaxades, les vies respiratòries també obertes, sense que hi hagi una tensió especial en cap part del cos. La postura ansiogètica seria més de tancament en un mateix i l’ansiolítica, en canvi, és la que et permet respirar.  

AC: Per tant, el principal enemic de l’ansietat no és només la ment i les seves debilitats?

NG: No. El que passa a la ment no només comença i acaba a la ment, sinó que sobretot té a veure amb la relació intestí-cervell. Un tema de microbiota.

AC: D’ansietat n’hi ha de molts tipus: la generalitzada, el pànic, el TOC, les fòbies, l’estrès posttraumàtic… No cal fer-ne una patologia: tothom s’hi pot trobar més o menys puntualment al llarg de la vida?

NG: Sí, poques persones m’he trobat que m’hagin dit que no han tingut ansietat en cap moment de la seva vida.

AC: De vegades et trobes amb gent que diu allò tan insultant de «l’ansietat és només per als dèbils».

NG: Sí, però a mi em sembla que és al contrari: poder tenir ansietat ens protegeix de mals majors: patologies autoimmunes, problemes de tiroides, càncer, etc.

AC: Estàs dient que l’ansietat pot portar a patir un càncer?

NG: No és l’ansietat. De fet, l’ansietat és el primer avís. T’està dient: ei, aquí passa alguna cosa. Si no li prestes atenció o la tapes amb ansiolítics, cada persona patirà d’on tingui més fluixesa i això ja depèn de les característiques individuals.  

AC: El llibre convida a fer una diagnosi de les causes de l’ansietat. Un cop reconegudes, quin és el procediment a seguir per minimitzar-la?

NG: El llibre el que proposa és fer una checklist, un screening de factors que poden estar involucrats i la idea és que sigui el mateix lector qui vagi dient això sí, això no. La meva proposta és començar des de la biologia, des del cos, després anar al tema emocional i després anar al que jo en dic el reialme de la ment.

Als professionals els falta actualització, però a molts no els interessa canviar la recepta farmacològica per una coliflor i una passejada pel bosc.

AC: De fet, la tendència general tant de manuals com de llibres d’autoajuda és reduir el tema de l’ansietat al reialme de la ment, bandejant els desequilibris orgànics, hormonals i emocionals. En aquest sentit tu fas un pas de gegant a Hola, ansietat!

NG: Sí, crec més en la teràpia cognitiva o conductual. Jo tinc una visió una mica crítica de llibres del tipus «Eres lo que piensas», etc. És innegable que la ment té una influència en les teves conductes, però aquesta noció quasi màgica d’atribuir a la ment els poders de poder crear la realitat és perillosa.  No podem hiperresponsabilitzar la ment, perquè aleshores sí que es generen sentiments de culpa. Si, per exemple, li diagnostiquen un càncer a un familiar no pots dir: clar és que no ho he desitjat prou. Només desitjant no podem canviar la realitat. Per això la meva proposta és anar de baix cap a dalt: des dels factors químics (vitamina D, omega 3) i als hàbits (alimentació, decans) fins als factors emocionals, i finalment al pensament, que és terciari. El descans és clau: el sistema immunitari i el sistema nerviós competeixen per l’energia i si no s’equilibren tindrem la conducta del malalt, basada en l’aïllament i la boira mental.

AC: Gràcies al teu llibre i al cheklist que proposes al lector ajudes a detectar l’ansietat a nivell individual. Però com creus que hauria de canviar la societat perquè aquest fenomen no fos tan generalitzat?

NG: Als professionals els falta actualització, però a molts no els interessa canviar la recepta farmacològica per una coliflor i una passejada pel bosc. A nivell social cal tornar a les formes de vida d’abans i donar als nostres cossos el que els pertoca per naturalesa. La desconnexió amb la vida natural porta a l’ansietat.