No és (només) amor

Ja som al juny, el mes de l’Orgull, i moltes ciutats d’occident s’omplen de banderes multicolors per celebrar aquelles persones que encaixen en alguna de les sigles de l’acrònim LGTBI. Fa tot just una estona anava per Christopher Street, al cor del Village de Nova York, i no he pogut evitar aturar-me davant d’una petita pintada que hi havia a terra: “It’s just love”, deia la pintada. “Només és amor.”

Podríem dir que aquest “It’s just Love” seria l’equivalent anglès de l’“Estima com vulguis” que trobem a casa nostra. Es tracta d’un lema que ha quallat perquè transmet un missatge optimista, senzill, indiscutible. Al capdavall, ningú amb un mínim de sensibilitat pot estar en contra de l’amor. Ara bé… estem segurs que el que reivindiquem aquests dies és “només” amor? Jo penso que és molt més que això. O, si més no, que la nostra reivindicació ha d’anar més enllà.

Plantejar-nos l’acceptació de les persones LGTBI en termes d’amor és mirar de fer aquesta acceptació més digerible per a una societat que encara no sembla preparada per abraçar identitats bordes i fluides, desigs creuats, relacions a la frontera de la normativitat. Sacrifiquem les vivències perifèriques per aspirar a una inclusivitat condicionada per la norma. Dit d’una altra manera: només les dones o els homes que s’estimen, i que ho fan de la manera que determina la norma—és a dir, en parelles i de manera en aparença monògama—semblen poder aspirar a aquesta mena d’acceptació. Tot el que quedi fora d’aquesta equació bàsica i arcaica (1+1) ens incomoda.

L’Orgull no es pot limitar a una ingènua reivindicació de l’amor. L’Orgull és, també, la lluita perquè tothom pugui viure com li dicti la consciència, perquè també puguem desitjar lliurement. Perquè no ens assassinin ni ens deformin la cara a puntades de peu i a cops de puny, com va passar tot just fa uns dies a la platja de Barcelona. És posar-nos al costat de les persones no binàries, de la gent amb una identitat de gènere fluida i disconforme. És reivindicar la ploma i lluitar contra l’estigma. La gent que està en relacions poliamoroses també mereix respecte. I també la gent que decideix experimentar amb la seva sexualitat i tenir tots els amants que vulgui. O la gent que no estima ni desitja ningú, i que vol estar a gust amb el seu cos i amb la seva comunitat.

Ara, això, en una societat com la nostra —engavanyada per un puritanisme que ofega— encara genera un rebuig tan arrelat en el nostre sistema de valors que ben sovint opera de manera inconscient i naturalitzada. Des de petits ens han educat en una jerarquia dels afectes: una jerarquia alimentada per contes de fades, anuncis de televisió, pel·lícules, llibres, que ens fa creure que l’amor és la cúspide de la piràmide de la validació social i que, per exemple, el sexe sense un vincle afectiu és un acte brut, inferior, miserablement animal. Així és com ens han ensenyat a entendre el contacte entre cossos si no hi ha la legitimació romàntica: amb por, amb rebuig. I d’aquí a jutjar a aquells qui no encaixen en la norma afectivosexual només hi ha un petit pas. Un pas que fem massa sovint.

“L’Orgull no es pot limitar a una ingènua reivindicació de l’amor.”

Cal que fem autocrítica. Bona part de l’activisme gai i lèsbic dels darrers anys (i aquí m’he de centrar exclusivament en la L i la G) s’ha centrat a reivindicar i en consolidar el matrimoni igualitari. Jo hi crec, en el matrimoni, perquè com a ciutadà considero que mereixo tenir els mateixos drets, i les mateixes obligacions, que la resta. El problema és que aquesta lluita, que encaixa bé en la reivindicació d’una política identitària edulcorada i acomodada en la normativitat, ha invisibilitzat altres lluites que demanaven un esforç més gran. Per exemple, hem acceptat la història (falsa) quei hem guanyat la batalla al VIH i que ara només es tracta d’una condició crònica —fet que implica que ens oblidem que bona part de la població mundial no té accés a tractaments antiretrovirals. Callem, i el nostre silenci és còmplice amb les pràctiques nefastes de la necropolítica: el capitalisme neoliberal agressiu que determina qui mereix i qui no mereix viure, pensant en la salut en termes de negoci i no com a dret fonamental. Darrerament, ens hem posat una mica més al dia amb el tema dels drets de les persones trans (en part gràcies al fet que el debat ha saltat al món mainstream, gràcies a sèries com Pose o Veneno), però encara percebo una certa rebequeria a l’hora d’entendre que hi ha qui no vol transicionar de dona a home o viceversa, sinó que s’estima més no encaixar en el sistema binari.

Són totes aquestes lluites, i moltes més, les que queden amagades sota la catifa multicolor i optimista de l’estima com vulguis. I, personalment, em costa entendre que arraconem aquestes reivindicacions com si ens fessin vergonya, com si ara que (alguns) ens podem casar més val que ho deixem tot com està, no sigui que ens tornin a prendre els drets que ja hem conquerit. Per a mi, això és trair les nostres companyes de lluita.

El 12 de juny de l’any 2016, ara fa cinc anys, el dramaturg Lin Manuel Miranda va pujar a l’escenari de la gala dels Premis Tony a recollir un dels múltiples guardons que va aconseguir el seu musical Hamilton, i va voler fer un homenatge benintencionat a les víctimes de l’atemptat perpetrat uns dies abans al bar d’ambient Pulse, a Orlando. “And love is love is love is love is love is love is love is love, cannot be killed or swept aside” [“I l’amor és l’amor és l’amor és l’amor és l’amor és l’amor és l’amor és l’amor, i no se’l pot matar o deixar de banda”], va dir, tot reelaborant uns versos cèlebres de Gertrude Stein. Un moment certament emotiu, que de manera immediata va assolir un estatus emblemàtic: l’organització LGTBI Human Rights Campaign (HRC) se’l va fer seu i en va fer samarretes, tasses de cafè i altres productes de marxandatge per recaptar diners per a la causa. Fins aquí, tot molt lloable. Ara bé, quan pensem que l’atemptat del Pulse no només va ser un atemptat homòfob, sinó també racista —aquella nit estava dedicada a les persones llatines— la cosa es complica una mica: si només fem èmfasi en l’amor, estem deixant de banda el racisme sistèmic, no només als Estats Units sinó també a la resta del món. La cosa encara em sembla més problemàtica tenint en compte que HRC es va implicar de manera activa en la lluita pel matrimoni igualitari, però va decidir no mullar-se davant del cas de Michael Johnson, un home afroamericà condemnat a tres dècades de presó per no anunciar als seus amants el seu estatus serològic—és a dir, dipositant la responsabilitat pel que fa a salut i prevenció únicament en les persones seropositives, exonerant els seus companys sexuals i, en última instància, promovent la imatge de l’home seropositiu (i afroamericà!) com a depredador criminal.

Penso que estimar algú és una de les coses més boniques que ens poden passar. Ara bé, la llibertat d’estimar no hauria de silenciar altres lluites. És per això que, ara que s’apropa l’Orgull, hauríem de fer l’esforç de pensar més enllà de la comoditat de la nostra bombolla. L’Orgull és molt més que dos homes o dues dones fent-se un petó. L’Orgull és defensar les refugiades que travessen mig món procedents de zones on ser LGTBI significa viure sota una amenaça constant; l’Orgull és posar-nos al costat de les persones que tenen altres models relacionals i que abracen identitats de gènere no normatives; l’Orgull és no oblidar-nos que hi ha persones que han de vendre les seves medicines antiretrovirals al mercat negre per poder menjar; que hi ha gais, lesbianes, trans, intersex que no tenen recursos econòmics ni possibilitat d’accedir-hi, i que es veuen abocades a una precarietat devastadora. Potser, al capdavall, això vol dir estimar-nos: entendre que en el grup heterogeni que s’amaga rere les sigles LGTBI hi trobem reivindicacions que van més enllà de poder agafar de la mà la nostra parella quan anem pel carrer. I que aquestes altres lluites són, també, necessàries i mereixen una visibilitat que, sovint —i encara que sigui sense adonar-nos-en— els hi neguem.